El meu primer congrés....

He estat uns dies absent del blog, i avui faig un post una mica eixut només perquè no volia deixar passar un dia més sense escriure aquí.
Aquest cap de setmana ha estat bastant intens. He sobreviscut al meu primer congrés del Partit i estic aquí per explicar-ho. No vull fer una gran anàlisi del que s'ha dit i fet, però sí remarcar-ne alguns punts que crec interessants/curiosos/emotius/etc.
Especialment emotius per a mi dos moments. En el seu ordre d'aparició, primer la sentida ovació de suport als treballadors de la NISSAN a l'inici de l'intervenció del seu representant sindical. ICV no pot ni ha d'apartar-se mai del costat dels treballadors. La classe obrera existeix, per molt que alguns creguin que només existeix el sector serveis.
En segon lloc el record de Miguel Núñez també em va arrencar alguna llàgrima. Crec que no vaig ser l'únic, però, a qui se li humitejaren els ulls.
També parlar de la magnífica intervenció de la delegació de Girona i en especial del seu portaveu, Joan Oloriz. Excel·lent orador i amb el cap clar. Valuós capital per al Partit.
Destacar també el clima viscut. El Partit en surt enfortit. Unit. En aquests moments no sóc capaç de nombrar un altre partit nacional amb una unitat tant sòlida com la nostra, i això crec ha de ser motiu d'orgull. La capacitat de discutir sobre nosaltres mateixos i no dedicar un congrés a parlar dels "altres" més enllà d'alguna referència inevitable és mostra de que realment tenim un projecte propi i no necessitem parlar malament de ningú per defensar els nostres postulats.
En definitiva, un partit madur, amb capacitat d'autocrítica, un projecte consensuat i obert a debatre temes tant espinosos com la sobirania, la OTAN (gràcies, Eduard, per no deixar-me sol a la votació) o la legalització de les drogues, però alhora sense perdre de vista temes tant cabdals com l'educació, la sanitat, la seguretat, el transport públic, les infraestructures, l'economia, l'habitatge i el medi-ambient.


Una vegada més, però, el millor de tot han sigut els companys i les companyes, tant vells com nous coneguts. A tots vosaltres, tant si viviu, conviviu, treballeu o no... GRÀCIES.
En paraules de'n Sergi... ha estat un veritable plaer.

Miguel Núñez

Acabo de rebre una trucada. Feia dies que l'esperava amb una certa angoixa. El que fóu un dels puntals del PSUC i del PCE acaba de morir fa poca estona. Suposo que demà la premsa n'anirà ben plena. Personalment, guardo un gran respecte envers en Miguel Núñez. L'amistat sincera que l'unia al meu avi fa que el senti com algú molt proper. I ha marxat "con las botas puestas". Lluitant fins al darrer instant.
Et trobarem a faltar.

Afegit:
La família ha habilitat un blog per recullir missatges, acomiadaments, paraules de condol... en definitiva el que cregueu adient. http://miguel-n.blogspot.com/

The Economist: "Spain, The party's over"

Corren rius de tinta arran del polèmic reportatge de The Economist sobre la situació a Espanya.
El que més polseguera ha aixecat és un article titulat "How much is enough?" i que parla sobre l'Espanya autonòmica. La Consellera Tura ja ha declarat públicament que el text és difamatòri i ha exigit disculpes als editors de The Economist. A través del delegat de la Generalitat a Londres, Xavier Solano, el Govern ha fet arribar una carta a la direcció de The Economist exigint una rectificació.


He fet l'esforç de llegir tot l'article de The Economist per poder opinar. Aquest senyor fa una anàlisi encertada en el seu conjunt. Però comet certs errors que desvirtuen completament els seus postulats. En voler utilitzar paraules en castellà per a semblar un erudit, el que aconsegueix és equivocar-se. Utilitzar el terme de "caciques" per parlar de Pujol, Fraga, Chaves, etc és difamatori.
Dir que només el 50% de la població de Catalunya parla català és fals i tendenciós. El 100% de la població parla castellà. I la gran majoria utilitzem indistintament les dues llengües. Dir que el català és una llengua que només parla el 50% de la població, comporta implícitament la idea que només aquest 50% el coneix i l'utilitza i que ni tan sols coneixen el castellà.
Ja estic cansat dels que diuen que els seus fills no saben castellà perquè només imparteixen dues hores setmanals en aquesta llengua.
Jo he estudiat tota la meva vida en francès, absolutament totes i cadascuna de les assignatures, educació física i dibuix inclòs. Únicament dues hores de castellà, dos de català i dues d'anglès cada setmana. Parlo, llegeixo i escric les quatre llengües sense cap problema ni trauma, conec bé les quatre cultures, amb la seva gramàtica, ortografia i literatura. Avui dia vaig a la universitat i no veig diferències amb els meus companys en aquests aspectes, més enllà de la riquesa cultural de parlar quatre llengües. Si algú està traumatitzat per estudiar en català... que baixi Déu i ho vegi.
Voler parlar de balances fiscals sense parlar de dèficits d'inversions és també tendenciós. Parlar de Sabater i Rosa Díez com la solució als problemes del nostre país és una burrada. Dir que el castellà està perseguit i justificar el "Manifiesto" és d'ignorant.
Només hi ha una cosa amb la que estic absolutament d'acord. Va ser un gran error de la nostra transició el no apostar decididament per un estat federal. Un altre gall cantaria.
Però no ho oblidem, per als anglesos, Espanya és el lloc on anar a entrompar-se, especular amb béns immobles i jubilar-se en una urbanització de la qual no sortiran més que per anar al restaurant o club de moda. Quin respecte es pot esperar d'aquesta gent?
Aquest senyor està escrivint una informació que tergiversa la realitat i que ofereix una visió molt sectària a un públic (el de The Economist) que no té perquè conèixer la nostra realitat i que per tant es formarà una idea tendenciosa i estigmatitzada.
I si alguna cosa de tot això m'emprenya, és el fet de que, una vegada més, periodistes que es diuen seriosos cometin errors garrafals que fomentin les desavinences entre pobles.
Dit això, sóc català i me'n sento. M'agrada que guanyi el Barça i no sóc irreverent, malgrat que no cregui, amb allò que molts altres respecten i adoren. Però em costa entendre que siguem tan provincians, tan de poble com es diu vulgarment, per muntar un "ciri" amb aquests motius. Que no siguem capaços de no emprenyar-nos i respondre en tot cas amb ironia. Amb conya si vols, sense treure la caixa dels trons, totes les ampolletes de les essències... Deixem de ser víctimes, siusplau.

de la Diputació, l'Escola Industrial i l'UPC

Cara i creu...


Ahir es va celebrar la segona volta de les eleccions a director (i per tant, també del seu equip) de l' Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona (al carrer Urgell)(EUETIB). Un acte completament normal i natural a cualsevol institució universitària de caràcter públic. Totes les Escoles de la UPC funcionen democràticament i escullen els seus òrgans de govern d'entre els seus membres.
Val a dir que la EUETIB no és un centre pròpi de la UPC, sinó que és un centre adscrit. La EUETIB pertany al Consorci de l'Escola Indústrial de Barcelona (CEIB). Si visiteu els links hi podeu trobar més informació. El cas és que gràcies a la Diputació, es va poder finançar i mantenir l'única escola d'enginyeria tècnica industrial de Barcelona. Desde fa una pila d'anys, s'intenta fer que la UPC assumeixi la titularitat de l'Escola. És un procés que avança mica en mica i que algún dia veurà la llum.
Donada la singularitat de la EUETIB, la seva direcció ha estat sempre escollida a dit per part de la Diputació. Ara, més d'una dècada després, s'ha aconseguit convocar unes eleccions a director gràcies al suport i l'esforç del personal, docent o no, de l'escola.
Resulta, però, que aquestes eleccions sembla ser que no són vinculants. La Diputació té l'última paraula. Crec, que la decisió de la Diputació en considerar no vinculants aquestes eleccions és posar pals a les rodes per avançar cap al que crec que hauria de ser el futur de la EUETIB, un centre més de la UPC, amb totes les seves virtuds i defectes. En una societat democràtica com la nostra, és una vergonya que la Diputació vulgui imposar la seva voluntat en una comunitat universitària de la que crec n'hauria de restar al marge tant com en fós possible. Entenc l'interès de la Diputació en conservar la gestió d'uns equipaments i un recinte històric com ho és l'Escola Industrial. Però els temes de la EUETIB, que els deixin, siusplau, a la Universitat.

5 idees contra la Crisi

Qui deia que no ens pronunciàvem?


Avui estem vivint una crisi estructural del capitalisme, una crisi que té implicacions a nivell social, energètic i alimentari. Des d’ICV presentem cinc idees contra la crisi que han de servir perquè les conseqüències d’aquesta greu situació econòmica no recaiguin sobre els treballadors i les treballadores, sobre els i les més febles:

1.Defensem els drets socials. Necessitem pressupostos socials

Davant la situació de crisi econòmica cal defensar els drets dels treballadors i de les treballadores. La crisi no pot servir d’excusa per retallar les prestacions socials.
No acceptarem que la solució a la crisi sigui menys salaris, menys estabilitat a la feina i abaratir el cost dels acomiadamaments. Alhora, cal impulsar mesures per a la inserció laboral, la formació i la creació de nova ocupació.
Des d’ICV treballarem per aprovar pressupostos socials que permetin fer front a la situació de crisi econòmica i en cap cas acceptarem que es disminueixi la despesa social.

2.Diners no només per els bancs, sinó també per a les persones

Apostem per mesures de sanejament financer i de suport a la liquidesa. Això cal fer-ho a través d’organismes públics que no només garanteixin l’estabilitat del sistema sinó també l’accés al crèdit i la seguretat dels dipòsits dels ciutadans i de les ciutadanes. En tot cas, els ajuts no poden anar a fons perdut i en bona part s’haurien de fer com a préstec o com a participació en el capital dels bancs.
Alhora denunciem l’actitud del Govern central que, davant la necessitat de més despesa social, ha mirat primer cap a una altra banda, per després dotar de recursos les entitats financeres. Així han aprovat mesures per valor de 50.000 milions d’euros destinats als bancs i només 1.200 milions d’euros per a la llei de Dependència.

3. Davant la crisi energètica, modernització ecològica.

Un del orígens de la crisi és ambiental i té a veure amb la dependència del petroli. Per tant, la superació de la crisi no es pot fer en contra del medi ambient. Avui necessitem un green new deal (un nou acord social i ecològic) a nivell global que lluiti contra el canvi climàtic i aposti per l’energia renovable, pel transport sostenible i per la sobirania alimentària.
A l’Estat espanyol cal un canvi de model productiu, deixant enrere una economia basada en l’especulació immobiliària i el turisme, apostant per augmentar la productivitat, obrir el teixit industrial a l’exterior i millorar les infraestructures de transport públic (trens, metro, autobusos, accés als polígons).

4. No als acomiadaments massius i indiscriminats

Reclamem una actitud de fermesa del Govern de l’Estat i del Govern de la Generalitat davant els expedients de regulació d’ocupació. Les administracions no han d’acceptar aquells acomiadaments que les empreses multinacionals plantegin de manera injustificada per reduir la plantilla, especialment en empreses altament competitives, tant a nivell productiu com de qualitat, i amb importants índexs de beneficis.
Els expedient de regulació d’ocupació no poden ser un xec en blanc per a les empreses i han d’anar acompanyats d’un pla social i d’un pla industrial.

5. Controlar l’economia i el mercat

L’actual crisi econòmica i l’esclat de la bombolla financera han fet evident el fracàs de la globalització neoliberal, que prioritza els interessos econòmics per davant dels interessos de la gent i que nega la intervenció dels poders públics, fins que les situacions de crisi mostren que el mercat és incapaç de resoldre les contradiccions que genera.
Reclamem una refundació de les institucions internacionals que han actuat com a agents dels capitalisme a nivell internacional. Així, cal refundar institucions com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç que han estat responsables de la implementació de polítiques de reducció de la despesa pública, privatitzacions, reducció dels impostos i liberalització dels moviments de capital en molts països del nord i especialment del sud.
Apostem per la implementació d’un impost internacional sobre les transaccions de divises. Aquests impost de control dels capitals financers es coneix amb el nom de la Taxa Tobin.
Finalment a nivell europeu, defensem el canvi dels Estatuts del Banc Central Europeu per tal que no tingui com a objectiu únic l’estabilitat dels preus sinó també la creació d’ocupació.

Del Compromís i les Brigades Internacionals

Aquests dies han vingut a Barcelona, un any més, alguns dels pocs membres de les Brigades Internacionals que resten amb vida. Envers aquestes persones no puc expressar rès més que agraïment i admiració.
En els seus darrers anys, el meu avi es va dedicar, entre altres coses, a escriure tot un reguitzell de cartes adreçades a mi, i que un bon dia, anys després de la seva mort, la meva tieta em va confiar. Aproximadament unes 90 cartes. I una d'elles m'ha quedat especialment gravada (no la única, però). En ella em parlaba del Compromís i dels "Internacionals".
I una mica en homenatge a tots els Brigadistes, no puc evitar transcriure aquella carta...

Marc,

La paraula "compromís" és molt poc apreciada avui dia. No sé si quan siguis gran algú la "descobrirà" i es tornarà a posar de moda. Esperem-ho.

Esperem-ho perquè significa molt. Comprometre's amb una causa justa és quelcom que fa canviar la vida. No poques vegades te la complica...però omple.

Jo no podria explicar-te quan va néixer el meu compromís. El teu besavi ja ho estava, de compromès -i el meu germà gran també. Quan es van sublevar els militars jo tenia 11 anys i molta ràbia per no tenir-ne més i poder anar al front. Recordo moltes coses d'aquells anys... però una sobretot m'ha quedat gravada: el comiat dels "Internacionals". Eren, en la seva gran majoria, homes compromesos de debò.

Aquell dia em vaig jurar ésser com ells. No ho he aconseguit del tot, segur, però ho he intentat amb dignitat. I així penso morir-me.

Quan sentis parlar amb menyspreu del compromís polític, pensa que es tracta d'ignorància o egoisme.

No es tracta de jutjar "el grau" de compromís. No cal ser sectari amb això. Però desitjo que tu no visquis al marge del compromís. Et sentiràs millor.

9a Assemblea Nacional d'IC-V, o el futur de les esquerres al nostre país

S'acosta la 9a Assemblea del Partit. Fa mesos que se'n parla i si bé la vèiem venir de lluny, ara ja la podem olorar. Surten manifests, es convoquen plenaris, s'escullen delegats (per cert, tindré l'honor de ser-ne un) i es genera tot un reguitzell d’expectatives, si més no, importants per a mantenir/recuperar l'il·lusió dels militants. Tota la maquinària del Partit es posa a funcionar per a un esdeveniment important; el màxim òrgan del Partit, amb competència exclusiva en l'aprovació dels Principis, del programa i del Consell Nacional, es reuneix per 9a vegada d'ençà l'existència d'Iniciativa per Catalunya.

Com bé ho comenta en Pere Nieto al seu blog, els mitjans de comunicació ho estan pintant tot com una mera fiscalització de la feina feta per l'actual direcció del Partit i relleu generacional de càrrecs. Aquests no han pescat de què va la pel·lícula.

Aquesta Assemblea ha de definir clarament la línia d'acció del Partit. I quan dic això, no vull dir que hem de decidir quina és la nostra ideologia. Ja sabem quina és. No hi ha política sense una base ideològica que li doni el seu contingut. Està clar. Però l'ideologisme (que no l’ ideologia) és un gran enemic de la política. Des de fa una pila d'anys, el gran repte d'un partit com el nostre és harmonitzar els objectius ideals que ens proposem amb les possibilitats que la realitat objectiva ens ofereix. Desprendre de la nostra política la seva dosis de carga transformadora, fins i tot utòpica, fóra un error que ens faria confusos, però no saber oferir respostes als problemes concrets d'avui ens allunyaria de unes masses que encara no han fet seus els nostres postulats. I un Partit allunyat de les masses és una secta, no un Partit polític. No podem, per tant, deixar-nos endur per l'ideologisme, per molt gratificant que pugui arribar a ser a nivell personal.
Darrerament ha aparegut un manifest que podem batejar com el manifest de la controvèrsia, tot i que formalment porta el nom de Manifest de Maig. El manifest en sí, crec que és bo, perquè posa sobre la taula, de forma respectuosa i conciliadora, molts temes a millorar. Per dir-ho d'alguna forma, en aquesta Assemblea hem de acordar els mecanismes que ens permetin harmonitzar els objectius ideals amb les possibilitats reals. Darrerament no ho hem fet malament del tot, però alguns errors principalment en les formes ens han portat a un cert desencís per part dels electors (i alguns militants més concretament). Debatre aquests temes a l'Assemblea ens permetrà netejar (espero) la premsa de mentides i distorsions sobre la nostra lluita i la nostra gent. Amb tot plegat, però, hem de romandre units. Aquí i ara l'essencial és aïllar els fenòmens sectaris, combatre el dogmatisme paralitzant, salvar al Partit de demà. Els laments, com els de IU avui testimonial, no serviran per a res després.
Si reinventem en excés el Partit, si retrocedim a uns anys enrere, el sectarisme paralitzaria el Partit deixant via lliure a la dreta que s'està estenent arreu d'Europa.
No es tracta d'exigir actituds acrítiques. Ni de que rodin caps. Es tracta de saber de on venim i a on volem anar. I si ho sabem, no cedirem a la temptació sectària.
Qui en plena feina fraccional va demanant el cap de'n Saura (i de mitja direcció) no mereix tenir audiència en el nostre Partit. Altre cosa és que vulguem fer un altre Partit, que ja no seria el meu.
Per això vull agrair (encara que no em pertoqui a mi fer-ho) el to constructiu dels manifests que he llegit i que s'han fet en motiu de l'Assemblea.

Existeix la corrent que diu que ens confonem massa sovint amb els socialistes, que en som una marca blanca i que ens hem de diferenciar per recuperar el nostre espai. Jo el que veig és que tot d'una estem aconseguint mica en mica convèncer de les nostres idees a bona part del entramat socialista. Que potser no és bo dur a terme les nostres polítiques? Nogensmenys, i com ja he dit moltes vegades, els socialistes estan acostumats a fer i desfer sense preguntar massa res a ningú. Són més i ho fan valer. Però amb tot ens necessiten per fer la majoria. La realitat és que som predestinats a treballar junts, socialistes i comunistes. En una relació dialèctica sovint difícil i contradictòria, punyent, però a treballar junts. I com que ells son més, succeeix que dels èxits del nostre enteniment (Govern d'Entesa inclòs) se'n atribueixen la maternitat no poques vegades. I nosaltres, calçasses, no en sabem reivindicar la paternitat amb prou empenta.

La crisi de la sequera, la MAT, IV Cinturó, Túnel d'Horta, l'actual crisi econòmica i altres han constituït i constitueixen un brou de cultiu per no poques demagògies més o menys conscients. Molts companys honestos però mal informats, creuen que el Partit (i la seva direcció) té la culpa de gairebé tot per manca de -permeteu-me l'expressió- fermesa revolucionària, per no convocar prou manifestacions, etc...

Crec que per tot plegat, val la pena seure, reflexionar i debatre àmpliament de on venim i on volem anar, sense oblidar on som. No podem deixar fraccionar el partit. No podem deixar que les esquerres quedin relegades de la capacitat de decisió i es converteixin en mer espectador polític, amb veu però sense vot.

En la situació de crisi en que ens trobem, no podem deixar que la dreta decideixi per nosaltres. Per una vegada, tenim la oportunitat d'arraconar un sistema capitalista sense escrúpols que ell sol s'ha ferit de mort. Si ara ens fraccionem, difícilment ens recuperarem. Ara tenim la oportunitat de fer, com deia Lula da Silva el dilluns, que l'economia de finances estigui al servei de l'economia productiva. I que aquesta última estigui al servei de les persones i no tan sols de uns pocs. El que no podem fer és quedar-nos de braços creuats i deixar que la dreta practiqui una mena de socialisme per a rics que no aportarà solucions, sinó que sembla més bé aquella dita de "pan para hoy y hambre para mañana". Ara és l'hora de la política, ara és l'hora de les esquerres. No es tracta de construir paradisos, que no existeixen ni existiran mai, sinó de fer més justa i lliure la vida dels homes i dones del món.

Ara és hora de agafar el timó ben fort i no perdre el rumb. Tinc l'esperança d'arribar a bon port.