dijous, 13 de març del 2008

Em rebenta...

Avui, una altre vegada, m'he fet un fart de llegir bajanades als comentaris electrònics dels diaris.
Em rebenta les calumnies de la gent contra ICV, tot plegat gent que no fa rès més que projectar la seva frustració personal a la vida i la seva incapacitat de treballar per millorar la seva situació, no fan més que descarregar la seva impotència contra aquells que si que s'han organitzat i dins d'un marc de convivència treballen cada dia per fer que el món sigui una mica millor pels homes i les dones que hi viuen.
Sempre el mateix discurs, i sempre em subleva. No ho puc soportar. Tansols una vegada he escrit una carta al diari, i me la van publicar, és més, em van escriure desde el La Vanguardia que la trovaben tant interessant i que la volien publicar, però que sisplau la resumís. Doncs bé, aquella carta era per fets semblants als que ara m'ocupen, gent, amb un grau de desconeixement molt alt, despotricant de companys d'IC-V.
Aleshores, vaig escriure la carta que a continuació copio de forma exacta a la que es va acabar publicant. Aquella vegada, les acusacions eren contra el company Miquel Nuñez.

VERITABLES COMUNISTES (aquest títol el va posar LA VANGUARDIA, jo ho vaig titular Mans Tacades de Sang)
* En referència a la carta Comunistas y nazis (28/XII/2004), respecto l'opinió del seu autor i fins a un cert punt la comparteixo. Tot i així, no n'estic del tot d'acord. El meu avi m'escrivia fa un temps: “Els comunistes tenim les mans tacades de sang. Sobretot els que ho vam ser dels 30 als 50 del segle XX. (...) Van ser uns anys terribles. El feixisme a Itàlia i el nazisme a Alemanya. Però també a Hongria, Romania, Bulgària, Polònia, etcètera. Mein Kamf no deixava gaires esperances a la pau. Paral·lelament, a la Unió Soviètica, Stalin imposà el seu poder personal al partit i al govern. Afusellà la majoria dels dirigents bolxevics i, recolzant-se en els èxits innegables que s'anaven assolint a la URSS, s'erigí en l'oracle del comunisme.
Els qui patien el nazi-feixisme veien en la URSS l'esperança de la justícia i la llibertat i no creien el que s'explicava sobre l'estalinisme (...) Malgrat tot, la revolució soviètica no fou Stalin, com Napoleó no fou la Francesa”. No es pot ficar tothom dins del mateix sac. El comunisme a Espanya no fou el mateix que el de la URSS. Per culpa de l'estalinisme, el fals marxisme-leninisme, en nom del qual s'han fet tantes bestieses, l'esquerra té dificultats per tenir credibilitat massiva. Els condecorats amb la Creu de Sant Jordi que cita Ramon B. Quatrecases a la seva carta són i han sigut lluitadors que han dedicat tota la seva vida a treballar plegats per transformar la societat a partir dels valors de la justícia social, la solidaritat, les llibertats i la pau. Els temps han canviat perquè les persones que ens precedien en la lluita per un món millor els han fet canviar.
MARC BLASCO GIRÓ