9a Assemblea Nacional d'IC-V, o el futur de les esquerres al nostre país

S'acosta la 9a Assemblea del Partit. Fa mesos que se'n parla i si bé la vèiem venir de lluny, ara ja la podem olorar. Surten manifests, es convoquen plenaris, s'escullen delegats (per cert, tindré l'honor de ser-ne un) i es genera tot un reguitzell d’expectatives, si més no, importants per a mantenir/recuperar l'il·lusió dels militants. Tota la maquinària del Partit es posa a funcionar per a un esdeveniment important; el màxim òrgan del Partit, amb competència exclusiva en l'aprovació dels Principis, del programa i del Consell Nacional, es reuneix per 9a vegada d'ençà l'existència d'Iniciativa per Catalunya.

Com bé ho comenta en Pere Nieto al seu blog, els mitjans de comunicació ho estan pintant tot com una mera fiscalització de la feina feta per l'actual direcció del Partit i relleu generacional de càrrecs. Aquests no han pescat de què va la pel·lícula.

Aquesta Assemblea ha de definir clarament la línia d'acció del Partit. I quan dic això, no vull dir que hem de decidir quina és la nostra ideologia. Ja sabem quina és. No hi ha política sense una base ideològica que li doni el seu contingut. Està clar. Però l'ideologisme (que no l’ ideologia) és un gran enemic de la política. Des de fa una pila d'anys, el gran repte d'un partit com el nostre és harmonitzar els objectius ideals que ens proposem amb les possibilitats que la realitat objectiva ens ofereix. Desprendre de la nostra política la seva dosis de carga transformadora, fins i tot utòpica, fóra un error que ens faria confusos, però no saber oferir respostes als problemes concrets d'avui ens allunyaria de unes masses que encara no han fet seus els nostres postulats. I un Partit allunyat de les masses és una secta, no un Partit polític. No podem, per tant, deixar-nos endur per l'ideologisme, per molt gratificant que pugui arribar a ser a nivell personal.
Darrerament ha aparegut un manifest que podem batejar com el manifest de la controvèrsia, tot i que formalment porta el nom de Manifest de Maig. El manifest en sí, crec que és bo, perquè posa sobre la taula, de forma respectuosa i conciliadora, molts temes a millorar. Per dir-ho d'alguna forma, en aquesta Assemblea hem de acordar els mecanismes que ens permetin harmonitzar els objectius ideals amb les possibilitats reals. Darrerament no ho hem fet malament del tot, però alguns errors principalment en les formes ens han portat a un cert desencís per part dels electors (i alguns militants més concretament). Debatre aquests temes a l'Assemblea ens permetrà netejar (espero) la premsa de mentides i distorsions sobre la nostra lluita i la nostra gent. Amb tot plegat, però, hem de romandre units. Aquí i ara l'essencial és aïllar els fenòmens sectaris, combatre el dogmatisme paralitzant, salvar al Partit de demà. Els laments, com els de IU avui testimonial, no serviran per a res després.
Si reinventem en excés el Partit, si retrocedim a uns anys enrere, el sectarisme paralitzaria el Partit deixant via lliure a la dreta que s'està estenent arreu d'Europa.
No es tracta d'exigir actituds acrítiques. Ni de que rodin caps. Es tracta de saber de on venim i a on volem anar. I si ho sabem, no cedirem a la temptació sectària.
Qui en plena feina fraccional va demanant el cap de'n Saura (i de mitja direcció) no mereix tenir audiència en el nostre Partit. Altre cosa és que vulguem fer un altre Partit, que ja no seria el meu.
Per això vull agrair (encara que no em pertoqui a mi fer-ho) el to constructiu dels manifests que he llegit i que s'han fet en motiu de l'Assemblea.

Existeix la corrent que diu que ens confonem massa sovint amb els socialistes, que en som una marca blanca i que ens hem de diferenciar per recuperar el nostre espai. Jo el que veig és que tot d'una estem aconseguint mica en mica convèncer de les nostres idees a bona part del entramat socialista. Que potser no és bo dur a terme les nostres polítiques? Nogensmenys, i com ja he dit moltes vegades, els socialistes estan acostumats a fer i desfer sense preguntar massa res a ningú. Són més i ho fan valer. Però amb tot ens necessiten per fer la majoria. La realitat és que som predestinats a treballar junts, socialistes i comunistes. En una relació dialèctica sovint difícil i contradictòria, punyent, però a treballar junts. I com que ells son més, succeeix que dels èxits del nostre enteniment (Govern d'Entesa inclòs) se'n atribueixen la maternitat no poques vegades. I nosaltres, calçasses, no en sabem reivindicar la paternitat amb prou empenta.

La crisi de la sequera, la MAT, IV Cinturó, Túnel d'Horta, l'actual crisi econòmica i altres han constituït i constitueixen un brou de cultiu per no poques demagògies més o menys conscients. Molts companys honestos però mal informats, creuen que el Partit (i la seva direcció) té la culpa de gairebé tot per manca de -permeteu-me l'expressió- fermesa revolucionària, per no convocar prou manifestacions, etc...

Crec que per tot plegat, val la pena seure, reflexionar i debatre àmpliament de on venim i on volem anar, sense oblidar on som. No podem deixar fraccionar el partit. No podem deixar que les esquerres quedin relegades de la capacitat de decisió i es converteixin en mer espectador polític, amb veu però sense vot.

En la situació de crisi en que ens trobem, no podem deixar que la dreta decideixi per nosaltres. Per una vegada, tenim la oportunitat d'arraconar un sistema capitalista sense escrúpols que ell sol s'ha ferit de mort. Si ara ens fraccionem, difícilment ens recuperarem. Ara tenim la oportunitat de fer, com deia Lula da Silva el dilluns, que l'economia de finances estigui al servei de l'economia productiva. I que aquesta última estigui al servei de les persones i no tan sols de uns pocs. El que no podem fer és quedar-nos de braços creuats i deixar que la dreta practiqui una mena de socialisme per a rics que no aportarà solucions, sinó que sembla més bé aquella dita de "pan para hoy y hambre para mañana". Ara és l'hora de la política, ara és l'hora de les esquerres. No es tracta de construir paradisos, que no existeixen ni existiran mai, sinó de fer més justa i lliure la vida dels homes i dones del món.

Ara és hora de agafar el timó ben fort i no perdre el rumb. Tinc l'esperança d'arribar a bon port.