dilluns, 28 de juliol del 2008

Mica en mica, s'omple la pica...

Tot i que escriure és una activitat que reconec m'omple, sóc plenament conscient de que abans d'escriure penso molt si el que escric val la pena ésser llegit, o no.
Tot sovint escric a mà planes i més planes que al final potser acabo estripant, amagant en el fons d'algun calaix, o bé ordenant en una carpeta on més o menys intento guardar allò que escric i crec que val la pena guardar, si més no per allò de llegir-ho al cap d'un temps o d'uns anys i és aleshores quan un percep la seva maduració progressiva com a persona.
Això és el que escric a mà, per a la meva reflexió personal i que per tant no té gaire a veure amb un blog. Abans de publicar quelcom en aquest humil blog que un bon dia vaig decidir començar (quasi com a acte de guerra ideològica contra una sèrie de persones que ara no vénen al cas), rumio llarga estona si val la pena parlar, si tinc realment quelcom a dir o per al contrari m'estaria millor ben callat. Sovint no penso el que dic, però sempre penso el que escric. És per això que no publico tant regularment com ho fa l'amic Pere, que sempre té coses a dir i normalment solen ser molt assenyades. En Pere és una d'aquelles persones que els agrada reflexionar, retirar-se uns metres per tenir millor perspectiva i deixar de banda prejudicis per intentar comprendre les coses. Persones com ell son les que fan que no perdi les ganes de treballar per la comunitat. Gràcies per animar-me a implicar-me. Encara que potser algú ho dubti, haig de dir que no ha sigut l'Elsa qui m'ha fet anar per el camí de voler implicar-me en el Partit. I sí, dic el Partit, amb P majúscula. Dec ser l'únic jove que parla del Partit, però que haig de fer, si la meva família sempre ha viscut al voltant del P. Bé, com deia, no ha sigut l'Elsa qui m'ha fet prendre certs rumbs. Han sigut persones com en Pere, l'Eduard o un vell professor meu d'Histoire (sóc un afrancesat, què hi farem) que en pau descansi, els que per A o per B m'han fet fer coses com ara afiliar-me a ICV.

Com podeu percebre, començo a reflexionar i una idea em porta a una altre i així successivament. La única solució és tallar-ho en sec. Ho intentaré.

Així doncs, el que volia dir en aquest post va a ser que si fins ara he escrit bastant puntualment, principalment degut a que les meves obligacions diverses m'han limitat molt la reflexió en àmbits no laborals, a partir del setembre, em plantejo un nou repte. Vull deixar la feina.
M'ha costat moltíssim arribar a aquest punt. és quelcom que potser molta gent pensarà que ho tenia que haver fet abans. El ben cert és que crec que el moment és ARA. Ni abans, ni després.
Fer-ho abans hauria sigut abandonar sense saber de què sóc capaç i sense saber què vull fer en la meva vida. Fer-ho després implicaria deixar de banda uns estudis que em són essencials per poder desenvolupar la meva activitat, vull considerar, professional. Així doncs m'agafo un any i mig per dedicar-me a estudiar i pràcticament acabar uns estudis i tenir una titulació d'enginyer. És la llicència que em manca per poder treballar amb total plenitud en allò que sé fer bé i que ara he pogut demostrar-me a mi mateix i al meu entorn que estic preparat per a ésser un bon professional. Crec que si cada dia m'arriben diverses proposicions de feina de diferents llocs, que si gent de reconeguda trajectòria em considera en certa forma una autoritat en el que faig, aleshores és que dec tenir com a mínim el potencial necessari per treballar.
Per a mi treballar és un compromís no tan sols amb mi mateix, sinó amb la societat. Crec que amb la meva feina contribueixo al desenvolupament del món en què vivim i que això ha d'aportar riquesa en totes les seves vessants. I no em cansaré de treballar per que aquesta riquesa es reparteixi justament entre els meus conciutadans.
Així doncs, si sóc capaç de separar-me d'una feina que tant m'ha omplert (i fet patir, tot s'ha de dir) i tant m'ha ensenyat, al setembre començaré una nova etapa en la que espero, per el fet de disposar una miqueta més d'estona, poder participar un pèl més activament en l'activitat del Partit, en fer que els nostres ideals siguin compresos i compartits per la societat, en que puguem seguir mantenint-nos en el poder, i no només per el fet d'exercir-lo, sinó per tenir la capacitat de fer canviar les coses, de treballar per aquella utopia que no atansarem mai, però que ens farà avançar en la bona direcció per un món més just, més solidari, més humà. Un món lluny de la incapacitat individual i col·lectiva a la que malauradament ens estem acostumant.

Espero, en resum, que les meves reflexions ajudin, encara que només sigui a una sola persona ja haurà valgut la pena, a veure el món sota un altre prisma, a analitzar, a percebre que no tot és blanc o negre, que en aquesta vida preciosa al cap i a la fí val la pena lluitar per allò en que creiem, i que és la força de tots plegats el que ens permet avançar.

I ara em pregunto, val la pena que algú llegeixi això? Ho haig de publicar o no? Avui no sé la resposta.