Sóc conscient de que fa temps que em costa molt escriure al blog.
Avui escric, i encara em costa més. Ho faig en calent, en calent en molts aspectes, ja que a sobre tinc febre.
No sé si és que les ganes de trobar draps bruts els han superat i no han pensat el que estaven fent, però avui La Vanguardia s'ha superat a ella mateixa.
Fa temps que estic acostumat a llegir mentides i difamacions als diaris. Tenen el poder absolut perquè mai ningú no els fa rectificar, ni tan sols quan menteixen conscientment. I al mateix temps, la seva capacitat de generar opinió i estat d'ànim és brutal.
Tant brutal és la seva capacitat de generar estat d'ànim, que jo mateix m'estic pujant per les parets.
Avui anuncien suposades corrupteles de l'Ajuntament de Barcelona. Ja fa unes setmanes que el grup municipal de CiU està demanant informes als diferents departaments de l'Ajuntament, suposo que per preparar aquest article (pagat?) a La Vanguardia.
Crec que el Sr. Puigdollers, el Sr. Trias i el propi diari haurien de donar explicacions. Donar explicacions i demanar disculpes. Ja no demano que dimiteixin perquè això és el que solen demanar ells. No es pot llançar la pedra i amagar la mà. No es pot difamar, donant noms i cognoms de gent honrada i a sobre essent conscients de que menteixen. I nosaltres què hem de fer? Malgastar temps i diners per portar aquests pocavergonyes als tribunals? No es mereixen ni això. I després ens volen vendre que son uns "SENYORS" i excel·lentíssimes persones.
En tot cas jo avui estic molt indignat i emprenyat.
dimecres 11 de novembre de 2009
dimecres 28 de octubre de 2009
Homenatge als brigadistes i les Brigades Internacionals
Un any més hem commemorat el comiat a Barcelona, ara fa 71 anys, de les Brigades Internacionals. Aquest any, he tingut l'honor de participar en l'Ofrena Floral en primera persona.
La veritat, és que cada cop que penso en els brigadistes i el seu compromís, no puc evitar mullar els meus ulls. Soc així de cursi, què hi farem.
La veritat, és que cada cop que penso en els brigadistes i el seu compromís, no puc evitar mullar els meus ulls. Soc així de cursi, què hi farem.
dijous 2 de juliol de 2009
Reflexions (in?)coherents
La paraula “compromís” és molt poc apreciada avui dia. No sé si algun dia es tornarà a posar de moda. Esperem que sí.
Esperem-ho perquè significa molt. Comprometre’s amb una causa justa és quelcom que fa canviar la vida. No poques vegades te la complica... però omple.
Sovint s’han de prendre decisions i triar una opció entre dues o més alternatives. No sempre és clara la millor. I és quan crec que s’imposa la coherència. Fins ara, crec, hem sabut ésser coherents, i n’hem d’estar orgullosos. El exemple més evident i més recent és el posicionament que hem fet davant de la LEC. I hem de seguir anant a la coherència total si no volem deixar d’ésser nosaltres mateixos.
Ha de quedar clar que nosaltres aspirem al poder per fer canviar les coses, i no simplement per exercir-lo.
Val a dir que en aquests darrers temps, en aquest districte, en aquesta ciutat, en aquest país (malgrat alguns pateixin urticària al llegir que Catalunya sigui un país) i en extensió allà on hem pogut, hem fet canviar coses. Encara en falten moltes per canviar, però hem començat amb bon peu. Per descomptat que sempre estarem exposats al error, però sempre ens equivocarem més, i més greument, si actuem d’esquenes al futur.
Prova de que no ho estem fent tant malament, l’atac continu d’alguns mitjans contra tota acció d’ICV. De totes maneres, hem de evitar que aquestes mesquineses, que ens emprenyen i ens fan sortir de polleguera, impedeixin que seguim avançant.
Què difícil que és voler fer una política de transformació!
Els socialistes estan acostumats a fer i desfer sense preguntar massa res a ningú. Són més i ho fan valer. Però amb tot ens necessiten per fer la majoria. És doncs, obligació nostre fer-nos sentir de debò.
Què hem de fer? Trencar el Govern seria potser massa una rabieta més pròpia d’un nen petit que no obté allò que vol en el moment que vol... Però com podem mantenir el suport a uns socis de Govern que fan pactes per després trencar-los?? Hem de servir la Generalitat a CiU en safata de plata? Tot és prou complicat i rebuscat, però en qualsevol cas hem de reflexionar molt seriosament. Allò que deia abans d’anar a la coherència total.
divendres 22 de maig de 2009
HABITATGE, CRISI, GOVERN I DIVERSOS
En el blog de l’Anna Mir he llegit un comentari de Manel J. Camps que té molta raó quan diu que el percentatge de joves que cerquen pis i que n'hagin aconseguit un de protecció oficial és una xifra ridícula. I això no pot ser. Dins l'àmbit de Barcelona ciutat, fins fa relativament poc s'explicava senzillament perquè pràcticament el 100% de l'habitatge protegit que es feia a Barcelona era destinat a reallotjments d'afectats urbanístics o d'alguna calamitat com pot ser un incendi o una explosió de gas. La manca de sol, i especialment sol públic, en son la causa principal. L'any 2008, el 42,6% ja ha sigut per reallotjats i la resta per fi ha sigut per a joves, gent gran, etc
A nivell de Catalunya, quan nosaltres vàrem arribar al Govern, l'any 2003, només el 5% de l'habitatge era protegit. Al 2008, gràcies a la nostra actuació decidida, va ser del 37%. I treballarem per a fer-ne més. Per això hem creat l'Agència de l'Habitatge de Catalunya, en el ben entès de que política d'habitatge no és només construir habitatge, però també fer més rehabilitació o fomentar el lloguer a preus raonables, tot i que en el nostre país això del lloguer encara ens costa molt d'entendre. Per això, per exemple, des del 2004 el Departament està tirant endavant un ambiciós programa d'ajuts de fins al 50% del cost en reparació de patologies o del 60% en instal·lació d'ascensors o en tancaments de façanes i cobertes. O la tasca que està fent ADIGSA en la rehabilitació del parc social que el franquisme va construir deficientment.
Hi ha qui argumenta que no té sentit fer habitatge assequible quan el de preu lliure no es ven. Nosaltres creiem que bona part de la nostra població continua privada del dret a l'habitatge, dret que només li pot donar l'habitatge protegit. Molt hauria d'abaixar el preu de l'habitatge lliure per poder estar a l'abast dels nostres joves (entre els que m'incloc), de la gent gran i de tantes altres famílies que ja no poden pagar el lloguer.
Efectivament, a l'Ajuntament de Barcelona hi som des de molt abans d'estar al Govern i tenir les responsabilitats d'habitatge.
Però també és cert que sense el suport que l'Ajuntament està rebent de la Generalitat i les noves legislacions que forcen un 30% mínim d'habitatge protegit en totes les noves promocions que s'edifiquen a Catalunya, Barcelona no tindria capacitat de producció d'habitatge social.
Ara bé, no és menys cert que la manca de crèdit està frenant ara molts projectes d'habitatge protegit i està impedint que molts adjudicataris de pisos o ajuts puguin comprar, avalar o finançar. I entre altres motius aquest és un dels cabdals quan nosaltres demanem una major implicació del ICO en el seu paper de finançador directe d'activitats com les que he comentat, així com assegurar la liquidat de les PIMES en comptes de regalar els diners als bancs, que se'ls guarden per ells.
Jo també vull un metro o rodalies com les de Madrid, però amb un sistema tarifari integrat, com el nostre, sense pagar a cada transbordament. I que el transport sigui accessible, com ho és aquí, i no pas com a Madrid. Així que compte amb les comparacions, tot i que tots en fem un ús sovint excessiu. La gent d'Iniciativa ens hem afartat de demanar més i millor transport públic. Tenim clar que s'ha de reduir el trànsit en vehicle privat. I que això només és possible si al mateix temps la oferta de transport públic és potent i es desenvolupa no paral·lelament a la disminució del cotxe privat, però abans. Si volem fer el canvi, la infraestructura ja hi ha de ser. I això és quelcom super complicat.
També vàrem demanar que l'AVE s'aturés a l'aeroport del Prat, i ens ho van negar. Ara el metro sembla ser que per fi hi arribarà.
Un petit apunt, rodalies funciona malament, però el metro funciona molt bé, i ho dic com a usuari quotidià.
Sense un bon finançament, no anem enlloc. Governs predecessors haurien acceptat ja un finançament, ens haurien dit que era el millor del món, i amb la seva política de peix al cove, qui dies passa, anys empeny.
De vegades em sorprèn el senyor Montilla, quan sembla ser que es planta amb el ZP, i en canvi seguim tenint els 25 invisibles de Madrid.
A nosaltres ja ens agradaria deixar sol al PSC, però hi ha qui s'esforça en dir que ICV en som la seva marca blanca i per això, tot i que ens votarien, els voten directament a ells. Volem el poder no per exercir-lo, però per a treballar i transformar el nostre entorn, les coses que no ens agraden. Amb la situació actual, essent un partit petit, deu n'hi do les coses que arribem a fer. I quan coneixes la realitat de les coses que canviem, que transformem, fa que em senti orgullós de formar part, tot i que modestament, d'aquest projecte. I si el Sr. Conde de Godó diu que ell no pot acceptar que ICV tingui les responsabilitats que té, perquè, segons ell, els comunistes no haurien de manar en rès, i que per tant des de els seus mitjans faran tot el possible per fer-nos caure... potser això és signe de que no ho fem tant malament.
ICV ha fet possible dos Governs de la Generalitat que en pocs anys han transformat molt més Catalunya que CiU amb 23. Escridassen un tripartit, els que venen d'un bipartit amb el suport del PP o d'ERC en funció de la situació. I jo opino que totes les opcions son legítimes i que ara ens ha tocat a nosaltres. No hem, robat res, com alguns creuen.
Finalment, a hores d'ara, tot i que encara queda moltíssim per fer, personalment si que em sorgeixen dubtes sobre la continuïtat del Govern. I m'explico. Per coherència crec que s'ha d'arribar fins al final de la legislatura. Però si ens han de fer empassar una LEC com aquesta, després dels mals de cap que ens van donar des de Madrid amb la sequera, de la manca de cintura dels diputats del PSC a Madrid, de que no arribem mai a un bon finançament... senzillament tinc dubtes sobre si repetir o no. Perquè tot això son coses importants. Molt importants. Però també ho son totes aquelles altres coses que tenen menys ressò en els mitjans però que dia a dia estem aconseguint i transformant en aquest país. I a mi no em fa cap gràcia retornar la Generalitat a CiU. Ho dic amb sinceritat i és el que hi ha.
Tenim encara molt de camí per fer, moltes coses per aprendre. I només amb honestedat i treball podem/volem fer el camí.
A nivell de Catalunya, quan nosaltres vàrem arribar al Govern, l'any 2003, només el 5% de l'habitatge era protegit. Al 2008, gràcies a la nostra actuació decidida, va ser del 37%. I treballarem per a fer-ne més. Per això hem creat l'Agència de l'Habitatge de Catalunya, en el ben entès de que política d'habitatge no és només construir habitatge, però també fer més rehabilitació o fomentar el lloguer a preus raonables, tot i que en el nostre país això del lloguer encara ens costa molt d'entendre. Per això, per exemple, des del 2004 el Departament està tirant endavant un ambiciós programa d'ajuts de fins al 50% del cost en reparació de patologies o del 60% en instal·lació d'ascensors o en tancaments de façanes i cobertes. O la tasca que està fent ADIGSA en la rehabilitació del parc social que el franquisme va construir deficientment.
Hi ha qui argumenta que no té sentit fer habitatge assequible quan el de preu lliure no es ven. Nosaltres creiem que bona part de la nostra població continua privada del dret a l'habitatge, dret que només li pot donar l'habitatge protegit. Molt hauria d'abaixar el preu de l'habitatge lliure per poder estar a l'abast dels nostres joves (entre els que m'incloc), de la gent gran i de tantes altres famílies que ja no poden pagar el lloguer.
Efectivament, a l'Ajuntament de Barcelona hi som des de molt abans d'estar al Govern i tenir les responsabilitats d'habitatge.
Però també és cert que sense el suport que l'Ajuntament està rebent de la Generalitat i les noves legislacions que forcen un 30% mínim d'habitatge protegit en totes les noves promocions que s'edifiquen a Catalunya, Barcelona no tindria capacitat de producció d'habitatge social.
Ara bé, no és menys cert que la manca de crèdit està frenant ara molts projectes d'habitatge protegit i està impedint que molts adjudicataris de pisos o ajuts puguin comprar, avalar o finançar. I entre altres motius aquest és un dels cabdals quan nosaltres demanem una major implicació del ICO en el seu paper de finançador directe d'activitats com les que he comentat, així com assegurar la liquidat de les PIMES en comptes de regalar els diners als bancs, que se'ls guarden per ells.
Jo també vull un metro o rodalies com les de Madrid, però amb un sistema tarifari integrat, com el nostre, sense pagar a cada transbordament. I que el transport sigui accessible, com ho és aquí, i no pas com a Madrid. Així que compte amb les comparacions, tot i que tots en fem un ús sovint excessiu. La gent d'Iniciativa ens hem afartat de demanar més i millor transport públic. Tenim clar que s'ha de reduir el trànsit en vehicle privat. I que això només és possible si al mateix temps la oferta de transport públic és potent i es desenvolupa no paral·lelament a la disminució del cotxe privat, però abans. Si volem fer el canvi, la infraestructura ja hi ha de ser. I això és quelcom super complicat.
També vàrem demanar que l'AVE s'aturés a l'aeroport del Prat, i ens ho van negar. Ara el metro sembla ser que per fi hi arribarà.
Un petit apunt, rodalies funciona malament, però el metro funciona molt bé, i ho dic com a usuari quotidià.
Sense un bon finançament, no anem enlloc. Governs predecessors haurien acceptat ja un finançament, ens haurien dit que era el millor del món, i amb la seva política de peix al cove, qui dies passa, anys empeny.
De vegades em sorprèn el senyor Montilla, quan sembla ser que es planta amb el ZP, i en canvi seguim tenint els 25 invisibles de Madrid.
A nosaltres ja ens agradaria deixar sol al PSC, però hi ha qui s'esforça en dir que ICV en som la seva marca blanca i per això, tot i que ens votarien, els voten directament a ells. Volem el poder no per exercir-lo, però per a treballar i transformar el nostre entorn, les coses que no ens agraden. Amb la situació actual, essent un partit petit, deu n'hi do les coses que arribem a fer. I quan coneixes la realitat de les coses que canviem, que transformem, fa que em senti orgullós de formar part, tot i que modestament, d'aquest projecte. I si el Sr. Conde de Godó diu que ell no pot acceptar que ICV tingui les responsabilitats que té, perquè, segons ell, els comunistes no haurien de manar en rès, i que per tant des de els seus mitjans faran tot el possible per fer-nos caure... potser això és signe de que no ho fem tant malament.
ICV ha fet possible dos Governs de la Generalitat que en pocs anys han transformat molt més Catalunya que CiU amb 23. Escridassen un tripartit, els que venen d'un bipartit amb el suport del PP o d'ERC en funció de la situació. I jo opino que totes les opcions son legítimes i que ara ens ha tocat a nosaltres. No hem, robat res, com alguns creuen.
Finalment, a hores d'ara, tot i que encara queda moltíssim per fer, personalment si que em sorgeixen dubtes sobre la continuïtat del Govern. I m'explico. Per coherència crec que s'ha d'arribar fins al final de la legislatura. Però si ens han de fer empassar una LEC com aquesta, després dels mals de cap que ens van donar des de Madrid amb la sequera, de la manca de cintura dels diputats del PSC a Madrid, de que no arribem mai a un bon finançament... senzillament tinc dubtes sobre si repetir o no. Perquè tot això son coses importants. Molt importants. Però també ho son totes aquelles altres coses que tenen menys ressò en els mitjans però que dia a dia estem aconseguint i transformant en aquest país. I a mi no em fa cap gràcia retornar la Generalitat a CiU. Ho dic amb sinceritat i és el que hi ha.
Tenim encara molt de camí per fer, moltes coses per aprendre. I només amb honestedat i treball podem/volem fer el camí.
_____________________________________
P.D. Podria ser que m'equivoqui en coses que dic en aquest poti-poti d'article. En tal cas, rebré de gust els vostres comentaris, i si cal rectificaré.
P.D. Podria ser que m'equivoqui en coses que dic en aquest poti-poti d'article. En tal cas, rebré de gust els vostres comentaris, i si cal rectificaré.
dimarts 12 de maig de 2009
Roma
Ja està confirmat, gràcies a les entrades que vaig aconseguir presentar ahir a la tarda, formo part dels pocs afortunats amb una entrada per anar a veure com el Barça s'emporta la Champions a Roma!!
Em costarà "un huevo y la yema del otro" però valdrà la pena. Serà una d'aquelles fites en les que podré recordar allò de "jo hi vaig ser", tot humitejant-se'm els ulls.
Us prometo que us tindré a tots presents quan en Pep, Don Iniesta i tota la troupe aixequin la orelluda (no és de la família, per si algú tenia el dubte...) i la portin de nou cap a Barcelona.
VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!
dissabte 9 de maig de 2009
La tragèdia del "Saint-Prosper"
Ja fa 70 anys que el mercant francès "Saint-Prosper", fugint en plena nit d'una tempesta, va topar amb una mina a la badia de Roses i van morir els vint-i-set mariners de la tripulació. Però fins fa quatre anys, els familiars dels tripulants no en van saber res, de l'enfonsament del "Saint-Prosper" en aquestes aigües. La companyia naviliera els va amagar que hi va haver un submarinista, Eusebi Escardíbul, que va localitzar el vaixell l'any 1967.
He volgut compartir aquest magnífic reportatge del Thalassa perquè crec sincerament que si no l'heu vist, no us el podeu perdre. No tan sols perquè hi surti jo en algun moment i sigui una mena de seguidor de l'història, però perquè és també un petit homenatge a un home que m'estimo moltíssim. L'afecte que l'Eusebi i jo ens tenim l'un per l'altre, veritablement quelcom més que amistat, fa que ja hagem desistit tots dos d'explicar quina és la nostra "relació" i quan algú ens pregunta li diem que som avi i net.
Si mai teniu l'oportunitat de conèixer l'Eusebi, coneixereu una persona que, amb 92 anys i una pròtesi al genoll, té molta més vitalitat que molta gent amb 50 anys menys. L'Eusebi ha sigut i és per a mi un referent en la meva vida, i avui, aprofitant el seu protagonisme en el Thalassa, li he volgut dedicar un post amb tot el meu afecte més sincer.
Eusebi! quan vulguis fem la última immersió!
divendres 8 de maig de 2009
Seguint amb la passió barcelonista...
Ja m'he apuntat al sorteig per anar a ROMA amb mon germà petit... haig d'encendre alguna espelma?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
