dimecres, 11 de novembre de 2009

no és només indignació....

Sóc conscient de que fa temps que em costa molt escriure al blog.

Avui escric, i encara em costa més. Ho faig en calent, en calent en molts aspectes, ja que a sobre tinc febre.

No sé si és que les ganes de trobar draps bruts els han superat i no han pensat el que estaven fent, però avui La Vanguardia s'ha superat a ella mateixa.
Fa temps que estic acostumat a llegir mentides i difamacions als diaris. Tenen el poder absolut perquè mai ningú no els fa rectificar, ni tan sols quan menteixen conscientment. I al mateix temps, la seva capacitat de generar opinió i estat d'ànim és brutal.

Tant brutal és la seva capacitat de generar estat d'ànim, que jo mateix m'estic pujant per les parets.

Avui anuncien suposades corrupteles de l'Ajuntament de Barcelona. Ja fa unes setmanes que el grup municipal de CiU està demanant informes als diferents departaments de l'Ajuntament, suposo que per preparar aquest article (pagat?) a La Vanguardia.

Crec que el Sr. Puigdollers, el Sr. Trias i el propi diari haurien de donar explicacions. Donar explicacions i demanar disculpes. Ja no demano que dimiteixin perquè això és el que solen demanar ells. No es pot llançar la pedra i amagar la mà. No es pot difamar, donant noms i cognoms de gent honrada i a sobre essent conscients de que menteixen. I nosaltres què hem de fer? Malgastar temps i diners per portar aquests pocavergonyes als tribunals? No es mereixen ni això. I després ens volen vendre que son uns "SENYORS" i excel·lentíssimes persones.

En tot cas jo avui estic molt indignat i emprenyat.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Homenatge als brigadistes i les Brigades Internacionals

Un any més hem commemorat el comiat a Barcelona, ara fa 71 anys, de les Brigades Internacionals. Aquest any, he tingut l'honor de participar en l'Ofrena Floral en primera persona.
La veritat, és que cada cop que penso en els brigadistes i el seu compromís, no puc evitar mullar els meus ulls. Soc així de cursi, què hi farem.

dijous, 2 de juliol de 2009

Reflexions (in?)coherents

La paraula “compromís” és molt poc apreciada avui dia. No sé si algun dia es tornarà a posar de moda. Esperem que sí.


Esperem-ho perquè significa molt. Comprometre’s amb una causa justa és quelcom que fa canviar la vida. No poques vegades te la complica... però omple.


Sovint s’han de prendre decisions i triar una opció entre dues o més alternatives. No sempre és clara la millor. I és quan crec que s’imposa la coherència. Fins ara, crec, hem sabut ésser coherents, i n’hem d’estar orgullosos. El exemple més evident i més recent és el posicionament que hem fet davant de la LEC. I hem de seguir anant a la coherència total si no volem deixar d’ésser nosaltres mateixos.


Ha de quedar clar que nosaltres aspirem al poder per fer canviar les coses, i no simplement per exercir-lo.


Val a dir que en aquests darrers temps, en aquest districte, en aquesta ciutat, en aquest país (malgrat alguns pateixin urticària al llegir que Catalunya sigui un país) i en extensió allà on hem pogut, hem fet canviar coses. Encara en falten moltes per canviar, però hem començat amb bon peu. Per descomptat que sempre estarem exposats al error, però sempre ens equivocarem més, i més greument, si actuem d’esquenes al futur.


Prova de que no ho estem fent tant malament, l’atac continu d’alguns mitjans contra tota acció d’ICV. De totes maneres, hem de evitar que aquestes mesquineses, que ens emprenyen i ens fan sortir de polleguera, impedeixin que seguim avançant.


Què difícil que és voler fer una política de transformació!


Els socialistes estan acostumats a fer i desfer sense preguntar massa res a ningú. Són més i ho fan valer. Però amb tot ens necessiten per fer la majoria. És doncs, obligació nostre fer-nos sentir de debò.


Què hem de fer? Trencar el Govern seria potser massa una rabieta més pròpia d’un nen petit que no obté allò que vol en el moment que vol... Però com podem mantenir el suport a uns socis de Govern que fan pactes per després trencar-los?? Hem de servir la Generalitat a CiU en safata de plata? Tot és prou complicat i rebuscat, però en qualsevol cas hem de reflexionar molt seriosament. Allò que deia abans d’anar a la coherència total.

divendres, 22 de maig de 2009

HABITATGE, CRISI, GOVERN I DIVERSOS

En el blog de l’Anna Mir he llegit un comentari de Manel J. Camps que té molta raó quan diu que el percentatge de joves que cerquen pis i que n'hagin aconseguit un de protecció oficial és una xifra ridícula. I això no pot ser. Dins l'àmbit de Barcelona ciutat, fins fa relativament poc s'explicava senzillament perquè pràcticament el 100% de l'habitatge protegit que es feia a Barcelona era destinat a reallotjments d'afectats urbanístics o d'alguna calamitat com pot ser un incendi o una explosió de gas. La manca de sol, i especialment sol públic, en son la causa principal. L'any 2008, el 42,6% ja ha sigut per reallotjats i la resta per fi ha sigut per a joves, gent gran, etc
A nivell de Catalunya, quan nosaltres vàrem arribar al Govern, l'any 2003, només el 5% de l'habitatge era protegit. Al 2008, gràcies a la nostra actuació decidida, va ser del 37%. I treballarem per a fer-ne més. Per això hem creat l'Agència de l'Habitatge de Catalunya, en el ben entès de que política d'habitatge no és només construir habitatge, però també fer més rehabilitació o fomentar el lloguer a preus raonables, tot i que en el nostre país això del lloguer encara ens costa molt d'entendre. Per això, per exemple, des del 2004 el Departament està tirant endavant un ambiciós programa d'ajuts de fins al 50% del cost en reparació de patologies o del 60% en instal·lació d'ascensors o en tancaments de façanes i cobertes. O la tasca que està fent ADIGSA en la rehabilitació del parc social que el franquisme va construir deficientment.
Hi ha qui argumenta que no té sentit fer habitatge assequible quan el de preu lliure no es ven. Nosaltres creiem que bona part de la nostra població continua privada del dret a l'habitatge, dret que només li pot donar l'habitatge protegit. Molt hauria d'abaixar el preu de l'habitatge lliure per poder estar a l'abast dels nostres joves (entre els que m'incloc), de la gent gran i de tantes altres famílies que ja no poden pagar el lloguer.
Efectivament, a l'Ajuntament de Barcelona hi som des de molt abans d'estar al Govern i tenir les responsabilitats d'habitatge.
Però també és cert que sense el suport que l'Ajuntament està rebent de la Generalitat i les noves legislacions que forcen un 30% mínim d'habitatge protegit en totes les noves promocions que s'edifiquen a Catalunya, Barcelona no tindria capacitat de producció d'habitatge social.

Ara bé, no és menys cert que la manca de crèdit està frenant ara molts projectes d'habitatge protegit i està impedint que molts adjudicataris de pisos o ajuts puguin comprar, avalar o finançar. I entre altres motius aquest és un dels cabdals quan nosaltres demanem una major implicació del ICO en el seu paper de finançador directe d'activitats com les que he comentat, així com assegurar la liquidat de les PIMES en comptes de regalar els diners als bancs, que se'ls guarden per ells.

Jo també vull un metro o rodalies com les de Madrid, però amb un sistema tarifari integrat, com el nostre, sense pagar a cada transbordament. I que el transport sigui accessible, com ho és aquí, i no pas com a Madrid. Així que compte amb les comparacions, tot i que tots en fem un ús sovint excessiu. La gent d'Iniciativa ens hem afartat de demanar més i millor transport públic. Tenim clar que s'ha de reduir el trànsit en vehicle privat. I que això només és possible si al mateix temps la oferta de transport públic és potent i es desenvolupa no paral·lelament a la disminució del cotxe privat, però abans. Si volem fer el canvi, la infraestructura ja hi ha de ser. I això és quelcom super complicat.
També vàrem demanar que l'AVE s'aturés a l'aeroport del Prat, i ens ho van negar. Ara el metro sembla ser que per fi hi arribarà.
Un petit apunt, rodalies funciona malament, però el metro funciona molt bé, i ho dic com a usuari quotidià.

Sense un bon finançament, no anem enlloc. Governs predecessors haurien acceptat ja un finançament, ens haurien dit que era el millor del món, i amb la seva política de peix al cove, qui dies passa, anys empeny.
De vegades em sorprèn el senyor Montilla, quan sembla ser que es planta amb el ZP, i en canvi seguim tenint els 25 invisibles de Madrid.
A nosaltres ja ens agradaria deixar sol al PSC, però hi ha qui s'esforça en dir que ICV en som la seva marca blanca i per això, tot i que ens votarien, els voten directament a ells. Volem el poder no per exercir-lo, però per a treballar i transformar el nostre entorn, les coses que no ens agraden. Amb la situació actual, essent un partit petit, deu n'hi do les coses que arribem a fer. I quan coneixes la realitat de les coses que canviem, que transformem, fa que em senti orgullós de formar part, tot i que modestament, d'aquest projecte. I si el Sr. Conde de Godó diu que ell no pot acceptar que ICV tingui les responsabilitats que té, perquè, segons ell, els comunistes no haurien de manar en rès, i que per tant des de els seus mitjans faran tot el possible per fer-nos caure... potser això és signe de que no ho fem tant malament.
ICV ha fet possible dos Governs de la Generalitat que en pocs anys han transformat molt més Catalunya que CiU amb 23. Escridassen un tripartit, els que venen d'un bipartit amb el suport del PP o d'ERC en funció de la situació. I jo opino que totes les opcions son legítimes i que ara ens ha tocat a nosaltres. No hem, robat res, com alguns creuen.

Finalment, a hores d'ara, tot i que encara queda moltíssim per fer, personalment si que em sorgeixen dubtes sobre la continuïtat del Govern. I m'explico. Per coherència crec que s'ha d'arribar fins al final de la legislatura. Però si ens han de fer empassar una LEC com aquesta, després dels mals de cap que ens van donar des de Madrid amb la sequera, de la manca de cintura dels diputats del PSC a Madrid, de que no arribem mai a un bon finançament... senzillament tinc dubtes sobre si repetir o no. Perquè tot això son coses importants. Molt importants. Però també ho son totes aquelles altres coses que tenen menys ressò en els mitjans però que dia a dia estem aconseguint i transformant en aquest país. I a mi no em fa cap gràcia retornar la Generalitat a CiU. Ho dic amb sinceritat i és el que hi ha.
Tenim encara molt de camí per fer, moltes coses per aprendre. I només amb honestedat i treball podem/volem fer el camí.
_____________________________________

P.D. Podria ser que m'equivoqui en coses que dic en aquest poti-poti d'article. En tal cas, rebré de gust els vostres comentaris, i si cal rectificaré.

dimarts, 12 de maig de 2009

Roma


Ja està confirmat, gràcies a les entrades que vaig aconseguir presentar ahir a la tarda, formo part dels pocs afortunats amb una entrada per anar a veure com el Barça s'emporta la Champions a Roma!!
Em costarà "un huevo y la yema del otro" però valdrà la pena. Serà una d'aquelles fites en les que podré recordar allò de "jo hi vaig ser", tot humitejant-se'm els ulls.
Us prometo que us tindré a tots presents quan en Pep, Don Iniesta i tota la troupe aixequin la orelluda (no és de la família, per si algú tenia el dubte...) i la portin de nou cap a Barcelona.

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!

dissabte, 9 de maig de 2009

La tragèdia del "Saint-Prosper"



Ja fa 70 anys que el mercant francès "Saint-Prosper", fugint en plena nit d'una tempesta, va topar amb una mina a la badia de Roses i van morir els vint-i-set mariners de la tripulació. Però fins fa quatre anys, els familiars dels tripulants no en van saber res, de l'enfonsament del "Saint-Prosper" en aquestes aigües. La companyia naviliera els va amagar que hi va haver un submarinista, Eusebi Escardíbul, que va localitzar el vaixell l'any 1967.

He volgut compartir aquest magnífic reportatge del Thalassa perquè crec sincerament que si no l'heu vist, no us el podeu perdre. No tan sols perquè hi surti jo en algun moment i sigui una mena de seguidor de l'història, però perquè és també un petit homenatge a un home que m'estimo moltíssim. L'afecte que l'Eusebi i jo ens tenim l'un per l'altre, veritablement quelcom més que amistat, fa que ja hagem desistit tots dos d'explicar quina és la nostra "relació" i quan algú ens pregunta li diem que som avi i net.
Si mai teniu l'oportunitat de conèixer l'Eusebi, coneixereu una persona que, amb 92 anys i una pròtesi al genoll, té molta més vitalitat que molta gent amb 50 anys menys. L'Eusebi ha sigut i és per a mi un referent en la meva vida, i avui, aprofitant el seu protagonisme en el Thalassa, li he volgut dedicar un post amb tot el meu afecte més sincer.
Eusebi! quan vulguis fem la última immersió!

divendres, 8 de maig de 2009

Seguint amb la passió barcelonista...

Ja m'he apuntat al sorteig per anar a ROMA amb mon germà petit... haig d'encendre alguna espelma?

dijous, 7 de maig de 2009

ROMA


Encara no tinc clar com m'ho faré.... però acabo de decidir que aquest any me'n vaig a Roma a veure com el Barça guanya la Champions...
Tot el dia d'avui que se'm mullen els ulls veient les imatges per televisió... no puc no anar a ROMA!!!

dimecres, 6 de maig de 2009

¡¡¡¡TOMA TOMA TOMA!!!! ¡¡NOS VAMOS PARA ROMA!!


Quin fart de patir!!! quin partit més ple de injustícies... però al final s'ha fet justícia! al darrer instant.... GOOOOOOLLLL!!!!!! GOOOOOLLLL!!! GOOOOOLLLLL!!!! INIESTA!!! INIESTA!!!! INIESTA!!!! FINAL!!!! FINAL!!!! FINAL!!!!

Por fin centró bien Alves, por fin apareció Eto'o dentro del área, por fin Messi creó peligro y por fin el Barça disparó entre los tres palos!!! E INIESTA MARCÓ!!!

SENYORS, SENYORES, NENS, NENES... ARA SI, MÉS QUE MAI.... 

VISCA EL BARÇA!!!!


dijous, 26 de març de 2009

Manifestació Anti-Bolonia i consideracions generals

He anat seguint la manifestació anti-Bolonya en el reality show que ha muntat La Vanguardia a la seva web.
Malgrat algun petit incident, i que no comparteixo les greus acusacions que s'han fet contra el partit del qual formo part, haig de dir que estic, em sento, satisfet. No ja perquè han aconseguit una manifestació sense sense violència gratuïta, i amb un rerefons real, sinó perquè realment han recuperat amb legitimitat unes protestes que diferents sectors volien dilucidar.
Anem per parts. Estic d'acord amb la gran majoria de temes plantejats, tot i que tinc discrepàncies en que l'aplicació de Bolonya sigui tant desastrosa. Intentaré explicar-me, ja que corro el risc de fer-me confús.

Crec que Bolonya no afecta per igual a totes les carreres. Opino que pot tenir una incidència molt positiva en les carreres de ciències, principalment les tècniques. En canvi encasella en excés les carreres de lletres. Segurament per aquest motiu la incidència de les reivindicacions a la UPC és molt inferior que a les altres universitats. Una homologació del estudis arreu d'Europa és molt important. No ens podem quedar atrapats d'aquesta banda dels Pirineus. No pot ser que si vull estudiar un semestre a fora, posem per cas Dinamarca, no se'm reconegui tot el que he fet fora, o només una part. Que vulguem anar fora, que aprenguem molt, no vol dir que vulguem perdre el temps. Afavorir la mobilitat i l'intercanvi inter-universitari crec que és quelcom a potenciar tant com sigui possible. Per primer cop, també, es preveu una oferta pública real de màsters de qualitat. S'acaba per tant el monopoli de la privada en aquest aspecte.
Homogeneïtzar carreres, redefinir plans d'estudi... això en si mateix no és pas dolent.
La contra-partida més gran, tal i com ja he dit alguna vegada, son les enormes dificultats de compaginar feina i estudis que el pla Bolonya comporta. Nogensmenys, si ara ja era prou complicat el compaginar estudis i treball, amb Bolonya ara serà pràcticament impossible, ja que el sistema d'entregues setmanals, abolició de la classe magistral, etc porta a una dedicació exclusiva a l'estudi. L'excessiva especialització dels estudis universitaris, lluny d'obrir portes, porta a la gent per camins massa tancats. Si volem una polivalència dels nostres professionals del futur, aquests necessiten una formació transversal i àmplia. La Universitat no ha de ser una font de professionals formats al gust de les empreses. La Universitat ha de produir homes i dones amb una capacitat de raonament, anàlisi, estudi i tenacitat completament desenvolupades. De la Universitat n'ha de sortir gent amb esperit emprenedor, i no gent destinada a satisfer només les necessitats de les grans corporacions. I això només és possible si es manté contacte amb el món real que ens envolta. Quan algú treballa i estudia té moltes més facilitats per tenir una percepció fidedigna de la realitat que no pas algú que no ha aixecat mai el cap de sobre els llibres de teoria. I és que treballar i estudiar no és solament una forma de sobreviure mentre un es construeix el seu propi projecte vital. Treballar i estudiar (que els estudiants no son només mà d'obra per les hamburgueseries, sinó que n'hi ha que tenen la seva feina, la seva parella, els seus fills, i a sobre estudien perquè creuen en el que fan) és també una situació a la que molts no volem renunciar. Sovint perquè la nostra feina dona sentit als nostres estudis, i viceversa. De fet, s'aprèn més treballant que no pas a les Universitats, tot i que una cosa ha d'anar acompanyada de l'altre. I això és riquesa, no ja per a les pròpies persones, però per a la societat. Ara bé, tot plegat s'ha fet tant malament com s'ha pogut.
Fins que no s'ho han trobat a sobre, ni Govern ni Universitats ni professors han tingut clar com se les tenien que manegar per fer el canvi, i com havien de ser les carreres amb Bolonya.
S'ha anat deixant el gruix de tot per al darrer moment. La gran majoria d'universitaris no s'hi han volgut preocupar. "Com que he començat amb el pla antic, Bolonya ja no m'agafa, ja s'ho faran els que vinguin a radere". Aquest ha sigut el plantejament més estès. Pocs han sigut els que s'han preocupat dels que venien a radere.
Encara avui, si demanes informació a les facultats, molts no saben si al setembre podran començar com cal amb els nous plans. I com que qui dies passa, anys empeny... Al final el tema ha petat per on ha pogut.
El Departament d'Universitats i els rectorats han anat deixant podrir el tema tant com han pogut. No han estat a l'alçada de donar a l'estudiant l'atenció que mereix. Fer una xerrada, un dia, a una facultat, explicant de què va Bolonya, i al mateix temps no ser capaç de respondre a preguntes sobre com serà a la pràctica, és un fracàs.
Potser els rectorats i el Departament no han donat diàleg perquè ells mateixos no tenen respostes. La situació per tant és greu.
S'ha anat deixant podrir el tema, fent falses promeses de diàleg, fins que al final "una mano lava la otra, y las dos lavan la cara". ICV, i especialment desde JEV, ha estat força temps demanant una moratòria sobre l'aplicació de Bolonya, que és en gran part el que s'ha vingut demanant desde el col·lectiu d'estudiants. Jo mateix vaig votar favorablement a la petició de moratòria en el referèndum (a 3 preguntes... ho sento, per un referèndum hauria de ser una sola dicotomia, però això ja és un altre debat) que van fer a la meva facultat. De la mateixa forma que ICV ha estat bel·ligerant amb la LEC (i en aquests moments es segueix treballant per modificar-la, sinó hi votarem en contra al Parlament), també hem estat crítics amb Bolonya.
Potser algú ara em picarà la cresta per dir això, tenint en compte que ERC refusa fer declaracions al respecte abans del dia 31... però... Tant Rectorats com el Conseller Huguet han comès greus errors. Han anat deixant podrir la situació fins que no han sabut com respondre-hi i han forçat intervencions policials. De poc han servit les unitats d'interlocució que hem creat al Departament d'Interior per evitar al màxim actuacions policials que després s'hagin de lamentar. Els rectorats han exigit una intervenció policial davant la seva ineficàcia en donar respostes a les demandes dels estudiants. Quan un rector demana una intervenció policial, el Departament, més enllà de procurar convèncer del contrari, tal i com em consta que es va fer, mitjançant les unitats d'interlocució, no es pot negar a satisfer la demanda de desallotjament.
És obvi, que si comences el dia amb un desallotjament relativament pacífic i l'acabes amb batalles campals... hi ha coses que no han funcionat. És una obvietat que tot plegat es va descontrolar. Els estudiants es van descontrolar, les Brimo es van descontrolar...
Des de els mitjans, s'ha concentrat tota l'atenció en la violència i han arribat a l'extrema contradicció de defensar una actuació policial, per la qual demanen dimissions... ver para creer.
Ara, resulta que ICV està a l'origen de tots els mals. Tots els que ja no ens han volgut mai, han aprofitat la ocasió per tornar a carregar contra ICV sense aturar-se a reflexionar amb seriositat.
La teoria de la conspiració que des de ICV no hem volgut mai esbombar gaire, entre altres coses per no ser titllats de "ploramiques" ara és fins i tot plantejada per persones alienes a la nostra formació política.
El cas és que no estem contents de com van actuar els Mossos el dia 17. Per això estem fent els deures, hi ha una investigació i es prendran les mesures oportunes perquè la situació no es repeteixi. Molts esperaven avui una batalla campal per acabar de fotre la "puntilla" al Conseller Saura i deixar ICV ferida greu.
M'agradaria que l'altra gent assumeixi responsabilitats també. Els estudiants ho han fet avui apostant per una marxa pacífica. El Departament d'Interior ho fa amb la investigació, la compareixença i la presa de mesures que sortiran a la llum el dia 31. Entenc que "quien espera, desespera" i que es trobi a faltar més celeritat en la presa de decisions. Però també és cert que davant uns fets d'aquestes caracterísitques ningú s'ha de precipitar i que més val tenir tots els detalls ben clars abans de cometre més errors impossibles de rectificar.
Avui la policia ha estat on tenia que estar. I els estudiants, la gran majoria, també.

Aquells que acusen a ICV de feixistes, torturadors, opressors... estan molt equivocats. Precisament ha sigut ICV, tal i com vinc repetint una vegada i una altre, ha sigut a força de la nostra voluntat política que s'ha acabat amb la violència i la impunitat dins les comissaries. Ja sabem que encara ens queda el carrer. Però no hi deixem de treballar. Algú creu que si CiU estigués manant a Interior, la manifestació d'avui hauria transcorregut sense càrregues policials? No haurien tolerat cap tipus de concentració a la via pública i hauríem tingut uns fets desgraciats com els del dia 17.
Qui realment cregui que ICV vol imposar res a cops de porra, o és un ingenu, o no és gens honest. En canvi si que ens volen intimidar aquells que ens han deixat els nostres locals amb silicona als panys i pintades tant originals com "ICV Torturadors i Repressors", "Ni Mossos ni Bolonya"... Vull considerar-ho fets aïllats. Ho firmen amb la A anarquista, i que jo sàpiga els anarquistes no van a la universitat ja que forma part del sistema, o sigui que per tant ho considero desvinculat de l'estudiantat.

És una llàstima que els mitjans hagin volgut desviar atencions cap als grups violents en comptes de la immensa majoria pacífica que s'ha vist avui al carrer. I és també una llàstima que la forta campanya que s'està teixint per intentar desestabilitzar ICV estigui arrelant i confonent tant a la societat.

Té gràcia. Mentre alguns ens acusen de feixistes lliberals, altres ens acusen de estalinistes intervencionistes... ICV és una força imprescindible a la societat catalana i com a part d'una alternativa d'esquerres.
Com tantes vegades, primer s'ens llencen al coll, i al cap d'un temps ens donen la raó amb moltes coses, encara que sigui amb la boca petita.

dimarts, 24 de març de 2009

Ja no m'ho podia callar. Ho sento.

Si es que tenéis toda la razón del mundo. Es todo un entramado judeomasónico comunista para purgar la clase obrera de elementos indeseables tales como estudiantes u otros. De hecho, estamos planeando crear unos campos en los Monegros al estilo Gulag para poder así hacer limpieza y perpetuarnos en el poder...

De hecho, tanto los Mossos como los que hacian lanzamiento de martillos y otros objetos eran todos militantes de ICV.

Estad atentos. Vamos a aprovechar Bolonia para imponer el estudio de Marx, Lenin i Mao.
El rearme de Rusia es para anexar España al nuevo império Soviético que se acerca. Los ciudadanos chinos que viven aquí, son células durmientes de un gran ejército esperando a la señal que les hará tomar el poder en nombre del PC. Sólo tenemos la duda de cambiar el nombre del Partido Comunista Chino por PCCV, Partido Comunista de los Chinos Verdes... La duda viene fundada en que los chinos son amarillos y no verdes... Pero poco importa porque decretaremos que sólo hayan tres colores. Rojo, Verde y Violeta... el violeta és por los moratones de las palizas que daremos a cualquier contestatario...

¡Pero no digáis nada! que nos podéis descubrir antes de tiempo...

va home va! ja en tinc prou. Som els únics que aposten per una investigació dels fets per després depurar les responsabilitats que se'n resultin. Som els únics que estem fent autocrítica. Som els primers en no estar contents amb el que va passar. Molts militants nostres també han rebut garrotades el passat dimecres. Tothom hauria de acceptar la seva part de culpa. Molta gent s'haurà d'empassar les seves paraules. Jo ho he tingut que fer també. El caràcter pacífic de la manifestació del dimecres a la nit ha quedat palès que no ho era de pacífica, malgrat les bones intencions de molts dels assistents, que, ho sento, ho haig de dir, ingenus de no preveure una batalla campal veient el panorama.
Els que més soroll fan, son els que no han volgut mai a ICV al Govern ni enlloc. Però que els arbres no ens impedeixin veure el bosc, perquè aleshores sí que anem fotuts. Tothom pot cometre errors. Però que ICV no titubegi una mil·lèsima de segon, perquè se la linxarà. El malestar d'ICV és però també innegable. No s'ha sabut evitar el conflicte violent. I això és un punt negatiu per nosaltres. Però el exigir reparacions n'és un punt positiu. No es poden defensar els Mossos passi el que passi. Han comès molts errors. Els seus propis ferits també en son mostra. Els comandaments també han de ser responsables sobre la integritat física dels seus homes. Opino sincerament que la millor defensa dels Mossos és treballar per a abolir la brutalitat i la impunitat policials. I això és el que intentem fer. Dins de les comissaries ho hem aconseguit. Al carrer encara ens queda molt de camí per fer. I ens posen moltes traves. Algú creu que uns altres seguiran aquesta tasca? Jo en tinc molts dubtes.


Encara tenim gent que creu que hem de fer la revolució en el sentit clàssic de la paraula... També hi ha gent que creu que no hem condemnat mai els crims de Stalin. Tenim molta gent que no ha sabut evolucionar el seu pensament més enllà de dogmatismes anquilosats en el passat. En definitiva molta gent frustrada que espera que els hi solucionem tots els seus problemes personals. Doncs no. Jo no tinc la culpa de que algú rebi una multa per excés de velocitat, per posar un exemple. (són molts els que se'n recorden de la mare de'n Saura en rebre una multa, en comptes de pensar que una conducció més responsable els hi hauria evitat). No tinc la culpa de que la gent no estigui satisfeta amb els seus representants polítics. Si no els hi agrada, el que han de fer és participar. Proposar. Presentar alternatives. Prendre decisions. Si creieu que el vot en blanc és la solució, feu-ne campanya. Un 20% de vot en blanc en comptes d'un 40% d'abstenció si que seria una revolució que faria trontollar molts despatxos.
Quedar-se a casa veient la tele o vomitar bilis per blogs d'internet no és ni constructiu ni se'n diu participar. Al carrer de casa hi havia un forat força gran, de més d'un pam de fondària que amenaçava en fer-se encara més gran. Haig de confessar que he rigut força amb més d'un que s'hi ha fotut de lloros. El cas és que entre els veïns portaven com dos mesos queixant-se del forat i de que l'Ajuntament no estava per la feina, bla bla bla... Vaig començar a preguntar, i durant dos mesos absolutament ningú va pensar en que potser trucar al telèfon que té l'Ajuntament de Barcelona per a denunciar aquestes incidències (900 226 226) podria ésser útil i que potser quelcom s'arreglaria. Al final hi vaig trucar jo, veient que els meus estimats representants veïnals (o això se suposa, ja que s'han constituït com a plataforma) estaven massa ocupats manifestant-se contra la comunitat xinesa i els pocs locals que aporten vida al barri, vaig decidir trucar jo mateix. L'endemà al matí, quan vaig sortir de casa a les 7, ja estava el forat tapat i senyalitzat de forma provisional. Una setmana més tard, teníem la vorera reparada.
En definitiva, la gent ha d'agafar responsabilitats. Prendre decisions, que no sempre són evidents ni tenen la garantia de ser encertades. Però és el que la nostra condició humana ens permet. Procurem ser honestos amb nosaltres mateixos i amb la gent que ens envolta.
El Yes We Can del Obama vol que la gent s'impliqui. Aquí no volem un Yes We can, volem un You Must. Volem que aquells senyors que estan allà dalt ens ho donin tot fet. I també volem que endevinin el que volem. Exemple: baix rendiment acadèmic --> problema dels nostres polítics (clar, no serà mai un problema social, d'esforç, de valors que s'adquireixen a casa...)

Doncs com que jo no espero que m'ho facin tot, per això he decidit participar. Deia en un comentari al blog de'n Pere nieto que no existeixen veritats absolutes, si és que n'existeix alguna. Però que defugint de filosofies cartesianes, vull trencar una llança en favor dels militants de molts i diversos partits polítics. Tots, tret dels trepes corresponents a cada casa, que, no ens enganyem, també n'hi han... la immensa majoria de persones que conformen els partits polítics, hi son perquè creuen que treballant-hi poden contribuir a la millora del seu entorn.

No es tracta de construir paradisos, que ni existeixen, ni existiran mai, però de fer més justa i lliure la vida dels homes i dones del món que ens envolta.
El que vull dir amb això, és que és difícil nedar contra corrent, per una part, i que sempre, en definitiva, és la solidesa del compromís íntim, de les conviccions íntimes, el que decideix. I jo trio la opció de ICV, perquè hi crec, crec en la honestedat de la seva militància, en la feina feta i crec que, junts, en podem fer molta més.

Però si és el que voleu sentir... sí, el Tripartit i tots els seus votants som paràsits socials... que sí que creiem que junts podem treballar per un món una mica més just i lliure per els homes i dones que hi habitem.

Per cert, una petita reflexió que m'ha vingut al cap... Algú recorda algun altre Govern que aturés un ERO?? no havia passat mai!! i menys com els de NISSAN o SEAT. i ara s'ha fet

dijous, 19 de març de 2009

Aclariments, constatacions i rectificacions

Ahir vaig escriure un post força visceral, cap a la tarda, abans dels maleïts esdeveniments del vespre/nit. No vaig analitzar prou la situació. Vull per tant rectificar bona part de les exposicions fetes ahir, que, repeteixo, son d'abans dels fets de la tarda.
Em reafirmo en dir que ICV està fent canviar coses. Però els resultats de les batalles campals d'ahir al vespre parlen per si sols.
No és admissible un saldo de 80 ferits al final d'una llarga jornada d'aldarulls. Ni 80, ni 10.
Un cop dispersat el primer tall de la Gran Via, l'escalada de violència va ser imparable. No pot ser que es comenci el dia amb un desallotjament de 50 persones i s'acabi amb una batalla campal de 5.000. La violència amb què eren agredides persones alienes a la manifestació (que tot s'ha de dir, al final ja no tenia res a veure amb el pla de Bolonya) així com els propis detinguts no té cap justificació.
Com algú ha comentat en un altre blog, la situació es va descontrolar completament.
A la manifestació de la nit, opino que la contundència era necessària. Ara bé, aquesta va estar molt mal gestionada. Dir que els manifestants de la nit eren pacífics no és cert. Tots hem vist les imatges. La violència era per tots cantons.
El Rectorat de la UB, ara titlla de desmesurada l'actuació policial. El que hauria de fer el Rectorat en tot cas és callar. I m'explico. No callar perquè l'actuació no fos desmesurada, que al final ho va acabar sent, sinó perquè van ser ELLS mateixos els que van exigir l'actuació policial. Sé de bona mà que des de la Direcció General del Departament es va intentar convèncer repetidament sobre la inoportunitat d'un desallotjament. Ja ho he dit en algún moment; tens 2 hores de "pau i tranquil·litat" i després dues setmanes extremadament conflictives.
Tinc clar que un cop iniciats els aldarulls, la via policial era inevitable.
Ara bé, hi ha un error garrafal en la gestió del conflicte. Per posar un símil, si en un aula d'escola, s'inicia un conflicte perquè hagin volat uns paperets, i al final de la classe, tenim una aula destrossada... la culpa és d'aquell que no ha sapigut com reconduir la situació.
Si s'havia de desallotjar, cosa que no entraré a valorar perquè no tinc prous elements per a fer-ho, ja es preveu que serà quelcom de traumàtic. El tema, per tant, a les 7 del matí tenia que haver estat tancat. I és aquí quan altres alternatives a la policial tenien que haver jugat un paper fonamental.
Crec no equivocar-me al dir que tots esperem conclusions i conseqüències.
La gestió del conflicte ha sigut completament ineficaç, i això ha quedat demostrat.
Però em segueixo negant a que s'acusi a la gent de ICV de ser els instigadors d'uns fets deplorables, produïts originalment per una minoria violenta d'estudiants i uns efectius policials que s'han extralimitat per a perjudicar a una Conselleria que vol acabar amb la impunitat policial. Qui cregui que tot plegat ha estat premeditat per responsables polítics, tal i com succeïa en la era Valdecasas, ha de entendre que això no és cert. Ahir, la situació se'n va anar de les mans. I la violència va generar més violència.
Però si és cert que hi ha coses que estan canviant. Per primer cop un Director General de la Policia demana disculpes i assumeix responsabilitats. Per primer cop, un Conseller d'Interior qüestiona una actuació policial i anuncia que donarà respostes davant dels ciutadans. I hem tingut sort de que les "eines" a disposició dels antiavalots no incloguessin bales de goma, pots de fum, gasos lacrimògens... França, Grècia... ningú que jo conegui vol que es repeteixin a casa nostre fets tant terribles com els que allà han succeït darrerament. Sarkozy, tant aclamat darrerament, ha conduit, a voluntat, actuacions molt més sagnants tot i que igual de injustificables.
S'han de depurar responsabilitats. Els Mossos que s'estan condemnant i enjudiciant son mostra de que no es volen permetre abusos per part de la policia. I el cobriment que la premsa està donant d'aquests fets, podria explicar (òbviament mai justificar) les agressions que els periodistes han sofert.

I per el que fa al nen agredit, a banda d'actuar conseqüentment amb el seu agressor, crec, sincerament, que s'hauria de portar davant la fiscalia a uns pares que no treuen directament als seus fills del mig d'un camp de batalla com el d'ahir. Perquè va ser un Mosso fora de lloc... però podria haver sigut qualsevol objecte dels que llençaven els manifestants. Però aquest no és un post sobre la irresponsabilitat d'uns pares, per tant només volia fer aquesta petita reflexió.

dimecres, 18 de març de 2009

Bolonya

Molts estudiants honrats que no creuen en el pla de Bolonya s'han afegit a uns aldarulls dels quals no n'haurien d'haver format mai part. Jo mateix sóc estudiant i no estic a favor de Bolonya. Però les formes escollides per explicar-se son molt desencertades. I vull entendre que també son desesperades. Aquests fets, però, no ajuden a guanyar suport social, ans ben al contrari.

Crec, personalment, que la gran majoria dels que estem en desacord amb el pla de Bolonya no hi veiem tant una privatització de l'educació, ans en aquest cas fora al contrari (mai l' Universitat pública ha ofert tants màsters com ho farà ara). Nogensmenys, si ara ja era prou complicat el compaginar estudis i treball, amb Bolonya ara serà impossible, ja que el sistema d'entregues setmanals, abolició de la classe magistral, etc porta a una dedicació exclusiva a l'estudi. Això per tant descarta taxativament aquella gent que s'ha de guanyar les garrofes. L'excessiva especialització dels estudis universitaris, lluny d'obrir portes, porta a la gent per camins massa tancats. Si volem una polivalència dels nostres professionals del futur, aquests necessiten una formació transversal i àmplia. La Universitat no ha de ser una font de professionals formats al gust de les empreses. La Universitat ha de produir homes i dones amb una capacitat de raonament, anàlisi, estudi i tenacitat completament desenvolupades. De la Universitat n'ha de sortir gent amb esperit emprenedor, i no gent destinada a satisfer només les necessitats de les grans corporacions. I això només és possible si es manté contacte amb el món real que ens envolta. Quan algú treballa i estudia té moltes més facilitats per tenir una percepció fidedigna de la realitat que no pas algú que no ha aixecat mai el cap de sobre els llibres de teoria. I és que treballar i estudiar no és solament una forma de sobreviure mentre un es construeix el seu propi projecte vital. Treballar i estudiar (que els estudiants no son només mà d'obra per les hamburgueseries, sinó que n'hi ha que tenen la seva feina, la seva parella, els seus fills, i a sobre estudien perquè creuen en el que fan) és també una situació a la que molts no volem renunciar. Sovint perquè la nostra feina dona sentit als nostres estudis, i viceversa. De fet, s'aprèn més treballant que no pas a les Universitats, tot i que una cosa ha d'anar acompanyada de l'altre. I això és riquesa, no ja per a les pròpies persones, però per a la societat.
I per molt que es digui, un sistema de beques (tot i ser absolutament necessàries i a millorar) no és garant d'aquesta riquesa.

dimarts, 17 de març de 2009

divendres, 13 de març de 2009

La crisi: d’on ve i com la podem enfrontar

Ahir vaig assistir al Plenari de l'Agrupació d'ICV d'Horta-Guinardó, de la cual en formo part activa.
Vem comptar amb la presència de Ricard Fernández, que ens va aportar una mica de llum al panorama econòmic actual.
Realment, val la pena que doneu un cop d'ull a la presentació que ens va fer.
Aquí hi deixo un fragment de vídeo de la seva intervenció, així com un enllaç a la notícia del web d'ICV HG, on us podeu descarregar el document de la presentació. Realment molt entenedor.




En la seva ponència al plenari de l'Agrupació de ICV a Horta-Guinardó, Ricard Fernández ens explica que la resposta a la crisi passa per deixar de banda el model de globalització neoliberal que ens ha portat fins aquí i per aquestes tres línies:

  1. una intervenció pública decidida a l’estil keynesià per generar liquidesa i demanda i millorar els sistemes de benestar;
  2. un canvi de model productiu cap a una economia sostenible;
  3. una refundació de les institucions financeres internacionals amb criteris solidaris i govern compartit entre països rics i pobres.

dimecres, 11 de febrer de 2009

"L'Archipel communiste. Une histoire électorale du PCF", de Roger Martelli : le PCF de l'âge d'or au déclin

C'est de l'intérieur qu'on connaît le mieux un appareil politique mais souvent au prix d'un manque de distance nécessaire. Ce n'est pas le cas de Roger Martelli, qui a passé près de quarante ans dans les rangs communistes dont vingt-six à la direction du PCF et presque autant à éplucher ses résultats électoraux. Il en a, au contraire, tiré un regard à la fois lucide et sévère sur l'histoire de l'influence communiste dans la gauche française qu'il livre en s'appuyant sur une somme impressionnante de données et tableaux statistiques.
Son récit commence par un rappel simple : lors de la première Assemblée de la IVe République, Maurice Thorez est candidat à la présidence du Conseil. La tradition veut que pour le choix du chef de l'exécutif, on se tourne vers le parti qui a le plus de voix. "Or, en novembre 1946, le premier parti de France est le PCF", écrit l'historien. 5 488 288 voix (28,6 % des suffrages). L'auteur va nous faire revivre l'ascension impressionnante d'un parti qui sort de la guerre en héros. Sa patiente implantation dans les terres ouvrières et paysannes. La construction d'une culture politique qui, à son apogée, irrigue toute la gauche syndicale, associative, intellectuelle et culturelle. Son ancrage dans la banlieue devenue "rouge", sa capacité à capter le malaise des populations ségréguées et à leur donner une "fierté", l'apogée du communisme municipal... puis le basculement. "L'âge d'or est définitivement clos en 1981", analyse M. Martelli. A ses yeux, ce qui met fin à cette "exceptionnalité française", celle qui fait du PCF l'un des rares partis communistes solidement implantés dans le monde occidental, n'est pas tant le poids de ses liens avec l'Union soviétique et du discrédit qui frappe alors tous ceux qui s'en réclament, que son incapacité à sentir les mutations d'une classe ouvrière au début des années 1970. Car le reflux ouvrier va entraîner la désagrégation de son identité et de sa conscience de groupe. "Les trois dernières décennies ont brisé le lien politique qui reliait, dans les représentations comme dans les urnes, le phénomène communiste et le monde ouvrier", souligne l'auteur. La direction communiste ne le voit pas puis refuse l'évidence. Cet aveuglement va perdre le parti. La démonstration convaincante explique mieux le déclin des scores électoraux que la seule concurrence à gauche. Au contraire, elle l'éclaire. Car le PS, grâce à son unité retrouvée, peut définitivement étouffer son partenaire en l'impliquant dans la gauche gestionnaire. Et l'extrême gauche grignoter ce qui reste de l'influence communiste.
_________________________________________________________
L'ARCHIPEL COMMUNISTE. UNE HISTOIRE ÉLECTORALE DU PCF 
de Roger Martelli. Ed. sociales, 272 p., 20 €.
Aparegut a Le Monde, 4 de febrer de 2009

dilluns, 9 de febrer de 2009

Retalls de diari


Trobat a Le Monde.

Aquests dies he estat per Milan, i en el viatge, a l’avió em van donar Le Monde. Vaig trobar aquesta vinyeta que denuncia com mentre el sistema se’n va a norris, els responsables segueixen vivint en la opulència...
Senzillament genial.

dijous, 29 de gener de 2009

SÍ A LA VELOCITAT VARIABLE, PER REDUIR ACCIDENTS I CONTAMINACIÓ!!!

I ja portem 1000 visites!!!

El Blog ja ha superat les 1000 visites, i jo aquí sense escriure.
Intentaré aquests dies fer les meves aportacions personals sobre diversos temes. Principalment aquells que han afectat darrerament a ICV, sota el punt de mira d'aquells que saben que sense ICV no hi ha tripartit ni Govern d'esquerres, i que estan concentrant totes les seves influències en el mitjans a realitzar un linxament polític.  Ja dic, d'entrada, que per part nostra ens ha fet (i ens fa) falta tenir més mala llet, si em permeteu l'expressió. No podem trigar ni un minut a dissipar els dubtes que a la llum pública puguin sorgir sobre els nostres postulats. I tot plegat fa que ens semblem més a una secta que no pas a un partit polític. I això no pot pas ésser. Com ja he dit tornaré més endavant a parlar d'aquest tema i d'altres. Potser avui més tard, potser demà, o potser d'aquí un mes. Però hi tornaré.

dijous, 22 de gener de 2009

Comentari de l'ex Director General de la UNESCO en relació al conseller Saura

Tinc pendents moltes coses per dir. I no trobo mai el moment d'inspiració necessària per escriure amb consciència. Només vull fer un apunt. En relació a la campanya de acoso y derribo que ICV ha vingut patint els darrers mesos, i accentuada darrerament per la presència del nostre president a la manifestació per la no violència en la resolució de conflictes, haig de dir que acabo de veure per televisió al Sr. Federico Mayor Zaragoza (ex director general de la UNESCO) afirmant rotundament el seu suport  la presència del conseller d'Interior. És més, ha qüestionat la no-presència de la resta de líders democràtics en una manifestació per la pau a l'orient pròxim.
Ara no vull entrar en debats varis. Ja tindré temps per això més endavant. Només volia deixar constància de que realment no som uns extraterrestres de color verd, com alguns s'esforcen a presentar-nos.