dimecres, 12 de novembre del 2008

The Economist: "Spain, The party's over"

Corren rius de tinta arran del polèmic reportatge de The Economist sobre la situació a Espanya.
El que més polseguera ha aixecat és un article titulat "How much is enough?" i que parla sobre l'Espanya autonòmica. La Consellera Tura ja ha declarat públicament que el text és difamatòri i ha exigit disculpes als editors de The Economist. A través del delegat de la Generalitat a Londres, Xavier Solano, el Govern ha fet arribar una carta a la direcció de The Economist exigint una rectificació.


He fet l'esforç de llegir tot l'article de The Economist per poder opinar. Aquest senyor fa una anàlisi encertada en el seu conjunt. Però comet certs errors que desvirtuen completament els seus postulats. En voler utilitzar paraules en castellà per a semblar un erudit, el que aconsegueix és equivocar-se. Utilitzar el terme de "caciques" per parlar de Pujol, Fraga, Chaves, etc és difamatori.
Dir que només el 50% de la població de Catalunya parla català és fals i tendenciós. El 100% de la població parla castellà. I la gran majoria utilitzem indistintament les dues llengües. Dir que el català és una llengua que només parla el 50% de la població, comporta implícitament la idea que només aquest 50% el coneix i l'utilitza i que ni tan sols coneixen el castellà.
Ja estic cansat dels que diuen que els seus fills no saben castellà perquè només imparteixen dues hores setmanals en aquesta llengua.
Jo he estudiat tota la meva vida en francès, absolutament totes i cadascuna de les assignatures, educació física i dibuix inclòs. Únicament dues hores de castellà, dos de català i dues d'anglès cada setmana. Parlo, llegeixo i escric les quatre llengües sense cap problema ni trauma, conec bé les quatre cultures, amb la seva gramàtica, ortografia i literatura. Avui dia vaig a la universitat i no veig diferències amb els meus companys en aquests aspectes, més enllà de la riquesa cultural de parlar quatre llengües. Si algú està traumatitzat per estudiar en català... que baixi Déu i ho vegi.
Voler parlar de balances fiscals sense parlar de dèficits d'inversions és també tendenciós. Parlar de Sabater i Rosa Díez com la solució als problemes del nostre país és una burrada. Dir que el castellà està perseguit i justificar el "Manifiesto" és d'ignorant.
Només hi ha una cosa amb la que estic absolutament d'acord. Va ser un gran error de la nostra transició el no apostar decididament per un estat federal. Un altre gall cantaria.
Però no ho oblidem, per als anglesos, Espanya és el lloc on anar a entrompar-se, especular amb béns immobles i jubilar-se en una urbanització de la qual no sortiran més que per anar al restaurant o club de moda. Quin respecte es pot esperar d'aquesta gent?
Aquest senyor està escrivint una informació que tergiversa la realitat i que ofereix una visió molt sectària a un públic (el de The Economist) que no té perquè conèixer la nostra realitat i que per tant es formarà una idea tendenciosa i estigmatitzada.
I si alguna cosa de tot això m'emprenya, és el fet de que, una vegada més, periodistes que es diuen seriosos cometin errors garrafals que fomentin les desavinences entre pobles.
Dit això, sóc català i me'n sento. M'agrada que guanyi el Barça i no sóc irreverent, malgrat que no cregui, amb allò que molts altres respecten i adoren. Però em costa entendre que siguem tan provincians, tan de poble com es diu vulgarment, per muntar un "ciri" amb aquests motius. Que no siguem capaços de no emprenyar-nos i respondre en tot cas amb ironia. Amb conya si vols, sense treure la caixa dels trons, totes les ampolletes de les essències... Deixem de ser víctimes, siusplau.

4 comentaris:

Unknown ha dit...

Fantàstic. No coneixia l'article ni tot el merder que s'ha generat.
Ja veig que als anglesos no tenen altre feina... serà que aprop tenen a uns personatges anomenats escocesos que fà temps que volen tenir un altre tipus de relació amb els seus veins.

zel ha dit...

Jo n'havia sentit a parlar, però gràcies pel resum, està bé que es difongui...i sí, no cal victimisme, que no volem fer pena a ningú, coi!

Anònim ha dit...

No es un problema de lenguas, es un problema de derechos básicos de los castellano parlantes(escoger la lengua en que estudian tus hijos, ó acceder a una plaza de cirujano)que son vulnerados por una política sistemática de 'más identidad'. O sea, una verguenza disfrazada de justicia.

Anònim ha dit...

N´hi há que diuen que s´els obliga a estudiar en catalá i parlen de llibertat d´idioma sense tenir en compte que el castellá ha estat impossat als catalans des-de fá segles, quina hipocresía ; i els que ho diuen, tan sols parlen i escriuen en castellá sense cap consideració a la llengua de la terra que els ha acollit. Més hipocresía encara.