dimarts, 25 de novembre de 2008

El meu primer congrés....

He estat uns dies absent del blog, i avui faig un post una mica eixut només perquè no volia deixar passar un dia més sense escriure aquí.
Aquest cap de setmana ha estat bastant intens. He sobreviscut al meu primer congrés del Partit i estic aquí per explicar-ho. No vull fer una gran anàlisi del que s'ha dit i fet, però sí remarcar-ne alguns punts que crec interessants/curiosos/emotius/etc.
Especialment emotius per a mi dos moments. En el seu ordre d'aparició, primer la sentida ovació de suport als treballadors de la NISSAN a l'inici de l'intervenció del seu representant sindical. ICV no pot ni ha d'apartar-se mai del costat dels treballadors. La classe obrera existeix, per molt que alguns creguin que només existeix el sector serveis.
En segon lloc el record de Miguel Núñez també em va arrencar alguna llàgrima. Crec que no vaig ser l'únic, però, a qui se li humitejaren els ulls.
També parlar de la magnífica intervenció de la delegació de Girona i en especial del seu portaveu, Joan Oloriz. Excel·lent orador i amb el cap clar. Valuós capital per al Partit.
Destacar també el clima viscut. El Partit en surt enfortit. Unit. En aquests moments no sóc capaç de nombrar un altre partit nacional amb una unitat tant sòlida com la nostra, i això crec ha de ser motiu d'orgull. La capacitat de discutir sobre nosaltres mateixos i no dedicar un congrés a parlar dels "altres" més enllà d'alguna referència inevitable és mostra de que realment tenim un projecte propi i no necessitem parlar malament de ningú per defensar els nostres postulats.
En definitiva, un partit madur, amb capacitat d'autocrítica, un projecte consensuat i obert a debatre temes tant espinosos com la sobirania, la OTAN (gràcies, Eduard, per no deixar-me sol a la votació) o la legalització de les drogues, però alhora sense perdre de vista temes tant cabdals com l'educació, la sanitat, la seguretat, el transport públic, les infraestructures, l'economia, l'habitatge i el medi-ambient.


Una vegada més, però, el millor de tot han sigut els companys i les companyes, tant vells com nous coneguts. A tots vosaltres, tant si viviu, conviviu, treballeu o no... GRÀCIES.
En paraules de'n Sergi... ha estat un veritable plaer.

dimecres, 12 de novembre de 2008

Miguel Núñez

Acabo de rebre una trucada. Feia dies que l'esperava amb una certa angoixa. El que fóu un dels puntals del PSUC i del PCE acaba de morir fa poca estona. Suposo que demà la premsa n'anirà ben plena. Personalment, guardo un gran respecte envers en Miguel Núñez. L'amistat sincera que l'unia al meu avi fa que el senti com algú molt proper. I ha marxat "con las botas puestas". Lluitant fins al darrer instant.
Et trobarem a faltar.

Afegit:
La família ha habilitat un blog per recullir missatges, acomiadaments, paraules de condol... en definitiva el que cregueu adient. http://miguel-n.blogspot.com/

The Economist: "Spain, The party's over"

Corren rius de tinta arran del polèmic reportatge de The Economist sobre la situació a Espanya.
El que més polseguera ha aixecat és un article titulat "How much is enough?" i que parla sobre l'Espanya autonòmica. La Consellera Tura ja ha declarat públicament que el text és difamatòri i ha exigit disculpes als editors de The Economist. A través del delegat de la Generalitat a Londres, Xavier Solano, el Govern ha fet arribar una carta a la direcció de The Economist exigint una rectificació.


He fet l'esforç de llegir tot l'article de The Economist per poder opinar. Aquest senyor fa una anàlisi encertada en el seu conjunt. Però comet certs errors que desvirtuen completament els seus postulats. En voler utilitzar paraules en castellà per a semblar un erudit, el que aconsegueix és equivocar-se. Utilitzar el terme de "caciques" per parlar de Pujol, Fraga, Chaves, etc és difamatori.
Dir que només el 50% de la població de Catalunya parla català és fals i tendenciós. El 100% de la població parla castellà. I la gran majoria utilitzem indistintament les dues llengües. Dir que el català és una llengua que només parla el 50% de la població, comporta implícitament la idea que només aquest 50% el coneix i l'utilitza i que ni tan sols coneixen el castellà.
Ja estic cansat dels que diuen que els seus fills no saben castellà perquè només imparteixen dues hores setmanals en aquesta llengua.
Jo he estudiat tota la meva vida en francès, absolutament totes i cadascuna de les assignatures, educació física i dibuix inclòs. Únicament dues hores de castellà, dos de català i dues d'anglès cada setmana. Parlo, llegeixo i escric les quatre llengües sense cap problema ni trauma, conec bé les quatre cultures, amb la seva gramàtica, ortografia i literatura. Avui dia vaig a la universitat i no veig diferències amb els meus companys en aquests aspectes, més enllà de la riquesa cultural de parlar quatre llengües. Si algú està traumatitzat per estudiar en català... que baixi Déu i ho vegi.
Voler parlar de balances fiscals sense parlar de dèficits d'inversions és també tendenciós. Parlar de Sabater i Rosa Díez com la solució als problemes del nostre país és una burrada. Dir que el castellà està perseguit i justificar el "Manifiesto" és d'ignorant.
Només hi ha una cosa amb la que estic absolutament d'acord. Va ser un gran error de la nostra transició el no apostar decididament per un estat federal. Un altre gall cantaria.
Però no ho oblidem, per als anglesos, Espanya és el lloc on anar a entrompar-se, especular amb béns immobles i jubilar-se en una urbanització de la qual no sortiran més que per anar al restaurant o club de moda. Quin respecte es pot esperar d'aquesta gent?
Aquest senyor està escrivint una informació que tergiversa la realitat i que ofereix una visió molt sectària a un públic (el de The Economist) que no té perquè conèixer la nostra realitat i que per tant es formarà una idea tendenciosa i estigmatitzada.
I si alguna cosa de tot això m'emprenya, és el fet de que, una vegada més, periodistes que es diuen seriosos cometin errors garrafals que fomentin les desavinences entre pobles.
Dit això, sóc català i me'n sento. M'agrada que guanyi el Barça i no sóc irreverent, malgrat que no cregui, amb allò que molts altres respecten i adoren. Però em costa entendre que siguem tan provincians, tan de poble com es diu vulgarment, per muntar un "ciri" amb aquests motius. Que no siguem capaços de no emprenyar-nos i respondre en tot cas amb ironia. Amb conya si vols, sense treure la caixa dels trons, totes les ampolletes de les essències... Deixem de ser víctimes, siusplau.

divendres, 7 de novembre de 2008

de la Diputació, l'Escola Industrial i l'UPC

Cara i creu...


Ahir es va celebrar la segona volta de les eleccions a director (i per tant, també del seu equip) de l' Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona (al carrer Urgell)(EUETIB). Un acte completament normal i natural a cualsevol institució universitària de caràcter públic. Totes les Escoles de la UPC funcionen democràticament i escullen els seus òrgans de govern d'entre els seus membres.
Val a dir que la EUETIB no és un centre pròpi de la UPC, sinó que és un centre adscrit. La EUETIB pertany al Consorci de l'Escola Indústrial de Barcelona (CEIB). Si visiteu els links hi podeu trobar més informació. El cas és que gràcies a la Diputació, es va poder finançar i mantenir l'única escola d'enginyeria tècnica industrial de Barcelona. Desde fa una pila d'anys, s'intenta fer que la UPC assumeixi la titularitat de l'Escola. És un procés que avança mica en mica i que algún dia veurà la llum.
Donada la singularitat de la EUETIB, la seva direcció ha estat sempre escollida a dit per part de la Diputació. Ara, més d'una dècada després, s'ha aconseguit convocar unes eleccions a director gràcies al suport i l'esforç del personal, docent o no, de l'escola.
Resulta, però, que aquestes eleccions sembla ser que no són vinculants. La Diputació té l'última paraula. Crec, que la decisió de la Diputació en considerar no vinculants aquestes eleccions és posar pals a les rodes per avançar cap al que crec que hauria de ser el futur de la EUETIB, un centre més de la UPC, amb totes les seves virtuds i defectes. En una societat democràtica com la nostra, és una vergonya que la Diputació vulgui imposar la seva voluntat en una comunitat universitària de la que crec n'hauria de restar al marge tant com en fós possible. Entenc l'interès de la Diputació en conservar la gestió d'uns equipaments i un recinte històric com ho és l'Escola Industrial. Però els temes de la EUETIB, que els deixin, siusplau, a la Universitat.