Mica en mica, s'omple la pica...

Tot i que escriure és una activitat que reconec m'omple, sóc plenament conscient de que abans d'escriure penso molt si el que escric val la pena ésser llegit, o no.
Tot sovint escric a mà planes i més planes que al final potser acabo estripant, amagant en el fons d'algun calaix, o bé ordenant en una carpeta on més o menys intento guardar allò que escric i crec que val la pena guardar, si més no per allò de llegir-ho al cap d'un temps o d'uns anys i és aleshores quan un percep la seva maduració progressiva com a persona.
Això és el que escric a mà, per a la meva reflexió personal i que per tant no té gaire a veure amb un blog. Abans de publicar quelcom en aquest humil blog que un bon dia vaig decidir començar (quasi com a acte de guerra ideològica contra una sèrie de persones que ara no vénen al cas), rumio llarga estona si val la pena parlar, si tinc realment quelcom a dir o per al contrari m'estaria millor ben callat. Sovint no penso el que dic, però sempre penso el que escric. És per això que no publico tant regularment com ho fa l'amic Pere, que sempre té coses a dir i normalment solen ser molt assenyades. En Pere és una d'aquelles persones que els agrada reflexionar, retirar-se uns metres per tenir millor perspectiva i deixar de banda prejudicis per intentar comprendre les coses. Persones com ell son les que fan que no perdi les ganes de treballar per la comunitat. Gràcies per animar-me a implicar-me. Encara que potser algú ho dubti, haig de dir que no ha sigut l'Elsa qui m'ha fet anar per el camí de voler implicar-me en el Partit. I sí, dic el Partit, amb P majúscula. Dec ser l'únic jove que parla del Partit, però que haig de fer, si la meva família sempre ha viscut al voltant del P. Bé, com deia, no ha sigut l'Elsa qui m'ha fet prendre certs rumbs. Han sigut persones com en Pere, l'Eduard o un vell professor meu d'Histoire (sóc un afrancesat, què hi farem) que en pau descansi, els que per A o per B m'han fet fer coses com ara afiliar-me a ICV.

Com podeu percebre, començo a reflexionar i una idea em porta a una altre i així successivament. La única solució és tallar-ho en sec. Ho intentaré.

Així doncs, el que volia dir en aquest post va a ser que si fins ara he escrit bastant puntualment, principalment degut a que les meves obligacions diverses m'han limitat molt la reflexió en àmbits no laborals, a partir del setembre, em plantejo un nou repte. Vull deixar la feina.
M'ha costat moltíssim arribar a aquest punt. és quelcom que potser molta gent pensarà que ho tenia que haver fet abans. El ben cert és que crec que el moment és ARA. Ni abans, ni després.
Fer-ho abans hauria sigut abandonar sense saber de què sóc capaç i sense saber què vull fer en la meva vida. Fer-ho després implicaria deixar de banda uns estudis que em són essencials per poder desenvolupar la meva activitat, vull considerar, professional. Així doncs m'agafo un any i mig per dedicar-me a estudiar i pràcticament acabar uns estudis i tenir una titulació d'enginyer. És la llicència que em manca per poder treballar amb total plenitud en allò que sé fer bé i que ara he pogut demostrar-me a mi mateix i al meu entorn que estic preparat per a ésser un bon professional. Crec que si cada dia m'arriben diverses proposicions de feina de diferents llocs, que si gent de reconeguda trajectòria em considera en certa forma una autoritat en el que faig, aleshores és que dec tenir com a mínim el potencial necessari per treballar.
Per a mi treballar és un compromís no tan sols amb mi mateix, sinó amb la societat. Crec que amb la meva feina contribueixo al desenvolupament del món en què vivim i que això ha d'aportar riquesa en totes les seves vessants. I no em cansaré de treballar per que aquesta riquesa es reparteixi justament entre els meus conciutadans.
Així doncs, si sóc capaç de separar-me d'una feina que tant m'ha omplert (i fet patir, tot s'ha de dir) i tant m'ha ensenyat, al setembre començaré una nova etapa en la que espero, per el fet de disposar una miqueta més d'estona, poder participar un pèl més activament en l'activitat del Partit, en fer que els nostres ideals siguin compresos i compartits per la societat, en que puguem seguir mantenint-nos en el poder, i no només per el fet d'exercir-lo, sinó per tenir la capacitat de fer canviar les coses, de treballar per aquella utopia que no atansarem mai, però que ens farà avançar en la bona direcció per un món més just, més solidari, més humà. Un món lluny de la incapacitat individual i col·lectiva a la que malauradament ens estem acostumant.

Espero, en resum, que les meves reflexions ajudin, encara que només sigui a una sola persona ja haurà valgut la pena, a veure el món sota un altre prisma, a analitzar, a percebre que no tot és blanc o negre, que en aquesta vida preciosa al cap i a la fí val la pena lluitar per allò en que creiem, i que és la força de tots plegats el que ens permet avançar.

I ara em pregunto, val la pena que algú llegeixi això? Ho haig de publicar o no? Avui no sé la resposta.

Després de meditar-ho

L'altre dia em vaig desfogar i vaig escampar als 4 vents la meva sincera opinió. Tot i que segueixo pensant el que deia, hi ha quelcom que he reconsiderat.
Potser és perquè un té un sentit de la responsabilitat que tot sovint causa més d'un mal de cap, però el cas es que tot pensant-hi bé, em retracto del que vaig dir sobre marxar del Govern.

La solució que es durà a terme ens ha sigut imposada, sí. Però no és menys cert que la única garantía de que l'impacte d'aquesta actuació es minimitzi és que IC-V segueixi al front del Departament de Medi Ambient i al Govern de la Generalitat.

Nogensmenys, no podem deixar que ens trepitgin d'aquesta forma, i crec sincerament que hauríem de picar algunes crestes de forma que com a mínim no ens prenguin per una ONG. Amb tots els meus respectes cap a la majoria d'aquestes organitzacions, nosaltres no som cap ONG sinó un partit polític amb una llarga història i que, tant per els que ho vulguin reconeixer com per els que no, sempre ha deixat una forta petjada allà per on ha passat.

Sóc conscient de que s'han comès alguns errors. Però jo també he tingut que fer front a situacions on es tenien que prendre decisions, i entenc que no és fàcil. I molt menys quedar bé amb tothom.
Haig de dir que el Conseller Baltasar (Cesc pels amics) segueix tenint el meu suport i la meva confiança, així com espero també la tingui d'altres companys i companyes.

Entenc el descontentament de la gent que està revoltada, fins i tot el comparteixo en part. Però també entenc que la situació és extrema i que s'han d'adoptar posicions que ens incomòden, però que són forçoses i necessàries. El riu i el delta sempre tindran el nostre suport, això que no ho dubtin mai.

En sec

Fa dies que vaig seguint l'actualitat sobre la sequera de ben aprop. Imagino que més o menys igual que tothom.

La veritat és que estic molt emprenyat. Resulta que IC-V ha estat mentint per fer "un favor" al PSOE i no fer descarrilar la campanya de les generals. Això ho puc arribar a assumir. És cert que a través de la Conselleria de Medi Ambient, IC-V ha estat edificant una nova cultura de l'aigua amb uns resultats força bons. Molt possiblement, gràcies a això, no es preveu un estat d'emergència fins a la tardor. Ara bé, el Departament de Medi Ambient i l'ACA han estat treballant per trobar solucions temporals reals i que al mateix temps evitéssin al màxim una "guerra de l'aigua" tal i com s'ha vingut dient. El trasvassament reversible del Segre té un termini d'execució dins dels marges que ens permeten fer-lo funcionar a temps per evitar restriccions massives. De cop i volta, arriben els socialistes. Els socialistes estan acostumats a fer i desfer sense preguntar massa res a ningú. Són més i ho fan valer (però amb tot ens necessiten per fer la majoria; és doncs, obligació nostre fer-nos sentir de debò).

De cop i volta diuen desde Madrid que no ens autoritzen a tirar endavant amb el Segre. Haviem oblidat aquella força suprema que està per damunt de tots i que aliens a les nostres vides prenen decisions per recordar-nos que encara hi són. Ens diuen desde el Ministerio que "en España no se hacen trasvases, y tocar agua del Segre es robar agua del Ebro dado que es afluente suyo". Molt bé! Proposin doncs vostès una solució! "¡Vamos a tomar directamente el agua del Ebro! ¡qué idea más buena! ¡cómo no la tuvimos antes!". Què s'ha de fer per portar l'aigua a Barcelona? una infraestructura de més de 60 km de llarg. Molt bé, però necessitem que estigui tot enllestit abans de l'octubre... Es comença a preguntar a empreses que puguin fer l'obra. La resposta generalitzada és que es necessiten uns 20 -22 mesos. Ui! no! massa temps! ... seguim preguntant fins que algú ens diu allò que volem sentir: en 4 mesos estarà tot fet!

A sobre, resulta que ho hem de pagar treient els calers de la disposició addicional tercera de l'Estatut. I per si fóra poc, l'evaluació d'impacte ambiental ni tansols es té en compte, quan l'alternativa del Segre era desmuntable i ara farem una obra faraònica que no sabem el disbarat que pot acabar sent.

No sé vosaltres però això és, com a mínim, suspitós. Per ser sincers, sé com funcionen aquestes empreses constructores, i no em crec que la connexió estigui feta en 4 mesos. Ja em veig el Sr. Víctor Morlán vivint en una autocaravana a la AP-7 supervisant que les obres marxin a "bon ritme"...

Sovint s’han de prendre decisions i triar una opció entre dues o més alternatives. No sempre és clara la millor. I és quan crec que s’imposa la coherència. Per més que ho intento, no trobo la coherència en el PSOE amb tot el que fà. Vull no dubtar de la seva bona fè, però el cas es que l'estan ben pifiant, per no dir cagant.

No volien començar la famosa "guerra de l'aigua", i ara tenim als Valencians, Murcians i Aragonesos en peu de guerra i no els hi falta raó. Amb tot, CiU està dale que dale amb el Roine dels pebrots com si ara fós el moment de parlar del sexe dels àngels. Els companys de les agrupacions de les Terres de l'Ebre amenaçen amb estripar els carnets. Al Parlament, l'oposició intenta reprovar al Conseller Baltasar. Avui llegeixo que Jordi Guillot anuncia que si l'endemà de passada l'emergència es segueix bombejant aigua, IC-V marxa del Govern. Això últim m'ha recordat allò de saber nadar i guardar la roba.

La veritat es que n'estic ben tip. Per responsabilitat política, entenc que IC-V no vulgui abandonar el vaixell a la deriva. Però per altra banda, quin collons (perdó per l'expressió) de responsabilitat tenim quan a l'hora de ratificar una decisió vé algú de fora i ho desfà tot?

Si en aquest Govern la nostra responsabilitat es limita a pintar de verd les polítiques de l'Entesa, "apaga y vámonos".

Fins ara he cregut que teniem el deure de seguir al Govern, malgrat discrepàncies i divergències. Creia que desde el Govern podriem dur a terme una part important de les nostres polítiques i que això era bo per el projecte de futur que crec tenim els homes i les dones d'IC-V. Ara, i ho dic de tot cor, opino que se'n foten de nosaltres. Se'ns pixen a sobre i ens diuen que plou (collons, si plogués ja firmaba). Primer mentim per ells, el Conseller Baltasar destrossa la seva credibilitat pública. Fins l'últim moment hem intentat defensar la nostra posició, però això ja és insostenible. Les paraules del Conseller Saura els hi sonen a rabietes d'un nen al que no se li ha de fer cas. Ens donen per la pala i segueixen fent el que volen. Es fa quelcom malament al Govern: la culpa d'IC-V. Que IC-V fa avançar temes bons per al país, que fa coses ben fetes, etc...: Ho ha fet el Govern del Montilla i ZP.

Alguns sectors d'IC-V no volen trencar el Govern per la por de que això dóni el poder a CiU. Jo aquesta por també la tinc. Però la situació ja no aguanta més. No és qüestió de marcar perfil. És qüestió del que deia abans. De ser coherents. Tallar en sec.

Em rebenta...

Avui, una altre vegada, m'he fet un fart de llegir bajanades als comentaris electrònics dels diaris.
Em rebenta les calumnies de la gent contra ICV, tot plegat gent que no fa rès més que projectar la seva frustració personal a la vida i la seva incapacitat de treballar per millorar la seva situació, no fan més que descarregar la seva impotència contra aquells que si que s'han organitzat i dins d'un marc de convivència treballen cada dia per fer que el món sigui una mica millor pels homes i les dones que hi viuen.
Sempre el mateix discurs, i sempre em subleva. No ho puc soportar. Tansols una vegada he escrit una carta al diari, i me la van publicar, és més, em van escriure desde el La Vanguardia que la trovaben tant interessant i que la volien publicar, però que sisplau la resumís. Doncs bé, aquella carta era per fets semblants als que ara m'ocupen, gent, amb un grau de desconeixement molt alt, despotricant de companys d'IC-V.
Aleshores, vaig escriure la carta que a continuació copio de forma exacta a la que es va acabar publicant. Aquella vegada, les acusacions eren contra el company Miquel Nuñez.

VERITABLES COMUNISTES (aquest títol el va posar LA VANGUARDIA, jo ho vaig titular Mans Tacades de Sang)
* En referència a la carta Comunistas y nazis (28/XII/2004), respecto l'opinió del seu autor i fins a un cert punt la comparteixo. Tot i així, no n'estic del tot d'acord. El meu avi m'escrivia fa un temps: “Els comunistes tenim les mans tacades de sang. Sobretot els que ho vam ser dels 30 als 50 del segle XX. (...) Van ser uns anys terribles. El feixisme a Itàlia i el nazisme a Alemanya. Però també a Hongria, Romania, Bulgària, Polònia, etcètera. Mein Kamf no deixava gaires esperances a la pau. Paral·lelament, a la Unió Soviètica, Stalin imposà el seu poder personal al partit i al govern. Afusellà la majoria dels dirigents bolxevics i, recolzant-se en els èxits innegables que s'anaven assolint a la URSS, s'erigí en l'oracle del comunisme.
Els qui patien el nazi-feixisme veien en la URSS l'esperança de la justícia i la llibertat i no creien el que s'explicava sobre l'estalinisme (...) Malgrat tot, la revolució soviètica no fou Stalin, com Napoleó no fou la Francesa”. No es pot ficar tothom dins del mateix sac. El comunisme a Espanya no fou el mateix que el de la URSS. Per culpa de l'estalinisme, el fals marxisme-leninisme, en nom del qual s'han fet tantes bestieses, l'esquerra té dificultats per tenir credibilitat massiva. Els condecorats amb la Creu de Sant Jordi que cita Ramon B. Quatrecases a la seva carta són i han sigut lluitadors que han dedicat tota la seva vida a treballar plegats per transformar la societat a partir dels valors de la justícia social, la solidaritat, les llibertats i la pau. Els temps han canviat perquè les persones que ens precedien en la lluita per un món millor els han fet canviar.
MARC BLASCO GIRÓ

Intolerable

Acabo de llegir a la web de La Vanguardia que han desactivat una bomba colocada davant la seu d'IC-V al districte de Sant Andreu. Desde aquí la meva condemna més ferma a aquest acte i el meu recolzament a tots els companys i companyes de Barcelona, especialment als de Sant Andreu.
No es pot confondre la llibertat d'expressió amb el terrorisme. Absolutament inacceptable.
I vull dir i que se'm senti ben clar, que tant comdemno els fets d'avui, com qualsevol altre acte vandàlic comès tant contra IC-V com tot altre partit polític. Amb això faig referència, per exemple, a les amenaces rebudes per l'Alberto Fernandez durant la ofrena floral a Rafael de Casanovas la pasada Diada.
Molta gent necessita encara aprendre què vol dir viure i conviure en societat.

Un nou pas...

Fa temps que no escric.
Darrerament he volgut fer diversos posts nous, però al darrer instant he optat per no publicar ja que parlaba molt i no deia rès.
Bé, crec que mica en mica han anat succeïnt noves coses que mereixen un petit resum i valoració per part meva.
La veritat és que m'he passat l'estiu treballant de valent en la meva empresa. Bé, la empresa no és meva, de fet, desde fà poques setmanes pertany a un gran grup multinacional amb base al EEUU. Per als que no em coneixen, i tal i com dirien els americans, "just to introduce my self", sóc responsable per a Espanya i Portugal de la distribució de tecnologies de separació opto-electrònica d'una altra empresa líder mundial. Les aplicacions primàries són en el món de l'indústria minera, i ara tot just estic dedicat en cos i ànima a la seva difusió en el món del reciclatje.
Perquè dic això? doncs bé, perquè em complau moltíssim poder dir obertament que perfí s'està extenen la consciencia medi ambiental arreu. Ser ecologista ja no és exclusiu de les esquerres, sinó que tots els sectors s'hi estàn sumant i això és quelcom de molt bò.
El constant augment del preu de les matèries primes porta l'indústria a reaprofitar i valoritzar al màxim tot el possible. El concepte d'abocador està despareixent del panorama actual i els esforços per reciclar són cada dia més grans. Tinc la convicció de que ens els propers dos anys viurem una etapa de canvi vertiginosa en el que fà la defensa del nostre medi i la seva protecció.

Per això, i per reafirmar-me en el meu compromís personal amb el món que ens envolta i amb la societat, he près la decisió de entrar a formar part de forma oficial de la gran família "eco-socialista", i desde aquest mes de Setembre estic afiliat a IC-V.
Espero, en aquesta nova etapa, poder aportar elements com la meva experiència, opinió i fins i tot les meves mans (recordo un antic lema de campanya del PSUC que em posa la pell de gallina cada vegada que el llegeixo: "MIS MANOS, MI CAPITAL") a aquest projecte en el que fins ara s'han implicat tants homes i dones, i espero segueixin implicant-s'hi en el futur. No es tracta de construir paradisos, que no existeixen ni existiran mai, sinó de fer més justa i lliure la vida del homes i dones del món.
Entre altres motius, és precisament perquè golbalment crec en el Porgrama d'IC-V, i perquè no puc acceptar el fet de tenir opinió política i restar-ne al marge, que he près la decisió de participar en el projecte polític d'IC-V i fer-me una mica meves les següents consideracions. Aspirem a aconseguir una societat basada en la democràcia de persones lliures i autònomes en una terra habitable. Cal aportar els paradigmes, els models necessaris per generar noves respostes i nous projectes en un món que canvia molt ràpidament i que requereix propostes realistes i innovadores. Hem de treballar plegats per transformar la societat a partir dels valors de la justícia social, la solidaritat, la igualtat d’oportunitats, les llibertats i la Pau.
Vetllar per una societat on predominin els valors associats al desenvolupament humà, on l’economia estigui al servei de les persones i la política asseguri la igualtat d’oportunitats i de garanties socials. Una societat oberta a la innovació, a la cultura, als drets d’expressió, a l’activitat creadora i la capacitat crítica.
I ara, mans a la feina.

Buidant el pap...

Ara feia temps que no escribia... El fet és que un té moltes obligacions que no pot desatendre i no acababa mai de trobar el temps de fer un nou post.

Aquest post és més aviat per recordar que encara sóc aquí i que de tant en tant dóno un cop d'ull a la blogosfera. La veritat és que no tinc massa rès a dir. Podria fer un post, o fins i tot desenes, de petites mesquineses que em trobo dia a dia i que em treuen de pollaguera. Però mica en mica estic aprenent a considerar-ho com fets aïllats tot i que al mateix temps propis d'una societat plural en tots els aspectes. Com vaig sentir dir a un policia no fa massa, "en aquesta ciutat tothom viu de puta-mare, amb mi o sense mi". I en el fons és ben cert. Tot i que no feia al·lusió a Barcelona, és totalment exportable (o importable, segons es miri). Si un s'hi para a pensar, tinc la sensació de que tansols aquells "anarcofatxes", dels que parla en Pere Nieto de tant en tant en el seu blog, no són capaços d'apreciar les llibertats i el benestar del que gaudim avui en dia. Que necessita la gent per ser feliç? Són moltes les frustracions a superar per poder assolir un determinat grau de felicitat que ens encoratgi a viure. Una vegada vaig sentir a una persona per la ràdio dir que el dret a la felicitat, com a tal, com a dret, no ha d'existir; de fet, no existeix. Així dit sona com una bèstiesa però si t'hi pares una mica, potser no ho és tant. Un Dret, comporta una Obligació per part d'algú altre. Jo tinc dret a la Sanitat, perquè l'Estat del Benestar té l'obligació de proporcionar-me-la. Tinc dret a l'Educació per el mateix motiu, i així tants altres drets.

Ara bé, algú té l'obligació de proporcionar Felicitat? Això és absurd. Per tant, la felicitat com a tal no és cap Dret, sinó quelcom que hem d'obtenir per nosaltres mateixos.