(si feu click a la carta/foto, s'ampliarà)
divendres, 19 de desembre del 2008
No és quelcom que m'esperés, ni molt menys que busqués...
(si feu click a la carta/foto, s'ampliarà)
dilluns, 15 de desembre del 2008
The Server is too busy…
Estic d'exàmens. En conseqüència aquest blogg romandrà sense actualització (com ve sent darrerament) fins la setmana pròxima. Disculpeu les molèsties.
dimecres, 10 de desembre del 2008
60 anys de Drets Humans, encara molt de camí per fer…
|
Declaración Universal de los Derechos humanos
El 10 de diciembre de 1948, la Asamblea General de las Naciones Unidas aprobó y proclamó la Declaración Universal de Derechos Humanos, cuyo texto completo figura en las páginas siguientes. Tras este acto histórico, la Asamblea pidió a todos los Países Miembros que publicaran el texto de la Declaración y dispusieran que fuera "distribuido, expuesto, leído y comentado en las escuelas y otros establecimientos de enseñanza, sin distinción fundada en la condición política de los países o de los territorios".
Preámbulo
Considerando que la libertad, la justicia y la paz en el mundo tienen por base el reconocimiento de la dignidad intrínseca y de los derechos iguales e inalienables de todos los miembros de la familia humana;
Considerando que el desconocimiento y el menosprecio de los derechos humanos han originado actos de barbarie ultrajantes para la conciencia de la humanidad, y que se ha proclamado, como la aspiración más elevada del hombre, el advenimiento de un mundo en que los seres humanos, liberados del temor y de la miseria, disfruten de la libertad de palabra y de la libertad de creencias;
Considerando esencial que los derechos humanos sean protegidos por un régimen de Derecho, a fin de que el hombre no se vea compelido al supremo recurso de la rebelión contra la tiranía y la opresión;
Considerando también esencial promover el desarrollo de relaciones amistosas entre las naciones;
Considerando que los pueblos de las Naciones Unidas han reafirmado en la Carta su fe en los derechos fundamentales del hombre, en la dignidad y el valor de la persona humana y en la igualdad de derechos de hombres y mujeres, y se han declarado resueltos a promover el progreso social y a elevar el nivel de vida dentro de un concepto más amplio de la libertad;
Considerando que los Estados Miembros se han comprometido a asegurar, en cooperación con la Organización de las Naciones Unidas, el respeto universal y efectivo a los derechos y libertades fundamentales del hombre, y
Considerando que una concepción común de estos derechos y libertades es de la mayor importancia para el pleno cumplimiento de dicho compromiso;
La Asamblea General
proclama la presente
Declaración Universal de Derechos Humanos como ideal común por el que todos los pueblos y naciones deben esforzarse, a fin de que tanto los individuos como las instituciones, inspirándose constantemente en ella, promuevan, mediante la enseñanza y la educación, el respeto a estos derechos y libertades, y aseguren, por medidas progresivas de carácter nacional e internacional, su reconocimiento y aplicación universales y efectivos, tanto entre los pueblos de los Estados Miembros como entre los de los territorios colocados bajo su jurisdicción.
Artículo 1
Todos los seres humanos nacen libres e iguales en dignidad y derechos y, dotados como están de razón y conciencia, deben comportarse fraternalmente los unos con los otros.
Artículo 2
1. Toda persona tiene todos los derechos y libertades proclamados en esta Declaración, sin distinción alguna de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de cualquier otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición.
2. Además, no se hará distinción alguna fundada en la condición política, jurídica o internacional del país o territorio de cuya jurisdicción dependa una persona, tanto si se trata de un país independiente, como de un territorio bajo administración fiduciaria, no autónomo o sometido a cualquier otra limitación de soberanía.
Artículo 3
Todo individuo tiene derecho a la vida, a la libertad y a la seguridad de su persona.
Artículo 4
Nadie estará sometido a esclavitud ni a servidumbre, la esclavitud y la trata de esclavos están prohibidas en todas sus formas.
Artículo 5
Nadie será sometido a torturas ni a penas o tratos crueles, inhumanos o degradantes.
Artículo 6
Todo ser humano tiene derecho, en todas partes, al reconocimiento de su personalidad jurídica.
Artículo 7
Todos son iguales ante la ley y tienen, sin distinción, derecho a igual protección de la ley. Todos tienen derecho a igual protección contra toda discriminación que infrinja esta Declaración y contra toda provocación a tal discriminación.
Artículo 8
Toda persona tiene derecho a un recurso efectivo ante los tribunales nacionales competentes, que la ampare contra actos que violen sus derechos fundamentales reconocidos por la constitución o por la ley.
Artículo 9
Nadie podrá ser arbitrariamente detenido, preso ni desterrado.
Artículo 10
Toda persona tiene derecho, en condiciones de plena igualdad, a ser oída públicamente y con justicia por un tribunal independiente e imparcial, para la determinación de sus derechos y obligaciones o para el examen de cualquier acusación contra ella en materia penal.
Artículo 11
1. Toda persona acusada de delito tiene derecho a que se presuma su inocencia mientras no se pruebe su culpabilidad, conforme a la ley y en juicio público en el que se le hayan asegurado todas las garantías necesarias para su defensa.
2. Nadie será condenado por actos u omisiones que en el momento de cometerse no fueron delictivos según el Derecho nacional o internacional. Tampoco se impondrá pena más grave que la aplicable en el momento de la comisión del delito.
Artículo 12
Nadie será objeto de injerencias arbitrarias en su vida privada, su familia, su domicilio o su correspondencia, ni de ataques a su honra o a su reputación. Toda persona tiene derecho a la protección de la ley contra tales injerencias o ataques.
Artículo 13
1. Toda persona tiene derecho a circular libremente y a elegir su residencia en el territorio de un Estado.
2. Toda persona tiene derecho a salir de cualquier país, incluso del propio, y a regresar a su país.
Artículo 14
1. En caso de persecución, toda persona tiene derecho a buscar asilo, y a disfrutar de él, en cualquier país.
2. Este derecho no podrá ser invocado contra una acción judicial realmente originada por delitos comunes o por actos opuestos a los propósitos y principios de las Naciones Unidas.
Artículo 15
1. Toda persona tiene derecho a una nacionalidad.
2. A nadie se privará arbitrariamente de su nacionalidad ni del derecho a cambiar de nacionalidad.
Artículo 16
1. Los hombres y las mujeres, a partir de la edad núbil, tienen derecho, sin restricción alguna por motivos de raza, nacionalidad o religión, a casarse y fundar una familia, y disfrutarán de iguales derechos en cuanto al matrimonio, durante el matrimonio y en caso de disolución del matrimonio.
2. Sólo mediante libre y pleno consentimiento de los futuros esposos podrá contraerse el matrimonio.
3. La familia es el elemento natural y fundamental de la sociedad y tiene derecho a la protección de la sociedad y del Estado.
Artículo 17
1. Toda persona tiene derecho a la propiedad, individual y colectivamente.
2. Nadie será privado arbitrariamente de su propiedad.
Artículo 18
Toda persona tiene derecho a la libertad de pensamiento, de conciencia y de religión; este derecho incluye la libertad de cambiar de religión o de creencia, así como la libertad de manifestar su religión o su creencia, individual y colectivamente, tanto en público como en privado, por la enseñanza, la práctica, el culto y la observancia.
Artículo 19
Todo individuo tiene derecho a la libertad de opinión y de expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y recibir informaciones y opiniones, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión.
Artículo 20
1. Toda persona tiene derecho a la libertad de reunión y de asociación pacíficas.
2. Nadie podrá ser obligado a pertenecer a una asociación.
Artículo 21
1. Toda persona tiene derecho a participar en el gobierno de su país, directamente o por medio de representantes libremente escogidos.
2. Toda persona tiene el derecho de accceso, en condiciones de igualdad, a las funciones públicas de su país.
3. La voluntad del pueblo es la base de la autoridad del poder público; esta voluntad se expresará mediante elecciones auténticas que habrán de celebrarse periódicamente, por sufragio universal e igual y por voto secreto u otro procedimiento equivalente que garantice la libertad del voto.
Artículo 22
Toda persona, como miembro de la sociedad, tiene derecho a la seguridad social, y a obtener, mediante el esfuerzo nacional y la cooperación internacional, habida cuenta de la organización y los recursos de cada Estado, la satisfacción de los derechos económicos, sociales y culturales, indispensables a su dignidad y al libre desarrollo de su personalidad.
Artículo 23
1. Toda persona tiene derecho al trabajo, a la libre elección de su trabajo, a condiciones equitativas y satisfactorias de trabajo y a la protección contra el desempleo.
2. Toda persona tiene derecho, sin discriminación alguna, a igual salario por trabajo igual.
3. Toda persona que trabaja tiene derecho a una remuneración equitativa y satisfactoria, que le asegure, así como a su familia, una existencia conforme a la dignidad humana y que será completada, en caso necesario, por cualesquiera otros medios de protección social.
4. Toda persona tiene derecho a fundar sindicatos y a sindicarse para la defensa de sus intereses.
Artículo 24
Toda persona tiene derecho al descanso, al disfrute del tiempo libre, a una limitación razonable de la duración del trabajo y a vacaciones periódicas pagadas.
Artículo 25
1. Toda persona tiene derecho a un nivel de vida adecuado que le asegure, así como a su familia, la salud y el bienestar, y en especial la alimentación, el vestido, la vivienda, la asistencia médica y los servicios sociales necesarios; tiene asimismo derecho a los seguros en caso de desempleo, enfermedad, invalidez, viudez, vejez u otros casos de pérdida de sus medios de subsistencia por circunstancias independientes de su voluntad.
2. La maternidad y la infancia tienen derecho a cuidados y asistencia especiales. Todos los niños, nacidos de matrimonio o fuera de matrimonio, tienen derecho a igual protección social.
Artículo 26
1. Toda persona tiene derecho a la educación. La educación debe ser gratuita, al menos en lo concerniente a la instrucción elemental y fundamental. La instrucción elemental será obligatoria. La instrucción técnica y profesional habrá de ser generalizada; el acceso a los estudios superiores será igual para todos, en función de los méritos respectivos.
2. La educación tendrá por objeto el pleno desarrollo de la personalidad humana y el fortalecimiento del respeto a los derechos humanos y a las libertades fundamentales; favorecerá la comprensión, la tolerancia y la amistad entre todas las naciones y todos los grupos étnicos o religiosos, y promoverá el desarrollo de las actividades de las Naciones Unidas para el mantenimiento de la paz.
3. Los padres tendrán derecho preferente a escoger el tipo de educación que habrá de darse a sus hijos.
Artículo 27
1. Toda persona tiene derecho a tomar parte libremente en la vida cultural de la comunidad, a gozar de las artes y a participar en el progreso científico y en los beneficios que de él resulten.
2. Toda persona tiene derecho a la protección de los intereses morales y materiales que le correspondan por razón de las producciones científicas, literarias o artísticas de que sea autora.
Artículo 28
Toda persona tiene derecho a que se establezca un orden social e internacional en el que los derechos y libertades proclamados en esta Declaración se hagan plenamente efectivos.
Artículo 29
1. Toda persona tiene deberes respecto a la comunidad, puesto que sólo en ella puede desarrollar libre y plenamente su personalidad.
2. En el ejercicio de sus derechos y en el disfrute de sus libertades, toda persona estará solamente sujeta a las limitaciones establecidas por la ley con el único fin de asegurar el reconocimiento y el respeto de los derechos y libertades de los demás, y de satisfacer las justas exigencias de la moral, del orden público y del bienestar general en una sociedad democrática.
3. Estos derechos y libertades no podrán, en ningún caso, ser ejercidos en oposición a los propósitos y principios de las Naciones Unidas.
Artículo 30
Nada en esta Declaración podrá interpretarse en el sentido de que confiere derecho alguno al Estado, a un grupo o a una persona, para emprender y desarrollar actividades o realizar actos tendientes a la supresión de cualquiera de los derechos y libertades proclamados en esta Declaración.
dimarts, 25 de novembre del 2008
El meu primer congrés....
He estat uns dies absent del blog, i avui faig un post una mica eixut només perquè no volia deixar passar un dia més sense escriure aquí.
Aquest cap de setmana ha estat bastant intens. He sobreviscut al meu primer congrés del Partit i estic aquí per explicar-ho. No vull fer una gran anàlisi del que s'ha dit i fet, però sí remarcar-ne alguns punts que crec interessants/curiosos/emotius/etc.
Especialment emotius per a mi dos moments. En el seu ordre d'aparició, primer la sentida ovació de suport als treballadors de la NISSAN a l'inici de l'intervenció del seu representant sindical. ICV no pot ni ha d'apartar-se mai del costat dels treballadors. La classe obrera existeix, per molt que alguns creguin que només existeix el sector serveis.
En segon lloc el record de Miguel Núñez també em va arrencar alguna llàgrima. Crec que no vaig ser l'únic, però, a qui se li humitejaren els ulls.
També parlar de la magnífica intervenció de la delegació de Girona i en especial del seu portaveu, Joan Oloriz. Excel·lent orador i amb el cap clar. Valuós capital per al Partit.
Destacar també el clima viscut. El Partit en surt enfortit. Unit. En aquests moments no sóc capaç de nombrar un altre partit nacional amb una unitat tant sòlida com la nostra, i això crec ha de ser motiu d'orgull. La capacitat de discutir sobre nosaltres mateixos i no dedicar un congrés a parlar dels "altres" més enllà d'alguna referència inevitable és mostra de que realment tenim un projecte propi i no necessitem parlar malament de ningú per defensar els nostres postulats.
En definitiva, un partit madur, amb capacitat d'autocrítica, un projecte consensuat i obert a debatre temes tant espinosos com la sobirania, la OTAN (gràcies, Eduard, per no deixar-me sol a la votació) o la legalització de les drogues, però alhora sense perdre de vista temes tant cabdals com l'educació, la sanitat, la seguretat, el transport públic, les infraestructures, l'economia, l'habitatge i el medi-ambient.
Una vegada més, però, el millor de tot han sigut els companys i les companyes, tant vells com nous coneguts. A tots vosaltres, tant si viviu, conviviu, treballeu o no... GRÀCIES.
En paraules de'n Sergi... ha estat un veritable plaer.
Aquest cap de setmana ha estat bastant intens. He sobreviscut al meu primer congrés del Partit i estic aquí per explicar-ho. No vull fer una gran anàlisi del que s'ha dit i fet, però sí remarcar-ne alguns punts que crec interessants/curiosos/emotius/etc.
Especialment emotius per a mi dos moments. En el seu ordre d'aparició, primer la sentida ovació de suport als treballadors de la NISSAN a l'inici de l'intervenció del seu representant sindical. ICV no pot ni ha d'apartar-se mai del costat dels treballadors. La classe obrera existeix, per molt que alguns creguin que només existeix el sector serveis.
En segon lloc el record de Miguel Núñez també em va arrencar alguna llàgrima. Crec que no vaig ser l'únic, però, a qui se li humitejaren els ulls.
També parlar de la magnífica intervenció de la delegació de Girona i en especial del seu portaveu, Joan Oloriz. Excel·lent orador i amb el cap clar. Valuós capital per al Partit.
Destacar també el clima viscut. El Partit en surt enfortit. Unit. En aquests moments no sóc capaç de nombrar un altre partit nacional amb una unitat tant sòlida com la nostra, i això crec ha de ser motiu d'orgull. La capacitat de discutir sobre nosaltres mateixos i no dedicar un congrés a parlar dels "altres" més enllà d'alguna referència inevitable és mostra de que realment tenim un projecte propi i no necessitem parlar malament de ningú per defensar els nostres postulats.
En definitiva, un partit madur, amb capacitat d'autocrítica, un projecte consensuat i obert a debatre temes tant espinosos com la sobirania, la OTAN (gràcies, Eduard, per no deixar-me sol a la votació) o la legalització de les drogues, però alhora sense perdre de vista temes tant cabdals com l'educació, la sanitat, la seguretat, el transport públic, les infraestructures, l'economia, l'habitatge i el medi-ambient.
Una vegada més, però, el millor de tot han sigut els companys i les companyes, tant vells com nous coneguts. A tots vosaltres, tant si viviu, conviviu, treballeu o no... GRÀCIES.
En paraules de'n Sergi... ha estat un veritable plaer.
dimecres, 12 de novembre del 2008
Miguel Núñez
Acabo de rebre una trucada. Feia dies que l'esperava amb una certa angoixa. El que fóu un dels puntals del PSUC i del PCE acaba de morir fa poca estona. Suposo que demà la premsa n'anirà ben plena. Personalment, guardo un gran respecte envers en Miguel Núñez. L'amistat sincera que l'unia al meu avi fa que el senti com algú molt proper. I ha marxat "con las botas puestas". Lluitant fins al darrer instant.Et trobarem a faltar.
Afegit:
La família ha habilitat un blog per recullir missatges, acomiadaments, paraules de condol... en definitiva el que cregueu adient. http://miguel-n.blogspot.com/
The Economist: "Spain, The party's over"
Corren rius de tinta arran del polèmic reportatge de The Economist sobre la situació a Espanya.
El que més polseguera ha aixecat és un article titulat "How much is enough?" i que parla sobre l'Espanya autonòmica. La Consellera Tura ja ha declarat públicament que el text és difamatòri i ha exigit disculpes als editors de The Economist. A través del delegat de la Generalitat a Londres, Xavier Solano, el Govern ha fet arribar una carta a la direcció de The Economist exigint una rectificació.
He fet l'esforç de llegir tot l'article de The Economist per poder opinar. Aquest senyor fa una anàlisi encertada en el seu conjunt. Però comet certs errors que desvirtuen completament els seus postulats. En voler utilitzar paraules en castellà per a semblar un erudit, el que aconsegueix és equivocar-se. Utilitzar el terme de "caciques" per parlar de Pujol, Fraga, Chaves, etc és difamatori.
Dir que només el 50% de la població de Catalunya parla català és fals i tendenciós. El 100% de la població parla castellà. I la gran majoria utilitzem indistintament les dues llengües. Dir que el català és una llengua que només parla el 50% de la població, comporta implícitament la idea que només aquest 50% el coneix i l'utilitza i que ni tan sols coneixen el castellà.
Ja estic cansat dels que diuen que els seus fills no saben castellà perquè només imparteixen dues hores setmanals en aquesta llengua.
Jo he estudiat tota la meva vida en francès, absolutament totes i cadascuna de les assignatures, educació física i dibuix inclòs. Únicament dues hores de castellà, dos de català i dues d'anglès cada setmana. Parlo, llegeixo i escric les quatre llengües sense cap problema ni trauma, conec bé les quatre cultures, amb la seva gramàtica, ortografia i literatura. Avui dia vaig a la universitat i no veig diferències amb els meus companys en aquests aspectes, més enllà de la riquesa cultural de parlar quatre llengües. Si algú està traumatitzat per estudiar en català... que baixi Déu i ho vegi.
Voler parlar de balances fiscals sense parlar de dèficits d'inversions és també tendenciós. Parlar de Sabater i Rosa Díez com la solució als problemes del nostre país és una burrada. Dir que el castellà està perseguit i justificar el "Manifiesto" és d'ignorant.
Només hi ha una cosa amb la que estic absolutament d'acord. Va ser un gran error de la nostra transició el no apostar decididament per un estat federal. Un altre gall cantaria.
Però no ho oblidem, per als anglesos, Espanya és el lloc on anar a entrompar-se, especular amb béns immobles i jubilar-se en una urbanització de la qual no sortiran més que per anar al restaurant o club de moda. Quin respecte es pot esperar d'aquesta gent?
Aquest senyor està escrivint una informació que tergiversa la realitat i que ofereix una visió molt sectària a un públic (el de The Economist) que no té perquè conèixer la nostra realitat i que per tant es formarà una idea tendenciosa i estigmatitzada.
I si alguna cosa de tot això m'emprenya, és el fet de que, una vegada més, periodistes que es diuen seriosos cometin errors garrafals que fomentin les desavinences entre pobles.
Dit això, sóc català i me'n sento. M'agrada que guanyi el Barça i no sóc irreverent, malgrat que no cregui, amb allò que molts altres respecten i adoren. Però em costa entendre que siguem tan provincians, tan de poble com es diu vulgarment, per muntar un "ciri" amb aquests motius. Que no siguem capaços de no emprenyar-nos i respondre en tot cas amb ironia. Amb conya si vols, sense treure la caixa dels trons, totes les ampolletes de les essències... Deixem de ser víctimes, siusplau.
El que més polseguera ha aixecat és un article titulat "How much is enough?" i que parla sobre l'Espanya autonòmica. La Consellera Tura ja ha declarat públicament que el text és difamatòri i ha exigit disculpes als editors de The Economist. A través del delegat de la Generalitat a Londres, Xavier Solano, el Govern ha fet arribar una carta a la direcció de The Economist exigint una rectificació.
He fet l'esforç de llegir tot l'article de The Economist per poder opinar. Aquest senyor fa una anàlisi encertada en el seu conjunt. Però comet certs errors que desvirtuen completament els seus postulats. En voler utilitzar paraules en castellà per a semblar un erudit, el que aconsegueix és equivocar-se. Utilitzar el terme de "caciques" per parlar de Pujol, Fraga, Chaves, etc és difamatori.
Dir que només el 50% de la població de Catalunya parla català és fals i tendenciós. El 100% de la població parla castellà. I la gran majoria utilitzem indistintament les dues llengües. Dir que el català és una llengua que només parla el 50% de la població, comporta implícitament la idea que només aquest 50% el coneix i l'utilitza i que ni tan sols coneixen el castellà.
Ja estic cansat dels que diuen que els seus fills no saben castellà perquè només imparteixen dues hores setmanals en aquesta llengua.
Jo he estudiat tota la meva vida en francès, absolutament totes i cadascuna de les assignatures, educació física i dibuix inclòs. Únicament dues hores de castellà, dos de català i dues d'anglès cada setmana. Parlo, llegeixo i escric les quatre llengües sense cap problema ni trauma, conec bé les quatre cultures, amb la seva gramàtica, ortografia i literatura. Avui dia vaig a la universitat i no veig diferències amb els meus companys en aquests aspectes, més enllà de la riquesa cultural de parlar quatre llengües. Si algú està traumatitzat per estudiar en català... que baixi Déu i ho vegi.
Voler parlar de balances fiscals sense parlar de dèficits d'inversions és també tendenciós. Parlar de Sabater i Rosa Díez com la solució als problemes del nostre país és una burrada. Dir que el castellà està perseguit i justificar el "Manifiesto" és d'ignorant.
Només hi ha una cosa amb la que estic absolutament d'acord. Va ser un gran error de la nostra transició el no apostar decididament per un estat federal. Un altre gall cantaria.
Però no ho oblidem, per als anglesos, Espanya és el lloc on anar a entrompar-se, especular amb béns immobles i jubilar-se en una urbanització de la qual no sortiran més que per anar al restaurant o club de moda. Quin respecte es pot esperar d'aquesta gent?
Aquest senyor està escrivint una informació que tergiversa la realitat i que ofereix una visió molt sectària a un públic (el de The Economist) que no té perquè conèixer la nostra realitat i que per tant es formarà una idea tendenciosa i estigmatitzada.
I si alguna cosa de tot això m'emprenya, és el fet de que, una vegada més, periodistes que es diuen seriosos cometin errors garrafals que fomentin les desavinences entre pobles.
Dit això, sóc català i me'n sento. M'agrada que guanyi el Barça i no sóc irreverent, malgrat que no cregui, amb allò que molts altres respecten i adoren. Però em costa entendre que siguem tan provincians, tan de poble com es diu vulgarment, per muntar un "ciri" amb aquests motius. Que no siguem capaços de no emprenyar-nos i respondre en tot cas amb ironia. Amb conya si vols, sense treure la caixa dels trons, totes les ampolletes de les essències... Deixem de ser víctimes, siusplau.
divendres, 7 de novembre del 2008
de la Diputació, l'Escola Industrial i l'UPC
Cara i creu...
Ahir es va celebrar la segona volta de les eleccions a director (i per tant, també del seu equip) de l' Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona (al carrer Urgell)(EUETIB). Un acte completament normal i natural a cualsevol institució universitària de caràcter públic. Totes les Escoles de la UPC funcionen democràticament i escullen els seus òrgans de govern d'entre els seus membres.
Val a dir que la EUETIB no és un centre pròpi de la UPC, sinó que és un centre adscrit. La EUETIB pertany al Consorci de l'Escola Indústrial de Barcelona (CEIB). Si visiteu els links hi podeu trobar més informació. El cas és que gràcies a la Diputació, es va poder finançar i mantenir l'única escola d'enginyeria tècnica industrial de Barcelona. Desde fa una pila d'anys, s'intenta fer que la UPC assumeixi la titularitat de l'Escola. És un procés que avança mica en mica i que algún dia veurà la llum.
Donada la singularitat de la EUETIB, la seva direcció ha estat sempre escollida a dit per part de la Diputació. Ara, més d'una dècada després, s'ha aconseguit convocar unes eleccions a director gràcies al suport i l'esforç del personal, docent o no, de l'escola.
Resulta, però, que aquestes eleccions sembla ser que no són vinculants. La Diputació té l'última paraula. Crec, que la decisió de la Diputació en considerar no vinculants aquestes eleccions és posar pals a les rodes per avançar cap al que crec que hauria de ser el futur de la EUETIB, un centre més de la UPC, amb totes les seves virtuds i defectes. En una societat democràtica com la nostra, és una vergonya que la Diputació vulgui imposar la seva voluntat en una comunitat universitària de la que crec n'hauria de restar al marge tant com en fós possible. Entenc l'interès de la Diputació en conservar la gestió d'uns equipaments i un recinte històric com ho és l'Escola Industrial. Però els temes de la EUETIB, que els deixin, siusplau, a la Universitat.
Ahir es va celebrar la segona volta de les eleccions a director (i per tant, també del seu equip) de l' Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona (al carrer Urgell)(EUETIB). Un acte completament normal i natural a cualsevol institució universitària de caràcter públic. Totes les Escoles de la UPC funcionen democràticament i escullen els seus òrgans de govern d'entre els seus membres.
Val a dir que la EUETIB no és un centre pròpi de la UPC, sinó que és un centre adscrit. La EUETIB pertany al Consorci de l'Escola Indústrial de Barcelona (CEIB). Si visiteu els links hi podeu trobar més informació. El cas és que gràcies a la Diputació, es va poder finançar i mantenir l'única escola d'enginyeria tècnica industrial de Barcelona. Desde fa una pila d'anys, s'intenta fer que la UPC assumeixi la titularitat de l'Escola. És un procés que avança mica en mica i que algún dia veurà la llum.
Donada la singularitat de la EUETIB, la seva direcció ha estat sempre escollida a dit per part de la Diputació. Ara, més d'una dècada després, s'ha aconseguit convocar unes eleccions a director gràcies al suport i l'esforç del personal, docent o no, de l'escola.
Resulta, però, que aquestes eleccions sembla ser que no són vinculants. La Diputació té l'última paraula. Crec, que la decisió de la Diputació en considerar no vinculants aquestes eleccions és posar pals a les rodes per avançar cap al que crec que hauria de ser el futur de la EUETIB, un centre més de la UPC, amb totes les seves virtuds i defectes. En una societat democràtica com la nostra, és una vergonya que la Diputació vulgui imposar la seva voluntat en una comunitat universitària de la que crec n'hauria de restar al marge tant com en fós possible. Entenc l'interès de la Diputació en conservar la gestió d'uns equipaments i un recinte històric com ho és l'Escola Industrial. Però els temes de la EUETIB, que els deixin, siusplau, a la Universitat.
divendres, 31 d’octubre del 2008
5 idees contra la Crisi
Qui deia que no ens pronunciàvem?
Avui estem vivint una crisi estructural del capitalisme, una crisi que té implicacions a nivell social, energètic i alimentari. Des d’ICV presentem cinc idees contra la crisi que han de servir perquè les conseqüències d’aquesta greu situació econòmica no recaiguin sobre els treballadors i les treballadores, sobre els i les més febles:
1.Defensem els drets socials. Necessitem pressupostos socials
Davant la situació de crisi econòmica cal defensar els drets dels treballadors i de les treballadores. La crisi no pot servir d’excusa per retallar les prestacions socials.
No acceptarem que la solució a la crisi sigui menys salaris, menys estabilitat a la feina i abaratir el cost dels acomiadamaments. Alhora, cal impulsar mesures per a la inserció laboral, la formació i la creació de nova ocupació.
Des d’ICV treballarem per aprovar pressupostos socials que permetin fer front a la situació de crisi econòmica i en cap cas acceptarem que es disminueixi la despesa social.
2.Diners no només per els bancs, sinó també per a les persones
Apostem per mesures de sanejament financer i de suport a la liquidesa. Això cal fer-ho a través d’organismes públics que no només garanteixin l’estabilitat del sistema sinó també l’accés al crèdit i la seguretat dels dipòsits dels ciutadans i de les ciutadanes. En tot cas, els ajuts no poden anar a fons perdut i en bona part s’haurien de fer com a préstec o com a participació en el capital dels bancs.
Alhora denunciem l’actitud del Govern central que, davant la necessitat de més despesa social, ha mirat primer cap a una altra banda, per després dotar de recursos les entitats financeres. Així han aprovat mesures per valor de 50.000 milions d’euros destinats als bancs i només 1.200 milions d’euros per a la llei de Dependència.
3. Davant la crisi energètica, modernització ecològica.
Un del orígens de la crisi és ambiental i té a veure amb la dependència del petroli. Per tant, la superació de la crisi no es pot fer en contra del medi ambient. Avui necessitem un green new deal (un nou acord social i ecològic) a nivell global que lluiti contra el canvi climàtic i aposti per l’energia renovable, pel transport sostenible i per la sobirania alimentària.
A l’Estat espanyol cal un canvi de model productiu, deixant enrere una economia basada en l’especulació immobiliària i el turisme, apostant per augmentar la productivitat, obrir el teixit industrial a l’exterior i millorar les infraestructures de transport públic (trens, metro, autobusos, accés als polígons).
4. No als acomiadaments massius i indiscriminats
Reclamem una actitud de fermesa del Govern de l’Estat i del Govern de la Generalitat davant els expedients de regulació d’ocupació. Les administracions no han d’acceptar aquells acomiadaments que les empreses multinacionals plantegin de manera injustificada per reduir la plantilla, especialment en empreses altament competitives, tant a nivell productiu com de qualitat, i amb importants índexs de beneficis.
Els expedient de regulació d’ocupació no poden ser un xec en blanc per a les empreses i han d’anar acompanyats d’un pla social i d’un pla industrial.
5. Controlar l’economia i el mercat
L’actual crisi econòmica i l’esclat de la bombolla financera han fet evident el fracàs de la globalització neoliberal, que prioritza els interessos econòmics per davant dels interessos de la gent i que nega la intervenció dels poders públics, fins que les situacions de crisi mostren que el mercat és incapaç de resoldre les contradiccions que genera.
Reclamem una refundació de les institucions internacionals que han actuat com a agents dels capitalisme a nivell internacional. Així, cal refundar institucions com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç que han estat responsables de la implementació de polítiques de reducció de la despesa pública, privatitzacions, reducció dels impostos i liberalització dels moviments de capital en molts països del nord i especialment del sud.
Apostem per la implementació d’un impost internacional sobre les transaccions de divises. Aquests impost de control dels capitals financers es coneix amb el nom de la Taxa Tobin.
Finalment a nivell europeu, defensem el canvi dels Estatuts del Banc Central Europeu per tal que no tingui com a objectiu únic l’estabilitat dels preus sinó també la creació d’ocupació.
Avui estem vivint una crisi estructural del capitalisme, una crisi que té implicacions a nivell social, energètic i alimentari. Des d’ICV presentem cinc idees contra la crisi que han de servir perquè les conseqüències d’aquesta greu situació econòmica no recaiguin sobre els treballadors i les treballadores, sobre els i les més febles:
1.Defensem els drets socials. Necessitem pressupostos socials
Davant la situació de crisi econòmica cal defensar els drets dels treballadors i de les treballadores. La crisi no pot servir d’excusa per retallar les prestacions socials.
No acceptarem que la solució a la crisi sigui menys salaris, menys estabilitat a la feina i abaratir el cost dels acomiadamaments. Alhora, cal impulsar mesures per a la inserció laboral, la formació i la creació de nova ocupació.
Des d’ICV treballarem per aprovar pressupostos socials que permetin fer front a la situació de crisi econòmica i en cap cas acceptarem que es disminueixi la despesa social.
2.Diners no només per els bancs, sinó també per a les persones
Apostem per mesures de sanejament financer i de suport a la liquidesa. Això cal fer-ho a través d’organismes públics que no només garanteixin l’estabilitat del sistema sinó també l’accés al crèdit i la seguretat dels dipòsits dels ciutadans i de les ciutadanes. En tot cas, els ajuts no poden anar a fons perdut i en bona part s’haurien de fer com a préstec o com a participació en el capital dels bancs.
Alhora denunciem l’actitud del Govern central que, davant la necessitat de més despesa social, ha mirat primer cap a una altra banda, per després dotar de recursos les entitats financeres. Així han aprovat mesures per valor de 50.000 milions d’euros destinats als bancs i només 1.200 milions d’euros per a la llei de Dependència.
3. Davant la crisi energètica, modernització ecològica.
Un del orígens de la crisi és ambiental i té a veure amb la dependència del petroli. Per tant, la superació de la crisi no es pot fer en contra del medi ambient. Avui necessitem un green new deal (un nou acord social i ecològic) a nivell global que lluiti contra el canvi climàtic i aposti per l’energia renovable, pel transport sostenible i per la sobirania alimentària.
A l’Estat espanyol cal un canvi de model productiu, deixant enrere una economia basada en l’especulació immobiliària i el turisme, apostant per augmentar la productivitat, obrir el teixit industrial a l’exterior i millorar les infraestructures de transport públic (trens, metro, autobusos, accés als polígons).
4. No als acomiadaments massius i indiscriminats
Reclamem una actitud de fermesa del Govern de l’Estat i del Govern de la Generalitat davant els expedients de regulació d’ocupació. Les administracions no han d’acceptar aquells acomiadaments que les empreses multinacionals plantegin de manera injustificada per reduir la plantilla, especialment en empreses altament competitives, tant a nivell productiu com de qualitat, i amb importants índexs de beneficis.
Els expedient de regulació d’ocupació no poden ser un xec en blanc per a les empreses i han d’anar acompanyats d’un pla social i d’un pla industrial.
5. Controlar l’economia i el mercat
L’actual crisi econòmica i l’esclat de la bombolla financera han fet evident el fracàs de la globalització neoliberal, que prioritza els interessos econòmics per davant dels interessos de la gent i que nega la intervenció dels poders públics, fins que les situacions de crisi mostren que el mercat és incapaç de resoldre les contradiccions que genera.
Reclamem una refundació de les institucions internacionals que han actuat com a agents dels capitalisme a nivell internacional. Així, cal refundar institucions com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç que han estat responsables de la implementació de polítiques de reducció de la despesa pública, privatitzacions, reducció dels impostos i liberalització dels moviments de capital en molts països del nord i especialment del sud.
Apostem per la implementació d’un impost internacional sobre les transaccions de divises. Aquests impost de control dels capitals financers es coneix amb el nom de la Taxa Tobin.
Finalment a nivell europeu, defensem el canvi dels Estatuts del Banc Central Europeu per tal que no tingui com a objectiu únic l’estabilitat dels preus sinó també la creació d’ocupació.
diumenge, 26 d’octubre del 2008
Del Compromís i les Brigades Internacionals
Aquests dies han vingut a Barcelona, un any més, alguns dels pocs membres de les Brigades Internacionals que resten amb vida. Envers aquestes persones no puc expressar rès més que agraïment i admiració.
En els seus darrers anys, el meu avi es va dedicar, entre altres coses, a escriure tot un reguitzell de cartes adreçades a mi, i que un bon dia, anys després de la seva mort, la meva tieta em va confiar. Aproximadament unes 90 cartes. I una d'elles m'ha quedat especialment gravada (no la única, però). En ella em parlaba del Compromís i dels "Internacionals".
I una mica en homenatge a tots els Brigadistes, no puc evitar transcriure aquella carta...
Marc,
La paraula "compromís" és molt poc apreciada avui dia. No sé si quan siguis gran algú la "descobrirà" i es tornarà a posar de moda. Esperem-ho.
Esperem-ho perquè significa molt. Comprometre's amb una causa justa és quelcom que fa canviar la vida. No poques vegades te la complica...però omple.
Jo no podria explicar-te quan va néixer el meu compromís. El teu besavi ja ho estava, de compromès -i el meu germà gran també. Quan es van sublevar els militars jo tenia 11 anys i molta ràbia per no tenir-ne més i poder anar al front. Recordo moltes coses d'aquells anys... però una sobretot m'ha quedat gravada: el comiat dels "Internacionals". Eren, en la seva gran majoria, homes compromesos de debò.
Aquell dia em vaig jurar ésser com ells. No ho he aconseguit del tot, segur, però ho he intentat amb dignitat. I així penso morir-me.
Quan sentis parlar amb menyspreu del compromís polític, pensa que es tracta d'ignorància o egoisme.
No es tracta de jutjar "el grau" de compromís. No cal ser sectari amb això. Però desitjo que tu no visquis al marge del compromís. Et sentiràs millor.
dimecres, 15 d’octubre del 2008
9a Assemblea Nacional d'IC-V, o el futur de les esquerres al nostre país
S'acosta la 9a Assemblea del Partit. Fa mesos que se'n parla i si bé la vèiem venir de lluny, ara ja la podem olorar. Surten manifests, es convoquen plenaris, s'escullen delegats (per cert, tindré l'honor de ser-ne un) i es genera tot un reguitzell d’expectatives, si més no, importants per a mantenir/recuperar l'il·lusió dels militants. Tota la maquinària del Partit es posa a funcionar per a un esdeveniment important; el màxim òrgan del Partit, amb competència exclusiva en l'aprovació dels Principis, del programa i del Consell Nacional, es reuneix per 9a vegada d'ençà l'existència d'Iniciativa per Catalunya.
Com bé ho comenta en Pere Nieto al seu blog, els mitjans de comunicació ho estan pintant tot com una mera fiscalització de la feina feta per l'actual direcció del Partit i relleu generacional de càrrecs. Aquests no han pescat de què va la pel·lícula.
Aquesta Assemblea ha de definir clarament la línia d'acció del Partit. I quan dic això, no vull dir que hem de decidir quina és la nostra ideologia. Ja sabem quina és. No hi ha política sense una base ideològica que li doni el seu contingut. Està clar. Però l'ideologisme (que no l’ ideologia) és un gran enemic de la política. Des de fa una pila d'anys, el gran repte d'un partit com el nostre és harmonitzar els objectius ideals que ens proposem amb les possibilitats que la realitat objectiva ens ofereix. Desprendre de la nostra política la seva dosis de carga transformadora, fins i tot utòpica, fóra un error que ens faria confusos, però no saber oferir respostes als problemes concrets d'avui ens allunyaria de unes masses que encara no han fet seus els nostres postulats. I un Partit allunyat de les masses és una secta, no un Partit polític. No podem, per tant, deixar-nos endur per l'ideologisme, per molt gratificant que pugui arribar a ser a nivell personal.
Darrerament ha aparegut un manifest que podem batejar com el manifest de la controvèrsia, tot i que formalment porta el nom de Manifest de Maig. El manifest en sí, crec que és bo, perquè posa sobre la taula, de forma respectuosa i conciliadora, molts temes a millorar. Per dir-ho d'alguna forma, en aquesta Assemblea hem de acordar els mecanismes que ens permetin harmonitzar els objectius ideals amb les possibilitats reals. Darrerament no ho hem fet malament del tot, però alguns errors principalment en les formes ens han portat a un cert desencís per part dels electors (i alguns militants més concretament). Debatre aquests temes a l'Assemblea ens permetrà netejar (espero) la premsa de mentides i distorsions sobre la nostra lluita i la nostra gent. Amb tot plegat, però, hem de romandre units. Aquí i ara l'essencial és aïllar els fenòmens sectaris, combatre el dogmatisme paralitzant, salvar al Partit de demà. Els laments, com els de IU avui testimonial, no serviran per a res després.
Si reinventem en excés el Partit, si retrocedim a uns anys enrere, el sectarisme paralitzaria el Partit deixant via lliure a la dreta que s'està estenent arreu d'Europa.
No es tracta d'exigir actituds acrítiques. Ni de que rodin caps. Es tracta de saber de on venim i a on volem anar. I si ho sabem, no cedirem a la temptació sectària.
Qui en plena feina fraccional va demanant el cap de'n Saura (i de mitja direcció) no mereix tenir audiència en el nostre Partit. Altre cosa és que vulguem fer un altre Partit, que ja no seria el meu.
Per això vull agrair (encara que no em pertoqui a mi fer-ho) el to constructiu dels manifests que he llegit i que s'han fet en motiu de l'Assemblea.
Existeix la corrent que diu que ens confonem massa sovint amb els socialistes, que en som una marca blanca i que ens hem de diferenciar per recuperar el nostre espai. Jo el que veig és que tot d'una estem aconseguint mica en mica convèncer de les nostres idees a bona part del entramat socialista. Que potser no és bo dur a terme les nostres polítiques? Nogensmenys, i com ja he dit moltes vegades, els socialistes estan acostumats a fer i desfer sense preguntar massa res a ningú. Són més i ho fan valer. Però amb tot ens necessiten per fer la majoria. La realitat és que som predestinats a treballar junts, socialistes i comunistes. En una relació dialèctica sovint difícil i contradictòria, punyent, però a treballar junts. I com que ells son més, succeeix que dels èxits del nostre enteniment (Govern d'Entesa inclòs) se'n atribueixen la maternitat no poques vegades. I nosaltres, calçasses, no en sabem reivindicar la paternitat amb prou empenta.
La crisi de la sequera, la MAT, IV Cinturó, Túnel d'Horta, l'actual crisi econòmica i altres han constituït i constitueixen un brou de cultiu per no poques demagògies més o menys conscients. Molts companys honestos però mal informats, creuen que el Partit (i la seva direcció) té la culpa de gairebé tot per manca de -permeteu-me l'expressió- fermesa revolucionària, per no convocar prou manifestacions, etc...
Crec que per tot plegat, val la pena seure, reflexionar i debatre àmpliament de on venim i on volem anar, sense oblidar on som. No podem deixar fraccionar el partit. No podem deixar que les esquerres quedin relegades de la capacitat de decisió i es converteixin en mer espectador polític, amb veu però sense vot.
En la situació de crisi en que ens trobem, no podem deixar que la dreta decideixi per nosaltres. Per una vegada, tenim la oportunitat d'arraconar un sistema capitalista sense escrúpols que ell sol s'ha ferit de mort. Si ara ens fraccionem, difícilment ens recuperarem. Ara tenim la oportunitat de fer, com deia Lula da Silva el dilluns, que l'economia de finances estigui al servei de l'economia productiva. I que aquesta última estigui al servei de les persones i no tan sols de uns pocs. El que no podem fer és quedar-nos de braços creuats i deixar que la dreta practiqui una mena de socialisme per a rics que no aportarà solucions, sinó que sembla més bé aquella dita de "pan para hoy y hambre para mañana". Ara és l'hora de la política, ara és l'hora de les esquerres. No es tracta de construir paradisos, que no existeixen ni existiran mai, sinó de fer més justa i lliure la vida dels homes i dones del món.
Ara és hora de agafar el timó ben fort i no perdre el rumb. Tinc l'esperança d'arribar a bon port.
Com bé ho comenta en Pere Nieto al seu blog, els mitjans de comunicació ho estan pintant tot com una mera fiscalització de la feina feta per l'actual direcció del Partit i relleu generacional de càrrecs. Aquests no han pescat de què va la pel·lícula.
Aquesta Assemblea ha de definir clarament la línia d'acció del Partit. I quan dic això, no vull dir que hem de decidir quina és la nostra ideologia. Ja sabem quina és. No hi ha política sense una base ideològica que li doni el seu contingut. Està clar. Però l'ideologisme (que no l’ ideologia) és un gran enemic de la política. Des de fa una pila d'anys, el gran repte d'un partit com el nostre és harmonitzar els objectius ideals que ens proposem amb les possibilitats que la realitat objectiva ens ofereix. Desprendre de la nostra política la seva dosis de carga transformadora, fins i tot utòpica, fóra un error que ens faria confusos, però no saber oferir respostes als problemes concrets d'avui ens allunyaria de unes masses que encara no han fet seus els nostres postulats. I un Partit allunyat de les masses és una secta, no un Partit polític. No podem, per tant, deixar-nos endur per l'ideologisme, per molt gratificant que pugui arribar a ser a nivell personal.
Darrerament ha aparegut un manifest que podem batejar com el manifest de la controvèrsia, tot i que formalment porta el nom de Manifest de Maig. El manifest en sí, crec que és bo, perquè posa sobre la taula, de forma respectuosa i conciliadora, molts temes a millorar. Per dir-ho d'alguna forma, en aquesta Assemblea hem de acordar els mecanismes que ens permetin harmonitzar els objectius ideals amb les possibilitats reals. Darrerament no ho hem fet malament del tot, però alguns errors principalment en les formes ens han portat a un cert desencís per part dels electors (i alguns militants més concretament). Debatre aquests temes a l'Assemblea ens permetrà netejar (espero) la premsa de mentides i distorsions sobre la nostra lluita i la nostra gent. Amb tot plegat, però, hem de romandre units. Aquí i ara l'essencial és aïllar els fenòmens sectaris, combatre el dogmatisme paralitzant, salvar al Partit de demà. Els laments, com els de IU avui testimonial, no serviran per a res després.
Si reinventem en excés el Partit, si retrocedim a uns anys enrere, el sectarisme paralitzaria el Partit deixant via lliure a la dreta que s'està estenent arreu d'Europa.
No es tracta d'exigir actituds acrítiques. Ni de que rodin caps. Es tracta de saber de on venim i a on volem anar. I si ho sabem, no cedirem a la temptació sectària.
Qui en plena feina fraccional va demanant el cap de'n Saura (i de mitja direcció) no mereix tenir audiència en el nostre Partit. Altre cosa és que vulguem fer un altre Partit, que ja no seria el meu.
Per això vull agrair (encara que no em pertoqui a mi fer-ho) el to constructiu dels manifests que he llegit i que s'han fet en motiu de l'Assemblea.
Existeix la corrent que diu que ens confonem massa sovint amb els socialistes, que en som una marca blanca i que ens hem de diferenciar per recuperar el nostre espai. Jo el que veig és que tot d'una estem aconseguint mica en mica convèncer de les nostres idees a bona part del entramat socialista. Que potser no és bo dur a terme les nostres polítiques? Nogensmenys, i com ja he dit moltes vegades, els socialistes estan acostumats a fer i desfer sense preguntar massa res a ningú. Són més i ho fan valer. Però amb tot ens necessiten per fer la majoria. La realitat és que som predestinats a treballar junts, socialistes i comunistes. En una relació dialèctica sovint difícil i contradictòria, punyent, però a treballar junts. I com que ells son més, succeeix que dels èxits del nostre enteniment (Govern d'Entesa inclòs) se'n atribueixen la maternitat no poques vegades. I nosaltres, calçasses, no en sabem reivindicar la paternitat amb prou empenta.
La crisi de la sequera, la MAT, IV Cinturó, Túnel d'Horta, l'actual crisi econòmica i altres han constituït i constitueixen un brou de cultiu per no poques demagògies més o menys conscients. Molts companys honestos però mal informats, creuen que el Partit (i la seva direcció) té la culpa de gairebé tot per manca de -permeteu-me l'expressió- fermesa revolucionària, per no convocar prou manifestacions, etc...
Crec que per tot plegat, val la pena seure, reflexionar i debatre àmpliament de on venim i on volem anar, sense oblidar on som. No podem deixar fraccionar el partit. No podem deixar que les esquerres quedin relegades de la capacitat de decisió i es converteixin en mer espectador polític, amb veu però sense vot.
En la situació de crisi en que ens trobem, no podem deixar que la dreta decideixi per nosaltres. Per una vegada, tenim la oportunitat d'arraconar un sistema capitalista sense escrúpols que ell sol s'ha ferit de mort. Si ara ens fraccionem, difícilment ens recuperarem. Ara tenim la oportunitat de fer, com deia Lula da Silva el dilluns, que l'economia de finances estigui al servei de l'economia productiva. I que aquesta última estigui al servei de les persones i no tan sols de uns pocs. El que no podem fer és quedar-nos de braços creuats i deixar que la dreta practiqui una mena de socialisme per a rics que no aportarà solucions, sinó que sembla més bé aquella dita de "pan para hoy y hambre para mañana". Ara és l'hora de la política, ara és l'hora de les esquerres. No es tracta de construir paradisos, que no existeixen ni existiran mai, sinó de fer més justa i lliure la vida dels homes i dones del món.
Ara és hora de agafar el timó ben fort i no perdre el rumb. Tinc l'esperança d'arribar a bon port.
dilluns, 28 de juliol del 2008
Mica en mica, s'omple la pica...
Tot i que escriure és una activitat que reconec m'omple, sóc plenament conscient de que abans d'escriure penso molt si el que escric val la pena ésser llegit, o no.
Tot sovint escric a mà planes i més planes que al final potser acabo estripant, amagant en el fons d'algun calaix, o bé ordenant en una carpeta on més o menys intento guardar allò que escric i crec que val la pena guardar, si més no per allò de llegir-ho al cap d'un temps o d'uns anys i és aleshores quan un percep la seva maduració progressiva com a persona.
Això és el que escric a mà, per a la meva reflexió personal i que per tant no té gaire a veure amb un blog. Abans de publicar quelcom en aquest humil blog que un bon dia vaig decidir començar (quasi com a acte de guerra ideològica contra una sèrie de persones que ara no vénen al cas), rumio llarga estona si val la pena parlar, si tinc realment quelcom a dir o per al contrari m'estaria millor ben callat. Sovint no penso el que dic, però sempre penso el que escric. És per això que no publico tant regularment com ho fa l'amic Pere, que sempre té coses a dir i normalment solen ser molt assenyades. En Pere és una d'aquelles persones que els agrada reflexionar, retirar-se uns metres per tenir millor perspectiva i deixar de banda prejudicis per intentar comprendre les coses. Persones com ell son les que fan que no perdi les ganes de treballar per la comunitat. Gràcies per animar-me a implicar-me. Encara que potser algú ho dubti, haig de dir que no ha sigut l'Elsa qui m'ha fet anar per el camí de voler implicar-me en el Partit. I sí, dic el Partit, amb P majúscula. Dec ser l'únic jove que parla del Partit, però que haig de fer, si la meva família sempre ha viscut al voltant del P. Bé, com deia, no ha sigut l'Elsa qui m'ha fet prendre certs rumbs. Han sigut persones com en Pere, l'Eduard o un vell professor meu d'Histoire (sóc un afrancesat, què hi farem) que en pau descansi, els que per A o per B m'han fet fer coses com ara afiliar-me a ICV.
Com podeu percebre, començo a reflexionar i una idea em porta a una altre i així successivament. La única solució és tallar-ho en sec. Ho intentaré.
Així doncs, el que volia dir en aquest post va a ser que si fins ara he escrit bastant puntualment, principalment degut a que les meves obligacions diverses m'han limitat molt la reflexió en àmbits no laborals, a partir del setembre, em plantejo un nou repte. Vull deixar la feina.
M'ha costat moltíssim arribar a aquest punt. és quelcom que potser molta gent pensarà que ho tenia que haver fet abans. El ben cert és que crec que el moment és ARA. Ni abans, ni després.
Fer-ho abans hauria sigut abandonar sense saber de què sóc capaç i sense saber què vull fer en la meva vida. Fer-ho després implicaria deixar de banda uns estudis que em són essencials per poder desenvolupar la meva activitat, vull considerar, professional. Així doncs m'agafo un any i mig per dedicar-me a estudiar i pràcticament acabar uns estudis i tenir una titulació d'enginyer. És la llicència que em manca per poder treballar amb total plenitud en allò que sé fer bé i que ara he pogut demostrar-me a mi mateix i al meu entorn que estic preparat per a ésser un bon professional. Crec que si cada dia m'arriben diverses proposicions de feina de diferents llocs, que si gent de reconeguda trajectòria em considera en certa forma una autoritat en el que faig, aleshores és que dec tenir com a mínim el potencial necessari per treballar.
Per a mi treballar és un compromís no tan sols amb mi mateix, sinó amb la societat. Crec que amb la meva feina contribueixo al desenvolupament del món en què vivim i que això ha d'aportar riquesa en totes les seves vessants. I no em cansaré de treballar per que aquesta riquesa es reparteixi justament entre els meus conciutadans.
Així doncs, si sóc capaç de separar-me d'una feina que tant m'ha omplert (i fet patir, tot s'ha de dir) i tant m'ha ensenyat, al setembre començaré una nova etapa en la que espero, per el fet de disposar una miqueta més d'estona, poder participar un pèl més activament en l'activitat del Partit, en fer que els nostres ideals siguin compresos i compartits per la societat, en que puguem seguir mantenint-nos en el poder, i no només per el fet d'exercir-lo, sinó per tenir la capacitat de fer canviar les coses, de treballar per aquella utopia que no atansarem mai, però que ens farà avançar en la bona direcció per un món més just, més solidari, més humà. Un món lluny de la incapacitat individual i col·lectiva a la que malauradament ens estem acostumant.
Espero, en resum, que les meves reflexions ajudin, encara que només sigui a una sola persona ja haurà valgut la pena, a veure el món sota un altre prisma, a analitzar, a percebre que no tot és blanc o negre, que en aquesta vida preciosa al cap i a la fí val la pena lluitar per allò en que creiem, i que és la força de tots plegats el que ens permet avançar.
I ara em pregunto, val la pena que algú llegeixi això? Ho haig de publicar o no? Avui no sé la resposta.
Tot sovint escric a mà planes i més planes que al final potser acabo estripant, amagant en el fons d'algun calaix, o bé ordenant en una carpeta on més o menys intento guardar allò que escric i crec que val la pena guardar, si més no per allò de llegir-ho al cap d'un temps o d'uns anys i és aleshores quan un percep la seva maduració progressiva com a persona.
Això és el que escric a mà, per a la meva reflexió personal i que per tant no té gaire a veure amb un blog. Abans de publicar quelcom en aquest humil blog que un bon dia vaig decidir començar (quasi com a acte de guerra ideològica contra una sèrie de persones que ara no vénen al cas), rumio llarga estona si val la pena parlar, si tinc realment quelcom a dir o per al contrari m'estaria millor ben callat. Sovint no penso el que dic, però sempre penso el que escric. És per això que no publico tant regularment com ho fa l'amic Pere, que sempre té coses a dir i normalment solen ser molt assenyades. En Pere és una d'aquelles persones que els agrada reflexionar, retirar-se uns metres per tenir millor perspectiva i deixar de banda prejudicis per intentar comprendre les coses. Persones com ell son les que fan que no perdi les ganes de treballar per la comunitat. Gràcies per animar-me a implicar-me. Encara que potser algú ho dubti, haig de dir que no ha sigut l'Elsa qui m'ha fet anar per el camí de voler implicar-me en el Partit. I sí, dic el Partit, amb P majúscula. Dec ser l'únic jove que parla del Partit, però que haig de fer, si la meva família sempre ha viscut al voltant del P. Bé, com deia, no ha sigut l'Elsa qui m'ha fet prendre certs rumbs. Han sigut persones com en Pere, l'Eduard o un vell professor meu d'Histoire (sóc un afrancesat, què hi farem) que en pau descansi, els que per A o per B m'han fet fer coses com ara afiliar-me a ICV.
Com podeu percebre, començo a reflexionar i una idea em porta a una altre i així successivament. La única solució és tallar-ho en sec. Ho intentaré.
Així doncs, el que volia dir en aquest post va a ser que si fins ara he escrit bastant puntualment, principalment degut a que les meves obligacions diverses m'han limitat molt la reflexió en àmbits no laborals, a partir del setembre, em plantejo un nou repte. Vull deixar la feina.
M'ha costat moltíssim arribar a aquest punt. és quelcom que potser molta gent pensarà que ho tenia que haver fet abans. El ben cert és que crec que el moment és ARA. Ni abans, ni després.
Fer-ho abans hauria sigut abandonar sense saber de què sóc capaç i sense saber què vull fer en la meva vida. Fer-ho després implicaria deixar de banda uns estudis que em són essencials per poder desenvolupar la meva activitat, vull considerar, professional. Així doncs m'agafo un any i mig per dedicar-me a estudiar i pràcticament acabar uns estudis i tenir una titulació d'enginyer. És la llicència que em manca per poder treballar amb total plenitud en allò que sé fer bé i que ara he pogut demostrar-me a mi mateix i al meu entorn que estic preparat per a ésser un bon professional. Crec que si cada dia m'arriben diverses proposicions de feina de diferents llocs, que si gent de reconeguda trajectòria em considera en certa forma una autoritat en el que faig, aleshores és que dec tenir com a mínim el potencial necessari per treballar.
Per a mi treballar és un compromís no tan sols amb mi mateix, sinó amb la societat. Crec que amb la meva feina contribueixo al desenvolupament del món en què vivim i que això ha d'aportar riquesa en totes les seves vessants. I no em cansaré de treballar per que aquesta riquesa es reparteixi justament entre els meus conciutadans.
Així doncs, si sóc capaç de separar-me d'una feina que tant m'ha omplert (i fet patir, tot s'ha de dir) i tant m'ha ensenyat, al setembre començaré una nova etapa en la que espero, per el fet de disposar una miqueta més d'estona, poder participar un pèl més activament en l'activitat del Partit, en fer que els nostres ideals siguin compresos i compartits per la societat, en que puguem seguir mantenint-nos en el poder, i no només per el fet d'exercir-lo, sinó per tenir la capacitat de fer canviar les coses, de treballar per aquella utopia que no atansarem mai, però que ens farà avançar en la bona direcció per un món més just, més solidari, més humà. Un món lluny de la incapacitat individual i col·lectiva a la que malauradament ens estem acostumant.
Espero, en resum, que les meves reflexions ajudin, encara que només sigui a una sola persona ja haurà valgut la pena, a veure el món sota un altre prisma, a analitzar, a percebre que no tot és blanc o negre, que en aquesta vida preciosa al cap i a la fí val la pena lluitar per allò en que creiem, i que és la força de tots plegats el que ens permet avançar.
I ara em pregunto, val la pena que algú llegeixi això? Ho haig de publicar o no? Avui no sé la resposta.
dilluns, 21 d’abril del 2008
Després de meditar-ho
L'altre dia em vaig desfogar i vaig escampar als 4 vents la meva sincera opinió. Tot i que segueixo pensant el que deia, hi ha quelcom que he reconsiderat.
Potser és perquè un té un sentit de la responsabilitat que tot sovint causa més d'un mal de cap, però el cas es que tot pensant-hi bé, em retracto del que vaig dir sobre marxar del Govern.
La solució que es durà a terme ens ha sigut imposada, sí. Però no és menys cert que la única garantía de que l'impacte d'aquesta actuació es minimitzi és que IC-V segueixi al front del Departament de Medi Ambient i al Govern de la Generalitat.
Nogensmenys, no podem deixar que ens trepitgin d'aquesta forma, i crec sincerament que hauríem de picar algunes crestes de forma que com a mínim no ens prenguin per una ONG. Amb tots els meus respectes cap a la majoria d'aquestes organitzacions, nosaltres no som cap ONG sinó un partit polític amb una llarga història i que, tant per els que ho vulguin reconeixer com per els que no, sempre ha deixat una forta petjada allà per on ha passat.
Sóc conscient de que s'han comès alguns errors. Però jo també he tingut que fer front a situacions on es tenien que prendre decisions, i entenc que no és fàcil. I molt menys quedar bé amb tothom.
Haig de dir que el Conseller Baltasar (Cesc pels amics) segueix tenint el meu suport i la meva confiança, així com espero també la tingui d'altres companys i companyes.
Entenc el descontentament de la gent que està revoltada, fins i tot el comparteixo en part. Però també entenc que la situació és extrema i que s'han d'adoptar posicions que ens incomòden, però que són forçoses i necessàries. El riu i el delta sempre tindran el nostre suport, això que no ho dubtin mai.
Potser és perquè un té un sentit de la responsabilitat que tot sovint causa més d'un mal de cap, però el cas es que tot pensant-hi bé, em retracto del que vaig dir sobre marxar del Govern.
La solució que es durà a terme ens ha sigut imposada, sí. Però no és menys cert que la única garantía de que l'impacte d'aquesta actuació es minimitzi és que IC-V segueixi al front del Departament de Medi Ambient i al Govern de la Generalitat.
Nogensmenys, no podem deixar que ens trepitgin d'aquesta forma, i crec sincerament que hauríem de picar algunes crestes de forma que com a mínim no ens prenguin per una ONG. Amb tots els meus respectes cap a la majoria d'aquestes organitzacions, nosaltres no som cap ONG sinó un partit polític amb una llarga història i que, tant per els que ho vulguin reconeixer com per els que no, sempre ha deixat una forta petjada allà per on ha passat.
Sóc conscient de que s'han comès alguns errors. Però jo també he tingut que fer front a situacions on es tenien que prendre decisions, i entenc que no és fàcil. I molt menys quedar bé amb tothom.
Haig de dir que el Conseller Baltasar (Cesc pels amics) segueix tenint el meu suport i la meva confiança, així com espero també la tingui d'altres companys i companyes.
Entenc el descontentament de la gent que està revoltada, fins i tot el comparteixo en part. Però també entenc que la situació és extrema i que s'han d'adoptar posicions que ens incomòden, però que són forçoses i necessàries. El riu i el delta sempre tindran el nostre suport, això que no ho dubtin mai.
dimecres, 16 d’abril del 2008
En sec
Fa dies que vaig seguint l'actualitat sobre la sequera de ben aprop. Imagino que més o menys igual que tothom.
La veritat és que estic molt emprenyat. Resulta que IC-V ha estat mentint per fer "un favor" al PSOE i no fer descarrilar la campanya de les generals. Això ho puc arribar a assumir. És cert que a través de la Conselleria de Medi Ambient, IC-V ha estat edificant una nova cultura de l'aigua amb uns resultats força bons. Molt possiblement, gràcies a això, no es preveu un estat d'emergència fins a la tardor. Ara bé, el Departament de Medi Ambient i l'ACA han estat treballant per trobar solucions temporals reals i que al mateix temps evitéssin al màxim una "guerra de l'aigua" tal i com s'ha vingut dient. El trasvassament reversible del Segre té un termini d'execució dins dels marges que ens permeten fer-lo funcionar a temps per evitar restriccions massives. De cop i volta, arriben els socialistes. Els socialistes estan acostumats a fer i desfer sense preguntar massa res a ningú. Són més i ho fan valer (però amb tot ens necessiten per fer la majoria; és doncs, obligació nostre fer-nos sentir de debò).
De cop i volta diuen desde Madrid que no ens autoritzen a tirar endavant amb el Segre. Haviem oblidat aquella força suprema que està per damunt de tots i que aliens a les nostres vides prenen decisions per recordar-nos que encara hi són. Ens diuen desde el Ministerio que "en España no se hacen trasvases, y tocar agua del Segre es robar agua del Ebro dado que es afluente suyo". Molt bé! Proposin doncs vostès una solució! "¡Vamos a tomar directamente el agua del Ebro! ¡qué idea más buena! ¡cómo no la tuvimos antes!". Què s'ha de fer per portar l'aigua a Barcelona? una infraestructura de més de 60 km de llarg. Molt bé, però necessitem que estigui tot enllestit abans de l'octubre... Es comença a preguntar a empreses que puguin fer l'obra. La resposta generalitzada és que es necessiten uns 20 -22 mesos. Ui! no! massa temps! ... seguim preguntant fins que algú ens diu allò que volem sentir: en 4 mesos estarà tot fet!
A sobre, resulta que ho hem de pagar treient els calers de la disposició addicional tercera de l'Estatut. I per si fóra poc, l'evaluació d'impacte ambiental ni tansols es té en compte, quan l'alternativa del Segre era desmuntable i ara farem una obra faraònica que no sabem el disbarat que pot acabar sent.
No sé vosaltres però això és, com a mínim, suspitós. Per ser sincers, sé com funcionen aquestes empreses constructores, i no em crec que la connexió estigui feta en 4 mesos. Ja em veig el Sr. Víctor Morlán vivint en una autocaravana a la AP-7 supervisant que les obres marxin a "bon ritme"...
Sovint s’han de prendre decisions i triar una opció entre dues o més alternatives. No sempre és clara la millor. I és quan crec que s’imposa la coherència. Per més que ho intento, no trobo la coherència en el PSOE amb tot el que fà. Vull no dubtar de la seva bona fè, però el cas es que l'estan ben pifiant, per no dir cagant.
No volien començar la famosa "guerra de l'aigua", i ara tenim als Valencians, Murcians i Aragonesos en peu de guerra i no els hi falta raó. Amb tot, CiU està dale que dale amb el Roine dels pebrots com si ara fós el moment de parlar del sexe dels àngels. Els companys de les agrupacions de les Terres de l'Ebre amenaçen amb estripar els carnets. Al Parlament, l'oposició intenta reprovar al Conseller Baltasar. Avui llegeixo que Jordi Guillot anuncia que si l'endemà de passada l'emergència es segueix bombejant aigua, IC-V marxa del Govern. Això últim m'ha recordat allò de saber nadar i guardar la roba.
La veritat es que n'estic ben tip. Per responsabilitat política, entenc que IC-V no vulgui abandonar el vaixell a la deriva. Però per altra banda, quin collons (perdó per l'expressió) de responsabilitat tenim quan a l'hora de ratificar una decisió vé algú de fora i ho desfà tot?
Si en aquest Govern la nostra responsabilitat es limita a pintar de verd les polítiques de l'Entesa, "apaga y vámonos".
Fins ara he cregut que teniem el deure de seguir al Govern, malgrat discrepàncies i divergències. Creia que desde el Govern podriem dur a terme una part important de les nostres polítiques i que això era bo per el projecte de futur que crec tenim els homes i les dones d'IC-V. Ara, i ho dic de tot cor, opino que se'n foten de nosaltres. Se'ns pixen a sobre i ens diuen que plou (collons, si plogués ja firmaba). Primer mentim per ells, el Conseller Baltasar destrossa la seva credibilitat pública. Fins l'últim moment hem intentat defensar la nostra posició, però això ja és insostenible. Les paraules del Conseller Saura els hi sonen a rabietes d'un nen al que no se li ha de fer cas. Ens donen per la pala i segueixen fent el que volen. Es fa quelcom malament al Govern: la culpa d'IC-V. Que IC-V fa avançar temes bons per al país, que fa coses ben fetes, etc...: Ho ha fet el Govern del Montilla i ZP.
Alguns sectors d'IC-V no volen trencar el Govern per la por de que això dóni el poder a CiU. Jo aquesta por també la tinc. Però la situació ja no aguanta més. No és qüestió de marcar perfil. És qüestió del que deia abans. De ser coherents. Tallar en sec.
dijous, 13 de març del 2008
Em rebenta...
Avui, una altre vegada, m'he fet un fart de llegir bajanades als comentaris electrònics dels diaris.
Em rebenta les calumnies de la gent contra ICV, tot plegat gent que no fa rès més que projectar la seva frustració personal a la vida i la seva incapacitat de treballar per millorar la seva situació, no fan més que descarregar la seva impotència contra aquells que si que s'han organitzat i dins d'un marc de convivència treballen cada dia per fer que el món sigui una mica millor pels homes i les dones que hi viuen.
Sempre el mateix discurs, i sempre em subleva. No ho puc soportar. Tansols una vegada he escrit una carta al diari, i me la van publicar, és més, em van escriure desde el La Vanguardia que la trovaben tant interessant i que la volien publicar, però que sisplau la resumís. Doncs bé, aquella carta era per fets semblants als que ara m'ocupen, gent, amb un grau de desconeixement molt alt, despotricant de companys d'IC-V.
Aleshores, vaig escriure la carta que a continuació copio de forma exacta a la que es va acabar publicant. Aquella vegada, les acusacions eren contra el company Miquel Nuñez.
VERITABLES COMUNISTES (aquest títol el va posar LA VANGUARDIA, jo ho vaig titular Mans Tacades de Sang)
* En referència a la carta Comunistas y nazis (28/XII/2004), respecto l'opinió del seu autor i fins a un cert punt la comparteixo. Tot i així, no n'estic del tot d'acord. El meu avi m'escrivia fa un temps: “Els comunistes tenim les mans tacades de sang. Sobretot els que ho vam ser dels 30 als 50 del segle XX. (...) Van ser uns anys terribles. El feixisme a Itàlia i el nazisme a Alemanya. Però també a Hongria, Romania, Bulgària, Polònia, etcètera. Mein Kamf no deixava gaires esperances a la pau. Paral·lelament, a la Unió Soviètica, Stalin imposà el seu poder personal al partit i al govern. Afusellà la majoria dels dirigents bolxevics i, recolzant-se en els èxits innegables que s'anaven assolint a la URSS, s'erigí en l'oracle del comunisme.
Els qui patien el nazi-feixisme veien en la URSS l'esperança de la justícia i la llibertat i no creien el que s'explicava sobre l'estalinisme (...) Malgrat tot, la revolució soviètica no fou Stalin, com Napoleó no fou la Francesa”. No es pot ficar tothom dins del mateix sac. El comunisme a Espanya no fou el mateix que el de la URSS. Per culpa de l'estalinisme, el fals marxisme-leninisme, en nom del qual s'han fet tantes bestieses, l'esquerra té dificultats per tenir credibilitat massiva. Els condecorats amb la Creu de Sant Jordi que cita Ramon B. Quatrecases a la seva carta són i han sigut lluitadors que han dedicat tota la seva vida a treballar plegats per transformar la societat a partir dels valors de la justícia social, la solidaritat, les llibertats i la pau. Els temps han canviat perquè les persones que ens precedien en la lluita per un món millor els han fet canviar.
MARC BLASCO GIRÓ
Em rebenta les calumnies de la gent contra ICV, tot plegat gent que no fa rès més que projectar la seva frustració personal a la vida i la seva incapacitat de treballar per millorar la seva situació, no fan més que descarregar la seva impotència contra aquells que si que s'han organitzat i dins d'un marc de convivència treballen cada dia per fer que el món sigui una mica millor pels homes i les dones que hi viuen.
Sempre el mateix discurs, i sempre em subleva. No ho puc soportar. Tansols una vegada he escrit una carta al diari, i me la van publicar, és més, em van escriure desde el La Vanguardia que la trovaben tant interessant i que la volien publicar, però que sisplau la resumís. Doncs bé, aquella carta era per fets semblants als que ara m'ocupen, gent, amb un grau de desconeixement molt alt, despotricant de companys d'IC-V.
Aleshores, vaig escriure la carta que a continuació copio de forma exacta a la que es va acabar publicant. Aquella vegada, les acusacions eren contra el company Miquel Nuñez.
VERITABLES COMUNISTES (aquest títol el va posar LA VANGUARDIA, jo ho vaig titular Mans Tacades de Sang)
* En referència a la carta Comunistas y nazis (28/XII/2004), respecto l'opinió del seu autor i fins a un cert punt la comparteixo. Tot i així, no n'estic del tot d'acord. El meu avi m'escrivia fa un temps: “Els comunistes tenim les mans tacades de sang. Sobretot els que ho vam ser dels 30 als 50 del segle XX. (...) Van ser uns anys terribles. El feixisme a Itàlia i el nazisme a Alemanya. Però també a Hongria, Romania, Bulgària, Polònia, etcètera. Mein Kamf no deixava gaires esperances a la pau. Paral·lelament, a la Unió Soviètica, Stalin imposà el seu poder personal al partit i al govern. Afusellà la majoria dels dirigents bolxevics i, recolzant-se en els èxits innegables que s'anaven assolint a la URSS, s'erigí en l'oracle del comunisme.
Els qui patien el nazi-feixisme veien en la URSS l'esperança de la justícia i la llibertat i no creien el que s'explicava sobre l'estalinisme (...) Malgrat tot, la revolució soviètica no fou Stalin, com Napoleó no fou la Francesa”. No es pot ficar tothom dins del mateix sac. El comunisme a Espanya no fou el mateix que el de la URSS. Per culpa de l'estalinisme, el fals marxisme-leninisme, en nom del qual s'han fet tantes bestieses, l'esquerra té dificultats per tenir credibilitat massiva. Els condecorats amb la Creu de Sant Jordi que cita Ramon B. Quatrecases a la seva carta són i han sigut lluitadors que han dedicat tota la seva vida a treballar plegats per transformar la societat a partir dels valors de la justícia social, la solidaritat, les llibertats i la pau. Els temps han canviat perquè les persones que ens precedien en la lluita per un món millor els han fet canviar.
MARC BLASCO GIRÓ
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
