Em rebenta...

Avui, una altre vegada, m'he fet un fart de llegir bajanades als comentaris electrònics dels diaris.
Em rebenta les calumnies de la gent contra ICV, tot plegat gent que no fa rès més que projectar la seva frustració personal a la vida i la seva incapacitat de treballar per millorar la seva situació, no fan més que descarregar la seva impotència contra aquells que si que s'han organitzat i dins d'un marc de convivència treballen cada dia per fer que el món sigui una mica millor pels homes i les dones que hi viuen.
Sempre el mateix discurs, i sempre em subleva. No ho puc soportar. Tansols una vegada he escrit una carta al diari, i me la van publicar, és més, em van escriure desde el La Vanguardia que la trovaben tant interessant i que la volien publicar, però que sisplau la resumís. Doncs bé, aquella carta era per fets semblants als que ara m'ocupen, gent, amb un grau de desconeixement molt alt, despotricant de companys d'IC-V.
Aleshores, vaig escriure la carta que a continuació copio de forma exacta a la que es va acabar publicant. Aquella vegada, les acusacions eren contra el company Miquel Nuñez.

VERITABLES COMUNISTES (aquest títol el va posar LA VANGUARDIA, jo ho vaig titular Mans Tacades de Sang)
* En referència a la carta Comunistas y nazis (28/XII/2004), respecto l'opinió del seu autor i fins a un cert punt la comparteixo. Tot i així, no n'estic del tot d'acord. El meu avi m'escrivia fa un temps: “Els comunistes tenim les mans tacades de sang. Sobretot els que ho vam ser dels 30 als 50 del segle XX. (...) Van ser uns anys terribles. El feixisme a Itàlia i el nazisme a Alemanya. Però també a Hongria, Romania, Bulgària, Polònia, etcètera. Mein Kamf no deixava gaires esperances a la pau. Paral·lelament, a la Unió Soviètica, Stalin imposà el seu poder personal al partit i al govern. Afusellà la majoria dels dirigents bolxevics i, recolzant-se en els èxits innegables que s'anaven assolint a la URSS, s'erigí en l'oracle del comunisme.
Els qui patien el nazi-feixisme veien en la URSS l'esperança de la justícia i la llibertat i no creien el que s'explicava sobre l'estalinisme (...) Malgrat tot, la revolució soviètica no fou Stalin, com Napoleó no fou la Francesa”. No es pot ficar tothom dins del mateix sac. El comunisme a Espanya no fou el mateix que el de la URSS. Per culpa de l'estalinisme, el fals marxisme-leninisme, en nom del qual s'han fet tantes bestieses, l'esquerra té dificultats per tenir credibilitat massiva. Els condecorats amb la Creu de Sant Jordi que cita Ramon B. Quatrecases a la seva carta són i han sigut lluitadors que han dedicat tota la seva vida a treballar plegats per transformar la societat a partir dels valors de la justícia social, la solidaritat, les llibertats i la pau. Els temps han canviat perquè les persones que ens precedien en la lluita per un món millor els han fet canviar.
MARC BLASCO GIRÓ

Intolerable

Acabo de llegir a la web de La Vanguardia que han desactivat una bomba colocada davant la seu d'IC-V al districte de Sant Andreu. Desde aquí la meva condemna més ferma a aquest acte i el meu recolzament a tots els companys i companyes de Barcelona, especialment als de Sant Andreu.
No es pot confondre la llibertat d'expressió amb el terrorisme. Absolutament inacceptable.
I vull dir i que se'm senti ben clar, que tant comdemno els fets d'avui, com qualsevol altre acte vandàlic comès tant contra IC-V com tot altre partit polític. Amb això faig referència, per exemple, a les amenaces rebudes per l'Alberto Fernandez durant la ofrena floral a Rafael de Casanovas la pasada Diada.
Molta gent necessita encara aprendre què vol dir viure i conviure en societat.

Un nou pas...

Fa temps que no escric.
Darrerament he volgut fer diversos posts nous, però al darrer instant he optat per no publicar ja que parlaba molt i no deia rès.
Bé, crec que mica en mica han anat succeïnt noves coses que mereixen un petit resum i valoració per part meva.
La veritat és que m'he passat l'estiu treballant de valent en la meva empresa. Bé, la empresa no és meva, de fet, desde fà poques setmanes pertany a un gran grup multinacional amb base al EEUU. Per als que no em coneixen, i tal i com dirien els americans, "just to introduce my self", sóc responsable per a Espanya i Portugal de la distribució de tecnologies de separació opto-electrònica d'una altra empresa líder mundial. Les aplicacions primàries són en el món de l'indústria minera, i ara tot just estic dedicat en cos i ànima a la seva difusió en el món del reciclatje.
Perquè dic això? doncs bé, perquè em complau moltíssim poder dir obertament que perfí s'està extenen la consciencia medi ambiental arreu. Ser ecologista ja no és exclusiu de les esquerres, sinó que tots els sectors s'hi estàn sumant i això és quelcom de molt bò.
El constant augment del preu de les matèries primes porta l'indústria a reaprofitar i valoritzar al màxim tot el possible. El concepte d'abocador està despareixent del panorama actual i els esforços per reciclar són cada dia més grans. Tinc la convicció de que ens els propers dos anys viurem una etapa de canvi vertiginosa en el que fà la defensa del nostre medi i la seva protecció.

Per això, i per reafirmar-me en el meu compromís personal amb el món que ens envolta i amb la societat, he près la decisió de entrar a formar part de forma oficial de la gran família "eco-socialista", i desde aquest mes de Setembre estic afiliat a IC-V.
Espero, en aquesta nova etapa, poder aportar elements com la meva experiència, opinió i fins i tot les meves mans (recordo un antic lema de campanya del PSUC que em posa la pell de gallina cada vegada que el llegeixo: "MIS MANOS, MI CAPITAL") a aquest projecte en el que fins ara s'han implicat tants homes i dones, i espero segueixin implicant-s'hi en el futur. No es tracta de construir paradisos, que no existeixen ni existiran mai, sinó de fer més justa i lliure la vida del homes i dones del món.
Entre altres motius, és precisament perquè golbalment crec en el Porgrama d'IC-V, i perquè no puc acceptar el fet de tenir opinió política i restar-ne al marge, que he près la decisió de participar en el projecte polític d'IC-V i fer-me una mica meves les següents consideracions. Aspirem a aconseguir una societat basada en la democràcia de persones lliures i autònomes en una terra habitable. Cal aportar els paradigmes, els models necessaris per generar noves respostes i nous projectes en un món que canvia molt ràpidament i que requereix propostes realistes i innovadores. Hem de treballar plegats per transformar la societat a partir dels valors de la justícia social, la solidaritat, la igualtat d’oportunitats, les llibertats i la Pau.
Vetllar per una societat on predominin els valors associats al desenvolupament humà, on l’economia estigui al servei de les persones i la política asseguri la igualtat d’oportunitats i de garanties socials. Una societat oberta a la innovació, a la cultura, als drets d’expressió, a l’activitat creadora i la capacitat crítica.
I ara, mans a la feina.

Buidant el pap...

Ara feia temps que no escribia... El fet és que un té moltes obligacions que no pot desatendre i no acababa mai de trobar el temps de fer un nou post.

Aquest post és més aviat per recordar que encara sóc aquí i que de tant en tant dóno un cop d'ull a la blogosfera. La veritat és que no tinc massa rès a dir. Podria fer un post, o fins i tot desenes, de petites mesquineses que em trobo dia a dia i que em treuen de pollaguera. Però mica en mica estic aprenent a considerar-ho com fets aïllats tot i que al mateix temps propis d'una societat plural en tots els aspectes. Com vaig sentir dir a un policia no fa massa, "en aquesta ciutat tothom viu de puta-mare, amb mi o sense mi". I en el fons és ben cert. Tot i que no feia al·lusió a Barcelona, és totalment exportable (o importable, segons es miri). Si un s'hi para a pensar, tinc la sensació de que tansols aquells "anarcofatxes", dels que parla en Pere Nieto de tant en tant en el seu blog, no són capaços d'apreciar les llibertats i el benestar del que gaudim avui en dia. Que necessita la gent per ser feliç? Són moltes les frustracions a superar per poder assolir un determinat grau de felicitat que ens encoratgi a viure. Una vegada vaig sentir a una persona per la ràdio dir que el dret a la felicitat, com a tal, com a dret, no ha d'existir; de fet, no existeix. Així dit sona com una bèstiesa però si t'hi pares una mica, potser no ho és tant. Un Dret, comporta una Obligació per part d'algú altre. Jo tinc dret a la Sanitat, perquè l'Estat del Benestar té l'obligació de proporcionar-me-la. Tinc dret a l'Educació per el mateix motiu, i així tants altres drets.

Ara bé, algú té l'obligació de proporcionar Felicitat? Això és absurd. Per tant, la felicitat com a tal no és cap Dret, sinó quelcom que hem d'obtenir per nosaltres mateixos.

No podia evitar fer-ne un post...

Ara fà 4 anys, tots ens vem sorprendre amb uns resultats electorals que no ens esperàvem (una mica com ara que també ens hem sorprès, però no ben bé igual).

Aquesta fotografia és la nit electoral de fa 4 anys al carrer Ciutat...

Tot plegat és per recordar com passa el temps i com les coses van canviant. I és que aquest post no és per ningú més que per l'Elsa, la nostra Elsa, la de sempre, la de tota la vida, la que em cantava l'Internacional quan jò encara era al bressol, la que ara encara em fa humitejar els ulls quan en algún petit discurs em fa l'ullet amb alguna petita referència als vells temps o fins i tot als que corren ara... Aquella nit encara no sabia que seria la nova Regidora d'Horta-Guinardó. Però tots, a banda de l'emoció i el pet que portàvem a sobre, sabíem en algun raconet de nosaltres, que fós quin fós el seu paper dins del govern municipal, l'Elsa marcaria un nou tarannà en la forma de fer política en aquesta ciutat. Desde d'aquella nit, hi han hagut molts canvis, han passat moltes coses, coses bones i coses dolentes... Però aquell petit sentiment s'ha confirmat. L'Elsa és especial, en la seva forma de fer les coses, apropant-se a la gent, amb humiltat i molta humanitat; s'ha de dir ben clar que l'Elsa ha fet una magnífica feina al capdavant d'aquest districte.

Ara, aquell sentiment em torna a dir que l'Elsa tornarà a generar un canvi, ja no a Horta-Guinardó, on aquest canvi ja fa 4 anys que dura -i en durarà 4 més-, sino que ara també en les responsabilitats de Dona i Joventut, on de ben segur sabrà involucrar activament a la Dona i als Joves en el dia a dia de la nostra gran ciutat. Així doncs, espero que d'aquí 4 anys tinguem una Barcelona ja no més sostenible i més humana (que també), però una Barcelona més jove i femenina. I com que no sé si donar-te les gràces o felicitar-te, faig les dues coses. GRÀCIES I MOLTES FELICITATS!

Crec que ha quedat demostrat...

Aquest matí he llegit al diari la detenció d'un perillós atracador que els Mossos feia temps que buscaven.
Aquesta noticia m'ha fet recordar l'episodi que hem viscut aquestes darreres setmanes, de linxament mediàtic contra ICV, utilitzant com a arma el tema dels Mossos.

Ja no se'n parla més. Què passa? que potser per aquells per qui ho fèiem tant malament, ara ho fem bé de cop? o es que aquells que deien que els hi importaba tant el prestigi dels Mossos d'Esquadra (que segons ells nosaltres estem destruint), ara els hi ha deixat de importar?

No, senzillament les eleccions ja han passat i la majoria de pactes de govern municipals ja estan tancats. M'aventuro a dir fins i tot que les eleccions sindicals dels Mossos ja han passat també (tot i que no ho sé del tot cert, però diria que si no han passat, són imminents).

Els atacs van començar un parell de setmanes abans de les eleccions i han acabat una setmana i mitja després. Dins del conjunt generat per aquest lapse de temps hi han hagut màxims i mínims relatius successivament, però el màxim absolut de l'escarnissament mediàtic va ser el mateix dia de les eleccions, recordo el diari El País amb una editorial i dos planes sencères dedicades al tema (casualitat?).

De fet, i desgraciadament, els que han volgut desgastar electoralment a ICV, ho han aconseguit.
Si ara ja no se'n parla no és perquè el tema no sigui important, ja que és un tema important se'n parli o no. Però la forma en què se'n parlava, no era altre que amb la intenció de evitar un creixement electoral d'ICV, fins i tot de desgastar de forma fulminant les cares visibles del Partit. Queda demostrat doncs que hem sigut víctimes d'un linxament polític, fruit de la incapacitat d'alguns a fer política pròpia, que busquen guanyar protagonisme a costa dels altres i no pas del seu propi programa, si és que en tenen un.

Ara no em posaré a defensar el Departament d'Interior, perquè no és la finalitat d'aquest post, i entre altres coses es faria massa llarg. De totes formes, si heu visitat altres blogs hi haureu vist segurament comentaris meus fent aquesta defensa. La meva opinió en aquest aspecte no ha canviat gens ni mica, per tant si voleu saber què en penso de com s'estàn fent les coses a Interior, us animo a buscar aquests comentaris.

Un cop passat el tràngul, crec que hem de ser capaços de donar la volta a la truita i fer molta pedagogia, aprendre dels errors comesos (que també n'hem fet) i enfocar unes eleccions generals que ja s'acosten i per les que hem de treballar amb força. No ens pot passar com ha passat a França, no ho podem permetre. I la feina, benvolguts lectors, comença a les agrupacions, als ajuntaments, en el primer front, en el dia a dia i contacte amb la gent. Fent bé les coses i animan a la ciutadania a participar de la societat. Fent veure com son les coses, amb les seves parts bones i dolentes, però amb humilitat i sense oblidar l'entusiasme propi d'aquell que treballa per fer canviar el món.

Reflexions curtes a tenir en compte per les "generals"...

Ahir vaig tancar el meu post amb una mica de sarcasme sobre la possibilitat de que guanyés el PP a la Moncloa... Bé, sarcasme si... però tampoc massa allunyat de la realitat.

He estat donant voltes sobre els canvis dràstics que poden succeïr.

En primer lloc, que ens quedem amb un Estatut pitjor que quan no en teníem.

El trasvassament de l'Ebre és una altre de les coses que segur que voldràn recuperar.

És tot un segit de mesures que intentaré anar nombrant...
El tema dels matrimonis homosexuals, ens els anul·laran tots com quan a la República amb els matrimonis civils?

L'assignatura d'educació cívica... ens la canviarán per la de Religió Catòlica (rès a veure amb Religions, que per cert es podria incloure dins de l'educació cívica, que jo complementaria amb altres coses i quedaria un nom semblant a alguna cosa com "Educació Cívica, Jurídica i Social")?

Obligarán a la Generalitat a la tercera hora de castellà a les escoles? potser una cuarta? o fins i tot deixar-ho en dos hores opcionals de català a fer en cap de setmana?

El tema d'ETA, seguirant anant de màrtirs per seguir treient rèdit electoral?

Acabarem de regalar les poques empreses estatals que queden? (no sé, se m'acudeix vendre Correus a Seur, o regalar Renfe a Acciona, per posar uns exemples)

Un decret ministerial retornarà els papers de la República a Salamanca?

Tornarem a enviar soldats a l'Iraq? España irá bien? Lliberitzaran el sòl deixant via lliure a la construcció salvatge i sense control? Treuràn la llicència a Cuatro seguint amb el boicot a Prisa? Treuràn els repetidors de TV3 a Catalunya també? El Madrid guanyarà la Lliga i la Champions?

Aquest matí a la tertúlia de Catalunya Ràdio en el programa de'n Bassas, han estat parlant de "la gavina"...

Ho feien innocentment, parlant de l'ocell en sí... "Diu que fa tant bonic, amb aquella elegància en el vol... però ja vénen de perdissaires, són carronyers, es barallen i es maten entre elles i fan uns crits horribles... (...) finalment s'ha sabut que les gavines éren uns personatges menyspreables que no s'entén com s'havien glorificat... (...) Jo vaig salvar una gavina que es va mullar les plomes i la vaig pescar amb un salabret i li vaig fer una carícia perquè com estava mullada no podia volar i la vaig deixar allà perquè s'anés assecant... i la malparida em va mossegar el dit i una mica més i me'l trenca..."

No he pogut evitar fer l'analogia, i per fí he entès perquè el PP utilitza aquest animal com a emblema.