Parece que va a llover...

Verd esperança. Solucions d'esquerres

2010-11-12T18:22:00.004+01:00

Perquè volem polítiques socials, perquè mirem què passa al Regne Unit i ens agafen esgarrifances... Però sobretot perquè creiem en allò que fem!

Century

2010-08-25T10:22:00.000+02:00

Improvitzant des de la Blackberry...

El sol es pon, estem a la costa amalfitana, pont 11 o pool side, sona Rock en directe, la gent es relaxa a les tumbones, d'altres juguen a la piscina. Un margarita on the rocks, el creuer abandona el moll, marxa enrrera primer, es coloca paralel a la darsena exterior del port de Salerno, avante 3 nusos, sortim del port. Les set del vespre. Els darrers rajos de sol travessen la bruma rera els acantilats escarpats de la costa amalfitana, zona Napolitana castigada per la unificació italiana. Deixem Salermo enrera, Nàpols a popa, proa rumb a Barcelona, tornem a casa. Vora la piscina un bufet de fruita fresca. La mama en vol, una mica de tot, diu ella. Els imponents ponts de la carretera que bordeja la costa dalt dels penya-segats queden a l'ombra, el Celebrity Century també. Ja no fa la mateixa calor asfixiant de fa una estona. El margarita refrescant ha fet el seu efecte, l'ombra i la nova brisa de la navegació fan la resta.
Ara porten un segon margarita, tant refrescant com la demostració d'escultures de gel al pont que creua la piscina. A l'ombra per fi, i sota l'atenta mirada del passatge, l'artista treballa la seva obra tot sabent que les temperatures del mes d'agost fondran l'escultura.
Tal dia com avui, 24 d'agost, però gairebé 2000 anys enrera, l'erupció del Vesuvi va sepultar sota les cendres la ciutat de Pompeia, junt amb les construccions, les obres d'art i tot allò que podem trobar en una ciutat, els seus habitants van morir aquell mateix dia, i ja mai més ningú no els va retrobar, fins 1700 anys més tard. Visitant avui les ruïnes d'aquella ciutat que les cendres han conservat pràcticament intacte al llarg dels segles, me'n he adonat de com de llarga és la nostra historia, i de com mantenim avui les mateixes costums, amb la salvetat d'aquelles que la nostra moral i ètica modernes han substituït per d'altres.
Demà passarem el dia navegant cap a l'Oest, dijous desembarquem a Barcino, perdó, a Barcelona. Anem cap a casa.

Ni Chicha, Ni Limoná

2010-06-17T13:04:00.003+02:00

Don Ata

2010-05-16T00:36:00.002+02:00

Remenant els calaixos d'Internet, he trobat una petita joia, que vull compartir amb vosaltres. :-)
Espero ho gaudiu com jo ho he fet.

inversemblant

2010-05-13T16:43:00.002+02:00

Si Montilla recolza ZP amb això, i ens ho vol traslladar, els socis del Govern d'Entesa hem de fer una reflexió molt profunda sobre si hem d'esgotar la legislatura. No hi podem donar cap mena de suport, ni explícit (només faltaria!), ni implícit. Això ja és una farsa. Se'ns pixen a sobre i ens diuen que plou!

Diagonal, reflexions al voltant del que he anat sentit a favor i en contra.

2010-04-16T16:05:00.001+02:00

Crec que anem errats en la forma de plantejar a la ciutadania el que es vol pretendre amb la reforma. La gent no entén el que volem fer.
El tema està precisament en que no es tracta de fer una rambla o un bulevard, sinó que es tracta de repensar la mobilitat a Barcelona. Avui la Diagonal suporta uns 400.000 viatges/dia. I bona part del dia està molt congestionada, sinó col·lapsada. L'autobús no supera els 9 km/h
Amb el nou plantejament, la Diagonal suportaria un 470.000 viatges/dia. La velocitat del bus pujaria a uns 13 km/h i la del tramvia seria de uns 18 km/h.
L'ús del cotxe a la Diagonal passaria del 34% actual, al 7%.
Òbviament, reformar això no vol dir "tocar" només la Diagonal. S'han de prendre tot un seguit d'altres mesures. Així com avui un bon nombre de cotxes que entren per la Diagonal baixen per Numància (molt abans de Francesc Macià) i d'altres fan el tros d'Urgell-París-Villaroel... doncs es contempla invertir el sentit de circulació a l'avinguda de Sarrià i d'un tram d'Urgell, perquè els cotxes es vagin repartin a la graella de l'eixample.
Ara s'ha reformat l'Av. de Roma i s'hi circula molt millor. S'hi ha fet permeable el carrer València que hi quedava tallat i s'ha esponjat molt millor el trànsit. De la mateixa forma convindria fer permeable el carrer Còrcega a l'alçada de la Diputació. I no ens oblidem que per la Diagonal hi seguiran passant cotxes.
Es tracta d'oferir alternatives de qualitat al transport privat, i que qui no en pugui prescindir pugui circular millor.

Coi, que només amb el tramvia creuant la Diagonal fotem una millora impressionant! sou conscients de tota la gent que agafa el cotxe per creuar-la perquè l'autobús va molt lent i el metro no és la millor opció???

O fem una reforma i ataquem de cara el tema de la mobilitat, o morirem en la congestió de la ciutat.

De fet, l'Ajuntament ja havia decidit reformar la Diagonal. La idea de la consulta era donar a triar quina de les dues opcions era més atractiva per a la ciutadania. En altres paraules, una tria estètica.
La tercera opció ha canviat completament el sentit de la consulta i l'ha polititzat completament. A la opció C s'hi concentrarà la desafecció amb tot els que ens envolta, vot de càstig cap al grup de govern, vot militant de la oposició per fer fracassar la consulta i després matxacar el govern municipal... i el vot de molta gent a la que no haurem sabut explicar què significa la reforma i tot el que comporta, més enllà de la pròpia Diagonal. Aquest darrer, serà un vot de por, de que no haurem sabut explicar que millorem el trànsit a tota la ciutat, que la descongestionem. Que no reduïm els desplaçaments, sinó que els augmentem i els fem de més qualitat i més ràpids. Gent que haurà malentès el que estem platejant i faran la deducció errònia de aboquem la ciutat al col·lapse general. I a sobre gastant 70 milions d'euros. (que per cert és una xifra insignificant comparada amb el que costa "només" 200 metres de la nova L9 del metro i que ningú qüestiona. ¿demagògia?)

La reforma és necessària per abordar el tema de la mobilitat. Hem de deixar enrere la ciutat del segle XIX i mirar cap al segle XXI, que ja fa 10 anys que hi som!!!

Per creuar la ciutat amb cotxe ja hi ha les rondes.

Carta Oberta (per Jiménez Villarejo)

2010-04-15T00:36:00.001+02:00

Sr. Presidente y Consejeros del Consejo General del Poder Judicial

Ante la noticia de que en fecha próxima han de resolver sobre la “suspensión de funciones” del magistrado D. Baltasar Garzón por razón los procedimientos judiciales incoados contra el mismo por el Tribunal Supremo, como ciudadano de un Estado Democrático de derecho y en el ejercicio del derecho de petición, reconocido en el Art. 29 de la Constitución y desarrollado por la L.O. 4/2001, solicito de Vds., con el respeto debido pero también con la máxima energía, que no acuerden dicha suspensión de conformidad con las fundadas razones de la Fiscalía General del Estado. En caso contrario, la decisión causaría un gravísimo perjuicio al principio constitucional de independencia judicial y a los valores democráticos constitucionales.

Atentamente,

no és només indignació....

2009-11-11T16:20:00.002+01:00

Sóc conscient de que fa temps que em costa molt escriure al blog.

Avui escric, i encara em costa més. Ho faig en calent, en calent en molts aspectes, ja que a sobre tinc febre.

No sé si és que les ganes de trobar draps bruts els han superat i no han pensat el que estaven fent, però avui La Vanguardia s'ha superat a ella mateixa.
Fa temps que estic acostumat a llegir mentides i difamacions als diaris. Tenen el poder absolut perquè mai ningú no els fa rectificar, ni tan sols quan menteixen conscientment. I al mateix temps, la seva capacitat de generar opinió i estat d'ànim és brutal.

Tant brutal és la seva capacitat de generar estat d'ànim, que jo mateix m'estic pujant per les parets.

Avui anuncien suposades corrupteles de l'Ajuntament de Barcelona. Ja fa unes setmanes que el grup municipal de CiU està demanant informes als diferents departaments de l'Ajuntament, suposo que per preparar aquest article (pagat?) a La Vanguardia.

Crec que el Sr. Puigdollers, el Sr. Trias i el propi diari haurien de donar explicacions. Donar explicacions i demanar disculpes. Ja no demano que dimiteixin perquè això és el que solen demanar ells. No es pot llançar la pedra i amagar la mà. No es pot difamar, donant noms i cognoms de gent honrada i a sobre essent conscients de que menteixen. I nosaltres què hem de fer? Malgastar temps i diners per portar aquests pocavergonyes als tribunals? No es mereixen ni això. I després ens volen vendre que son uns "SENYORS" i excel·lentíssimes persones.

En tot cas jo avui estic molt indignat i emprenyat.

Homenatge als brigadistes i les Brigades Internacionals

2009-10-28T23:20:00.003+01:00

Un any més hem commemorat el comiat a Barcelona, ara fa 71 anys, de les Brigades Internacionals. Aquest any, he tingut l'honor de participar en l'Ofrena Floral en primera persona.
La veritat, és que cada cop que penso en els brigadistes i el seu compromís, no puc evitar mullar els meus ulls. Soc així de cursi, què hi farem.

Reflexions (in?)coherents

2009-07-02T23:53:00.001+02:00

La paraula “compromís” és molt poc apreciada avui dia. No sé si algun dia es tornarà a posar de moda. Esperem que sí.

Esperem-ho perquè significa molt. Comprometre’s amb una causa justa és quelcom que fa canviar la vida. No poques vegades te la complica... però omple.

Sovint s’han de prendre decisions i triar una opció entre dues o més alternatives. No sempre és clara la millor. I és quan crec que s’imposa la coherència. Fins ara, crec, hem sabut ésser coherents, i n’hem d’estar orgullosos. El exemple més evident i més recent és el posicionament que hem fet davant de la LEC. I hem de seguir anant a la coherència total si no volem deixar d’ésser nosaltres mateixos.

Ha de quedar clar que nosaltres aspirem al poder per fer canviar les coses, i no simplement per exercir-lo.

Val a dir que en aquests darrers temps, en aquest districte, en aquesta ciutat, en aquest país (malgrat alguns pateixin urticària al llegir que Catalunya sigui un país) i en extensió allà on hem pogut, hem fet canviar coses. Encara en falten moltes per canviar, però hem començat amb bon peu. Per descomptat que sempre estarem exposats al error, però sempre ens equivocarem més, i més greument, si actuem d’esquenes al futur.

Prova de que no ho estem fent tant malament, l’atac continu d’alguns mitjans contra tota acció d’ICV. De totes maneres, hem de evitar que aquestes mesquineses, que ens emprenyen i ens fan sortir de polleguera, impedeixin que seguim avançant.

Què difícil que és voler fer una política de transformació!

Els socialistes estan acostumats a fer i desfer sense preguntar massa res a ningú. Són més i ho fan valer. Però amb tot ens necessiten per fer la majoria. És doncs, obligació nostre fer-nos sentir de debò.

Què hem de fer? Trencar el Govern seria potser massa una rabieta més pròpia d’un nen petit que no obté allò que vol en el moment que vol... Però com podem mantenir el suport a uns socis de Govern que fan pactes per després trencar-los?? Hem de servir la Generalitat a CiU en safata de plata? Tot és prou complicat i rebuscat, però en qualsevol cas hem de reflexionar molt seriosament. Allò que deia abans d’anar a la coherència total.

HABITATGE, CRISI, GOVERN I DIVERSOS

2009-05-22T13:08:00.001+02:00

En el blog de l’Anna Mir he llegit un comentari de Manel J. Camps que té molta raó quan diu que el percentatge de joves que cerquen pis i que n'hagin aconseguit un de protecció oficial és una xifra ridícula. I això no pot ser. Dins l'àmbit de Barcelona ciutat, fins fa relativament poc s'explicava senzillament perquè pràcticament el 100% de l'habitatge protegit que es feia a Barcelona era destinat a reallotjments d'afectats urbanístics o d'alguna calamitat com pot ser un incendi o una explosió de gas. La manca de sol, i especialment sol públic, en son la causa principal. L'any 2008, el 42,6% ja ha sigut per reallotjats i la resta per fi ha sigut per a joves, gent gran, etc
A nivell de Catalunya, quan nosaltres vàrem arribar al Govern, l'any 2003, només el 5% de l'habitatge era protegit. Al 2008, gràcies a la nostra actuació decidida, va ser del 37%. I treballarem per a fer-ne més. Per això hem creat l'Agència de l'Habitatge de Catalunya, en el ben entès de que política d'habitatge no és només construir habitatge, però també fer més rehabilitació o fomentar el lloguer a preus raonables, tot i que en el nostre país això del lloguer encara ens costa molt d'entendre. Per això, per exemple, des del 2004 el Departament està tirant endavant un ambiciós programa d'ajuts de fins al 50% del cost en reparació de patologies o del 60% en instal·lació d'ascensors o en tancaments de façanes i cobertes. O la tasca que està fent ADIGSA en la rehabilitació del parc social que el franquisme va construir deficientment.
Hi ha qui argumenta que no té sentit fer habitatge assequible quan el de preu lliure no es ven. Nosaltres creiem que bona part de la nostra població continua privada del dret a l'habitatge, dret que només li pot donar l'habitatge protegit. Molt hauria d'abaixar el preu de l'habitatge lliure per poder estar a l'abast dels nostres joves (entre els que m'incloc), de la gent gran i de tantes altres famílies que ja no poden pagar el lloguer.
Efectivament, a l'Ajuntament de Barcelona hi som des de molt abans d'estar al Govern i tenir les responsabilitats d'habitatge.
Però també és cert que sense el suport que l'Ajuntament està rebent de la Generalitat i les noves legislacions que forcen un 30% mínim d'habitatge protegit en totes les noves promocions que s'edifiquen a Catalunya, Barcelona no tindria capacitat de producció d'habitatge social.

Ara bé, no és menys cert que la manca de crèdit està frenant ara molts projectes d'habitatge protegit i està impedint que molts adjudicataris de pisos o ajuts puguin comprar, avalar o finançar. I entre altres motius aquest és un dels cabdals quan nosaltres demanem una major implicació del ICO en el seu paper de finançador directe d'activitats com les que he comentat, així com assegurar la liquidat de les PIMES en comptes de regalar els diners als bancs, que se'ls guarden per ells.

Jo també vull un metro o rodalies com les de Madrid, però amb un sistema tarifari integrat, com el nostre, sense pagar a cada transbordament. I que el transport sigui accessible, com ho és aquí, i no pas com a Madrid. Així que compte amb les comparacions, tot i que tots en fem un ús sovint excessiu. La gent d'Iniciativa ens hem afartat de demanar més i millor transport públic. Tenim clar que s'ha de reduir el trànsit en vehicle privat. I que això només és possible si al mateix temps la oferta de transport públic és potent i es desenvolupa no paral·lelament a la disminució del cotxe privat, però abans. Si volem fer el canvi, la infraestructura ja hi ha de ser. I això és quelcom super complicat.
També vàrem demanar que l'AVE s'aturés a l'aeroport del Prat, i ens ho van negar. Ara el metro sembla ser que per fi hi arribarà.
Un petit apunt, rodalies funciona malament, però el metro funciona molt bé, i ho dic com a usuari quotidià.

Sense un bon finançament, no anem enlloc. Governs predecessors haurien acceptat ja un finançament, ens haurien dit que era el millor del món, i amb la seva política de peix al cove, qui dies passa, anys empeny.
De vegades em sorprèn el senyor Montilla, quan sembla ser que es planta amb el ZP, i en canvi seguim tenint els 25 invisibles de Madrid.
A nosaltres ja ens agradaria deixar sol al PSC, però hi ha qui s'esforça en dir que ICV en som la seva marca blanca i per això, tot i que ens votarien, els voten directament a ells. Volem el poder no per exercir-lo, però per a treballar i transformar el nostre entorn, les coses que no ens agraden. Amb la situació actual, essent un partit petit, deu n'hi do les coses que arribem a fer. I quan coneixes la realitat de les coses que canviem, que transformem, fa que em senti orgullós de formar part, tot i que modestament, d'aquest projecte. I si el Sr. Conde de Godó diu que ell no pot acceptar que ICV tingui les responsabilitats que té, perquè, segons ell, els comunistes no haurien de manar en rès, i que per tant des de els seus mitjans faran tot el possible per fer-nos caure... potser això és signe de que no ho fem tant malament.
ICV ha fet possible dos Governs de la Generalitat que en pocs anys han transformat molt més Catalunya que CiU amb 23. Escridassen un tripartit, els que venen d'un bipartit amb el suport del PP o d'ERC en funció de la situació. I jo opino que totes les opcions son legítimes i que ara ens ha tocat a nosaltres. No hem, robat res, com alguns creuen.

Finalment, a hores d'ara, tot i que encara queda moltíssim per fer, personalment si que em sorgeixen dubtes sobre la continuïtat del Govern. I m'explico. Per coherència crec que s'ha d'arribar fins al final de la legislatura. Però si ens han de fer empassar una LEC com aquesta, després dels mals de cap que ens van donar des de Madrid amb la sequera, de la manca de cintura dels diputats del PSC a Madrid, de que no arribem mai a un bon finançament... senzillament tinc dubtes sobre si repetir o no. Perquè tot això son coses importants. Molt importants. Però també ho son totes aquelles altres coses que tenen menys ressò en els mitjans però que dia a dia estem aconseguint i transformant en aquest país. I a mi no em fa cap gràcia retornar la Generalitat a CiU. Ho dic amb sinceritat i és el que hi ha.
Tenim encara molt de camí per fer, moltes coses per aprendre. I només amb honestedat i treball podem/volem fer el camí.

_____________________________________

P.D. Podria ser que m'equivoqui en coses que dic en aquest poti-poti d'article. En tal cas, rebré de gust els vostres comentaris, i si cal rectificaré.

Roma

2009-05-12T18:33:00.002+02:00

Ja està confirmat, gràcies a les entrades que vaig aconseguir presentar ahir a la tarda, formo part dels pocs afortunats amb una entrada per anar a veure com el Barça s'emporta la Champions a Roma!!

Em costarà "un huevo y la yema del otro" però valdrà la pena. Serà una d'aquelles fites en les que podré recordar allò de "jo hi vaig ser", tot humitejant-se'm els ulls.

Us prometo que us tindré a tots presents quan en Pep, Don Iniesta i tota la troupe aixequin la orelluda (no és de la família, per si algú tenia el dubte...) i la portin de nou cap a Barcelona.

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!

La tragèdia del "Saint-Prosper"

2009-05-09T00:32:00.002+02:00

Ja fa 70 anys que el mercant francès "Saint-Prosper", fugint en plena nit d'una tempesta, va topar amb una mina a la badia de Roses i van morir els vint-i-set mariners de la tripulació. Però fins fa quatre anys, els familiars dels tripulants no en van saber res, de l'enfonsament del "Saint-Prosper" en aquestes aigües. La companyia naviliera els va amagar que hi va haver un submarinista, Eusebi Escardíbul, que va localitzar el vaixell l'any 1967.

He volgut compartir aquest magnífic reportatge del Thalassa perquè crec sincerament que si no l'heu vist, no us el podeu perdre. No tan sols perquè hi surti jo en algun moment i sigui una mena de seguidor de l'història, però perquè és també un petit homenatge a un home que m'estimo moltíssim. L'afecte que l'Eusebi i jo ens tenim l'un per l'altre, veritablement quelcom més que amistat, fa que ja hagem desistit tots dos d'explicar quina és la nostra "relació" i quan algú ens pregunta li diem que som avi i net.

Si mai teniu l'oportunitat de conèixer l'Eusebi, coneixereu una persona que, amb 92 anys i una pròtesi al genoll, té molta més vitalitat que molta gent amb 50 anys menys. L'Eusebi ha sigut i és per a mi un referent en la meva vida, i avui, aprofitant el seu protagonisme en el Thalassa, li he volgut dedicar un post amb tot el meu afecte més sincer.

Eusebi! quan vulguis fem la última immersió!

Seguint amb la passió barcelonista...

2009-05-08T10:37:00.003+02:00

Ja m'he apuntat al sorteig per anar a ROMA amb mon germà petit... haig d'encendre alguna espelma?

ROMA

2009-05-07T15:50:00.002+02:00

Encara no tinc clar com m'ho faré.... però acabo de decidir que aquest any me'n vaig a Roma a veure com el Barça guanya la Champions...

Tot el dia d'avui que se'm mullen els ulls veient les imatges per televisió... no puc no anar a ROMA!!!

¡¡¡¡TOMA TOMA TOMA!!!! ¡¡NOS VAMOS PARA ROMA!!

2009-05-06T22:57:00.006+02:00

Quin fart de patir!!! quin partit més ple de injustícies... però al final s'ha fet justícia! al darrer instant.... GOOOOOOLLLL!!!!!! GOOOOOLLLL!!! GOOOOOLLLLL!!!! INIESTA!!! INIESTA!!!! INIESTA!!!! FINAL!!!! FINAL!!!! FINAL!!!!

Por fin centró bien Alves, por fin apareció Eto'o dentro del área, por fin Messi creó peligro y por fin el Barça disparó entre los tres palos!!! E INIESTA MARCÓ!!!

SENYORS, SENYORES, NENS, NENES... ARA SI, MÉS QUE MAI....

VISCA EL BARÇA!!!!

Manifestació Anti-Bolonia i consideracions generals

2009-03-26T22:40:00.007+01:00

He anat seguint la manifestació anti-Bolonya en el reality show que ha muntat La Vanguardia a la seva web.
Malgrat algun petit incident, i que no comparteixo les greus acusacions que s'han fet contra el partit del qual formo part, haig de dir que estic, em sento, satisfet. No ja perquè han aconseguit una manifestació sense sense violència gratuïta, i amb un rerefons real, sinó perquè realment han recuperat amb legitimitat unes protestes que diferents sectors volien dilucidar.
Anem per parts. Estic d'acord amb la gran majoria de temes plantejats, tot i que tinc discrepàncies en que l'aplicació de Bolonya sigui tant desastrosa. Intentaré explicar-me, ja que corro el risc de fer-me confús.

Crec que Bolonya no afecta per igual a totes les carreres. Opino que pot tenir una incidència molt positiva en les carreres de ciències, principalment les tècniques. En canvi encasella en excés les carreres de lletres. Segurament per aquest motiu la incidència de les reivindicacions a la UPC és molt inferior que a les altres universitats. Una homologació del estudis arreu d'Europa és molt important. No ens podem quedar atrapats d'aquesta banda dels Pirineus. No pot ser que si vull estudiar un semestre a fora, posem per cas Dinamarca, no se'm reconegui tot el que he fet fora, o només una part. Que vulguem anar fora, que aprenguem molt, no vol dir que vulguem perdre el temps. Afavorir la mobilitat i l'intercanvi inter-universitari crec que és quelcom a potenciar tant com sigui possible. Per primer cop, també, es preveu una oferta pública real de màsters de qualitat. S'acaba per tant el monopoli de la privada en aquest aspecte.
Homogeneïtzar carreres, redefinir plans d'estudi... això en si mateix no és pas dolent.

La contra-partida més gran, tal i com ja he dit alguna vegada, son les enormes dificultats de compaginar feina i estudis que el pla Bolonya comporta. Nogensmenys, si ara ja era prou complicat el compaginar estudis i treball, amb Bolonya ara serà pràcticament impossible, ja que el sistema d'entregues setmanals, abolició de la classe magistral, etc porta a una dedicació exclusiva a l'estudi. L'excessiva especialització dels estudis universitaris, lluny d'obrir portes, porta a la gent per camins massa tancats. Si volem una polivalència dels nostres professionals del futur, aquests necessiten una formació transversal i àmplia. La Universitat no ha de ser una font de professionals formats al gust de les empreses. La Universitat ha de produir homes i dones amb una capacitat de raonament, anàlisi, estudi i tenacitat completament desenvolupades. De la Universitat n'ha de sortir gent amb esperit emprenedor, i no gent destinada a satisfer només les necessitats de les grans corporacions. I això només és possible si es manté contacte amb el món real que ens envolta. Quan algú treballa i estudia té moltes més facilitats per tenir una percepció fidedigna de la realitat que no pas algú que no ha aixecat mai el cap de sobre els llibres de teoria. I és que treballar i estudiar no és solament una forma de sobreviure mentre un es construeix el seu propi projecte vital. Treballar i estudiar (que els estudiants no son només mà d'obra per les hamburgueseries, sinó que n'hi ha que tenen la seva feina, la seva parella, els seus fills, i a sobre estudien perquè creuen en el que fan) és també una situació a la que molts no volem renunciar. Sovint perquè la nostra feina dona sentit als nostres estudis, i viceversa. De fet, s'aprèn més treballant que no pas a les Universitats, tot i que una cosa ha d'anar acompanyada de l'altre. I això és riquesa, no ja per a les pròpies persones, però per a la societat. Ara bé, tot plegat s'ha fet tant malament com s'ha pogut.
Fins que no s'ho han trobat a sobre, ni Govern ni Universitats ni professors han tingut clar com se les tenien que manegar per fer el canvi, i com havien de ser les carreres amb Bolonya.
S'ha anat deixant el gruix de tot per al darrer moment. La gran majoria d'universitaris no s'hi han volgut preocupar. "Com que he començat amb el pla antic, Bolonya ja no m'agafa, ja s'ho faran els que vinguin a radere". Aquest ha sigut el plantejament més estès. Pocs han sigut els que s'han preocupat dels que venien a radere.
Encara avui, si demanes informació a les facultats, molts no saben si al setembre podran començar com cal amb els nous plans. I com que qui dies passa, anys empeny... Al final el tema ha petat per on ha pogut.
El Departament d'Universitats i els rectorats han anat deixant podrir el tema tant com han pogut. No han estat a l'alçada de donar a l'estudiant l'atenció que mereix. Fer una xerrada, un dia, a una facultat, explicant de què va Bolonya, i al mateix temps no ser capaç de respondre a preguntes sobre com serà a la pràctica, és un fracàs.
Potser els rectorats i el Departament no han donat diàleg perquè ells mateixos no tenen respostes. La situació per tant és greu.
S'ha anat deixant podrir el tema, fent falses promeses de diàleg, fins que al final "una mano lava la otra, y las dos lavan la cara". ICV, i especialment desde JEV, ha estat força temps demanant una moratòria sobre l'aplicació de Bolonya, que és en gran part el que s'ha vingut demanant desde el col·lectiu d'estudiants. Jo mateix vaig votar favorablement a la petició de moratòria en el referèndum (a 3 preguntes... ho sento, per un referèndum hauria de ser una sola dicotomia, però això ja és un altre debat) que van fer a la meva facultat. De la mateixa forma que ICV ha estat bel·ligerant amb la LEC (i en aquests moments es segueix treballant per modificar-la, sinó hi votarem en contra al Parlament), també hem estat crítics amb Bolonya.
Potser algú ara em picarà la cresta per dir això, tenint en compte que ERC refusa fer declaracions al respecte abans del dia 31... però... Tant Rectorats com el Conseller Huguet han comès greus errors. Han anat deixant podrir la situació fins que no han sabut com respondre-hi i han forçat intervencions policials. De poc han servit les unitats d'interlocució que hem creat al Departament d'Interior per evitar al màxim actuacions policials que després s'hagin de lamentar. Els rectorats han exigit una intervenció policial davant la seva ineficàcia en donar respostes a les demandes dels estudiants. Quan un rector demana una intervenció policial, el Departament, més enllà de procurar convèncer del contrari, tal i com em consta que es va fer, mitjançant les unitats d'interlocució, no es pot negar a satisfer la demanda de desallotjament.
És obvi, que si comences el dia amb un desallotjament relativament pacífic i l'acabes amb batalles campals... hi ha coses que no han funcionat. És una obvietat que tot plegat es va descontrolar. Els estudiants es van descontrolar, les Brimo es van descontrolar...
Des de els mitjans, s'ha concentrat tota l'atenció en la violència i han arribat a l'extrema contradicció de defensar una actuació policial, per la qual demanen dimissions... ver para creer.
Ara, resulta que ICV està a l'origen de tots els mals. Tots els que ja no ens han volgut mai, han aprofitat la ocasió per tornar a carregar contra ICV sense aturar-se a reflexionar amb seriositat.
La teoria de la conspiració que des de ICV no hem volgut mai esbombar gaire, entre altres coses per no ser titllats de "ploramiques" ara és fins i tot plantejada per persones alienes a la nostra formació política.
El cas és que no estem contents de com van actuar els Mossos el dia 17. Per això estem fent els deures, hi ha una investigació i es prendran les mesures oportunes perquè la situació no es repeteixi. Molts esperaven avui una batalla campal per acabar de fotre la "puntilla" al Conseller Saura i deixar ICV ferida greu.
M'agradaria que l'altra gent assumeixi responsabilitats també. Els estudiants ho han fet avui apostant per una marxa pacífica. El Departament d'Interior ho fa amb la investigació, la compareixença i la presa de mesures que sortiran a la llum el dia 31. Entenc que "quien espera, desespera" i que es trobi a faltar més celeritat en la presa de decisions. Però també és cert que davant uns fets d'aquestes caracterísitques ningú s'ha de precipitar i que més val tenir tots els detalls ben clars abans de cometre més errors impossibles de rectificar.
Avui la policia ha estat on tenia que estar. I els estudiants, la gran majoria, també.

Aquells que acusen a ICV de feixistes, torturadors, opressors... estan molt equivocats. Precisament ha sigut ICV, tal i com vinc repetint una vegada i una altre, ha sigut a força de la nostra voluntat política que s'ha acabat amb la violència i la impunitat dins les comissaries. Ja sabem que encara ens queda el carrer. Però no hi deixem de treballar. Algú creu que si CiU estigués manant a Interior, la manifestació d'avui hauria transcorregut sense càrregues policials? No haurien tolerat cap tipus de concentració a la via pública i hauríem tingut uns fets desgraciats com els del dia 17.
Qui realment cregui que ICV vol imposar res a cops de porra, o és un ingenu, o no és gens honest. En canvi si que ens volen intimidar aquells que ens han deixat els nostres locals amb silicona als panys i pintades tant originals com "ICV Torturadors i Repressors", "Ni Mossos ni Bolonya"... Vull considerar-ho fets aïllats. Ho firmen amb la A anarquista, i que jo sàpiga els anarquistes no van a la universitat ja que forma part del sistema, o sigui que per tant ho considero desvinculat de l'estudiantat.

És una llàstima que els mitjans hagin volgut desviar atencions cap als grups violents en comptes de la immensa majoria pacífica que s'ha vist avui al carrer. I és també una llàstima que la forta campanya que s'està teixint per intentar desestabilitzar ICV estigui arrelant i confonent tant a la societat.

Té gràcia. Mentre alguns ens acusen de feixistes lliberals, altres ens acusen de estalinistes intervencionistes... ICV és una força imprescindible a la societat catalana i com a part d'una alternativa d'esquerres.
Com tantes vegades, primer s'ens llencen al coll, i al cap d'un temps ens donen la raó amb moltes coses, encara que sigui amb la boca petita.

Ja no m'ho podia callar. Ho sento.

2009-03-24T17:17:00.002+01:00

Si es que tenéis toda la razón del mundo. Es todo un entramado judeomasónico comunista para purgar la clase obrera de elementos indeseables tales como estudiantes u otros. De hecho, estamos planeando crear unos campos en los Monegros al estilo Gulag para poder así hacer limpieza y perpetuarnos en el poder...

De hecho, tanto los Mossos como los que hacian lanzamiento de martillos y otros objetos eran todos militantes de ICV.

Estad atentos. Vamos a aprovechar Bolonia para imponer el estudio de Marx, Lenin i Mao.
El rearme de Rusia es para anexar España al nuevo império Soviético que se acerca. Los ciudadanos chinos que viven aquí, son células durmientes de un gran ejército esperando a la señal que les hará tomar el poder en nombre del PC. Sólo tenemos la duda de cambiar el nombre del Partido Comunista Chino por PCCV, Partido Comunista de los Chinos Verdes... La duda viene fundada en que los chinos son amarillos y no verdes... Pero poco importa porque decretaremos que sólo hayan tres colores. Rojo, Verde y Violeta... el violeta és por los moratones de las palizas que daremos a cualquier contestatario...

¡Pero no digáis nada! que nos podéis descubrir antes de tiempo...

va home va! ja en tinc prou. Som els únics que aposten per una investigació dels fets per després depurar les responsabilitats que se'n resultin. Som els únics que estem fent autocrítica. Som els primers en no estar contents amb el que va passar. Molts militants nostres també han rebut garrotades el passat dimecres. Tothom hauria de acceptar la seva part de culpa. Molta gent s'haurà d'empassar les seves paraules. Jo ho he tingut que fer també. El caràcter pacífic de la manifestació del dimecres a la nit ha quedat palès que no ho era de pacífica, malgrat les bones intencions de molts dels assistents, que, ho sento, ho haig de dir, ingenus de no preveure una batalla campal veient el panorama.
Els que més soroll fan, son els que no han volgut mai a ICV al Govern ni enlloc. Però que els arbres no ens impedeixin veure el bosc, perquè aleshores sí que anem fotuts. Tothom pot cometre errors. Però que ICV no titubegi una mil·lèsima de segon, perquè se la linxarà. El malestar d'ICV és però també innegable. No s'ha sabut evitar el conflicte violent. I això és un punt negatiu per nosaltres. Però el exigir reparacions n'és un punt positiu. No es poden defensar els Mossos passi el que passi. Han comès molts errors. Els seus propis ferits també en son mostra. Els comandaments també han de ser responsables sobre la integritat física dels seus homes. Opino sincerament que la millor defensa dels Mossos és treballar per a abolir la brutalitat i la impunitat policials. I això és el que intentem fer. Dins de les comissaries ho hem aconseguit. Al carrer encara ens queda molt de camí per fer. I ens posen moltes traves. Algú creu que uns altres seguiran aquesta tasca? Jo en tinc molts dubtes.

Encara tenim gent que creu que hem de fer la revolució en el sentit clàssic de la paraula... També hi ha gent que creu que no hem condemnat mai els crims de Stalin. Tenim molta gent que no ha sabut evolucionar el seu pensament més enllà de dogmatismes anquilosats en el passat. En definitiva molta gent frustrada que espera que els hi solucionem tots els seus problemes personals. Doncs no. Jo no tinc la culpa de que algú rebi una multa per excés de velocitat, per posar un exemple. (són molts els que se'n recorden de la mare de'n Saura en rebre una multa, en comptes de pensar que una conducció més responsable els hi hauria evitat). No tinc la culpa de que la gent no estigui satisfeta amb els seus representants polítics. Si no els hi agrada, el que han de fer és participar. Proposar. Presentar alternatives. Prendre decisions. Si creieu que el vot en blanc és la solució, feu-ne campanya. Un 20% de vot en blanc en comptes d'un 40% d'abstenció si que seria una revolució que faria trontollar molts despatxos.

Quedar-se a casa veient la tele o vomitar bilis per blogs d'internet no és ni constructiu ni se'n diu participar. Al carrer de casa hi havia un forat força gran, de més d'un pam de fondària que amenaçava en fer-se encara més gran. Haig de confessar que he rigut força amb més d'un que s'hi ha fotut de lloros. El cas és que entre els veïns portaven com dos mesos queixant-se del forat i de que l'Ajuntament no estava per la feina, bla bla bla... Vaig començar a preguntar, i durant dos mesos absolutament ningú va pensar en que potser trucar al telèfon que té l'Ajuntament de Barcelona per a denunciar aquestes incidències (900 226 226) podria ésser útil i que potser quelcom s'arreglaria. Al final hi vaig trucar jo, veient que els meus estimats representants veïnals (o això se suposa, ja que s'han constituït com a plataforma) estaven massa ocupats manifestant-se contra la comunitat xinesa i els pocs locals que aporten vida al barri, vaig decidir trucar jo mateix. L'endemà al matí, quan vaig sortir de casa a les 7, ja estava el forat tapat i senyalitzat de forma provisional. Una setmana més tard, teníem la vorera reparada.
En definitiva, la gent ha d'agafar responsabilitats. Prendre decisions, que no sempre són evidents ni tenen la garantia de ser encertades. Però és el que la nostra condició humana ens permet. Procurem ser honestos amb nosaltres mateixos i amb la gent que ens envolta.
El Yes We Can del Obama vol que la gent s'impliqui. Aquí no volem un Yes We can, volem un You Must. Volem que aquells senyors que estan allà dalt ens ho donin tot fet. I també volem que endevinin el que volem. Exemple: baix rendiment acadèmic --> problema dels nostres polítics (clar, no serà mai un problema social, d'esforç, de valors que s'adquireixen a casa...)

Doncs com que jo no espero que m'ho facin tot, per això he decidit participar. Deia en un comentari al blog de'n Pere nieto que no existeixen veritats absolutes, si és que n'existeix alguna. Però que defugint de filosofies cartesianes, vull trencar una llança en favor dels militants de molts i diversos partits polítics. Tots, tret dels trepes corresponents a cada casa, que, no ens enganyem, també n'hi han... la immensa majoria de persones que conformen els partits polítics, hi son perquè creuen que treballant-hi poden contribuir a la millora del seu entorn.

No es tracta de construir paradisos, que ni existeixen, ni existiran mai, però de fer més justa i lliure la vida dels homes i dones del món que ens envolta.
El que vull dir amb això, és que és difícil nedar contra corrent, per una part, i que sempre, en definitiva, és la solidesa del compromís íntim, de les conviccions íntimes, el que decideix. I jo trio la opció de ICV, perquè hi crec, crec en la honestedat de la seva militància, en la feina feta i crec que, junts, en podem fer molta més.

Però si és el que voleu sentir... sí, el Tripartit i tots els seus votants som paràsits socials... que sí que creiem que junts podem treballar per un món una mica més just i lliure per els homes i dones que hi habitem.

Per cert, una petita reflexió que m'ha vingut al cap... Algú recorda algun altre Govern que aturés un ERO?? no havia passat mai!! i menys com els de NISSAN o SEAT. i ara s'ha fet

Aclariments, constatacions i rectificacions

2009-03-19T22:43:00.006+01:00

Ahir vaig escriure un post força visceral, cap a la tarda, abans dels maleïts esdeveniments del vespre/nit. No vaig analitzar prou la situació. Vull per tant rectificar bona part de les exposicions fetes ahir, que, repeteixo, son d'abans dels fets de la tarda.
Em reafirmo en dir que ICV està fent canviar coses. Però els resultats de les batalles campals d'ahir al vespre parlen per si sols.
No és admissible un saldo de 80 ferits al final d'una llarga jornada d'aldarulls. Ni 80, ni 10.
Un cop dispersat el primer tall de la Gran Via, l'escalada de violència va ser imparable. No pot ser que es comenci el dia amb un desallotjament de 50 persones i s'acabi amb una batalla campal de 5.000. La violència amb què eren agredides persones alienes a la manifestació (que tot s'ha de dir, al final ja no tenia res a veure amb el pla de Bolonya) així com els propis detinguts no té cap justificació.
Com algú ha comentat en un altre blog, la situació es va descontrolar completament.
A la manifestació de la nit, opino que la contundència era necessària. Ara bé, aquesta va estar molt mal gestionada. Dir que els manifestants de la nit eren pacífics no és cert. Tots hem vist les imatges. La violència era per tots cantons.
El Rectorat de la UB, ara titlla de desmesurada l'actuació policial. El que hauria de fer el Rectorat en tot cas és callar. I m'explico. No callar perquè l'actuació no fos desmesurada, que al final ho va acabar sent, sinó perquè van ser ELLS mateixos els que van exigir l'actuació policial. Sé de bona mà que des de la Direcció General del Departament es va intentar convèncer repetidament sobre la inoportunitat d'un desallotjament. Ja ho he dit en algún moment; tens 2 hores de "pau i tranquil·litat" i després dues setmanes extremadament conflictives.
Tinc clar que un cop iniciats els aldarulls, la via policial era inevitable.
Ara bé, hi ha un error garrafal en la gestió del conflicte. Per posar un símil, si en un aula d'escola, s'inicia un conflicte perquè hagin volat uns paperets, i al final de la classe, tenim una aula destrossada... la culpa és d'aquell que no ha sapigut com reconduir la situació.
Si s'havia de desallotjar, cosa que no entraré a valorar perquè no tinc prous elements per a fer-ho, ja es preveu que serà quelcom de traumàtic. El tema, per tant, a les 7 del matí tenia que haver estat tancat. I és aquí quan altres alternatives a la policial tenien que haver jugat un paper fonamental.
Crec no equivocar-me al dir que tots esperem conclusions i conseqüències. La gestió del conflicte ha sigut completament ineficaç, i això ha quedat demostrat.
Però em segueixo negant a que s'acusi a la gent de ICV de ser els instigadors d'uns fets deplorables, produïts originalment per una minoria violenta d'estudiants i uns efectius policials que s'han extralimitat per a perjudicar a una Conselleria que vol acabar amb la impunitat policial. Qui cregui que tot plegat ha estat premeditat per responsables polítics, tal i com succeïa en la era Valdecasas, ha de entendre que això no és cert. Ahir, la situació se'n va anar de les mans. I la violència va generar més violència.
Però si és cert que hi ha coses que estan canviant. Per primer cop un Director General de la Policia demana disculpes i assumeix responsabilitats. Per primer cop, un Conseller d'Interior qüestiona una actuació policial i anuncia que donarà respostes davant dels ciutadans. I hem tingut sort de que les "eines" a disposició dels antiavalots no incloguessin bales de goma, pots de fum, gasos lacrimògens... França, Grècia... ningú que jo conegui vol que es repeteixin a casa nostre fets tant terribles com els que allà han succeït darrerament. Sarkozy, tant aclamat darrerament, ha conduit, a voluntat, actuacions molt més sagnants tot i que igual de injustificables.
S'han de depurar responsabilitats. Els Mossos que s'estan condemnant i enjudiciant son mostra de que no es volen permetre abusos per part de la policia. I el cobriment que la premsa està donant d'aquests fets, podria explicar (òbviament mai justificar) les agressions que els periodistes han sofert.

I per el que fa al nen agredit, a banda d'actuar conseqüentment amb el seu agressor, crec, sincerament, que s'hauria de portar davant la fiscalia a uns pares que no treuen directament als seus fills del mig d'un camp de batalla com el d'ahir. Perquè va ser un Mosso fora de lloc... però podria haver sigut qualsevol objecte dels que llençaven els manifestants. Però aquest no és un post sobre la irresponsabilitat d'uns pares, per tant només volia fer aquesta petita reflexió.

Bolonya

2009-03-18T16:51:00.007+01:00

Molts estudiants honrats que no creuen en el pla de Bolonya s'han afegit a uns aldarulls dels quals no n'haurien d'haver format mai part. Jo mateix sóc estudiant i no estic a favor de Bolonya. Però les formes escollides per explicar-se son molt desencertades. I vull entendre que també son desesperades. Aquests fets, però, no ajuden a guanyar suport social, ans ben al contrari.

Crec, personalment, que la gran majoria dels que estem en desacord amb el pla de Bolonya no hi veiem tant una privatització de l'educació, ans en aquest cas fora al contrari (mai l' Universitat pública ha ofert tants màsters com ho farà ara). Nogensmenys, si ara ja era prou complicat el compaginar estudis i treball, amb Bolonya ara serà impossible, ja que el sistema d'entregues setmanals, abolició de la classe magistral, etc porta a una dedicació exclusiva a l'estudi. Això per tant descarta taxativament aquella gent que s'ha de guanyar les garrofes. L'excessiva especialització dels estudis universitaris, lluny d'obrir portes, porta a la gent per camins massa tancats. Si volem una polivalència dels nostres professionals del futur, aquests necessiten una formació transversal i àmplia. La Universitat no ha de ser una font de professionals formats al gust de les empreses. La Universitat ha de produir homes i dones amb una capacitat de raonament, anàlisi, estudi i tenacitat completament desenvolupades. De la Universitat n'ha de sortir gent amb esperit emprenedor, i no gent destinada a satisfer només les necessitats de les grans corporacions. I això només és possible si es manté contacte amb el món real que ens envolta. Quan algú treballa i estudia té moltes més facilitats per tenir una percepció fidedigna de la realitat que no pas algú que no ha aixecat mai el cap de sobre els llibres de teoria. I és que treballar i estudiar no és solament una forma de sobreviure mentre un es construeix el seu propi projecte vital. Treballar i estudiar (que els estudiants no son només mà d'obra per les hamburgueseries, sinó que n'hi ha que tenen la seva feina, la seva parella, els seus fills, i a sobre estudien perquè creuen en el que fan) és també una situació a la que molts no volem renunciar. Sovint perquè la nostra feina dona sentit als nostres estudis, i viceversa. De fet, s'aprèn més treballant que no pas a les Universitats, tot i que una cosa ha d'anar acompanyada de l'altre. I això és riquesa, no ja per a les pròpies persones, però per a la societat.

I per molt que es digui, un sistema de beques (tot i ser absolutament necessàries i a millorar) no és garant d'aquesta riquesa.

Visita al Carrer d'Aiguafreda

2009-03-17T16:50:00.002+01:00

Us deixo aquest vídeo, realment entranyable...

www.diaridebarcelona.cat

La crisi: d’on ve i com la podem enfrontar

2009-03-13T13:46:00.003+01:00

Ahir vaig assistir al Plenari de l'Agrupació d'ICV d'Horta-Guinardó, de la cual en formo part activa.
Vem comptar amb la presència de Ricard Fernández, que ens va aportar una mica de llum al panorama econòmic actual.
Realment, val la pena que doneu un cop d'ull a la presentació que ens va fer.
Aquí hi deixo un fragment de vídeo de la seva intervenció, així com un enllaç a la notícia del web d'ICV HG, on us podeu descarregar el document de la presentació. Realment molt entenedor.

En la seva ponència al plenari de l'Agrupació de ICV a Horta-Guinardó, Ricard Fernández ens explica que la resposta a la crisi passa per deixar de banda el model de globalització neoliberal que ens ha portat fins aquí i per aquestes tres línies:

una intervenció pública decidida a l’estil keynesià per generar liquidesa i demanda i millorar els sistemes de benestar;
un canvi de model productiu cap a una economia sostenible;
una refundació de les institucions financeres internacionals amb criteris solidaris i govern compartit entre països rics i pobres.

ELSA BLASCO als Matins de TV3

2009-02-26T18:04:00.001+01:00

"L'Archipel communiste. Une histoire électorale du PCF", de Roger Martelli : le PCF de l'âge d'or au déclin

2009-02-11T12:08:00.010+01:00

C'est de l'intérieur qu'on connaît le mieux un appareil politique mais souvent au prix d'un manque de distance nécessaire. Ce n'est pas le cas de Roger Martelli, qui a passé près de quarante ans dans les rangs communistes dont vingt-six à la direction du PCF et presque autant à éplucher ses résultats électoraux. Il en a, au contraire, tiré un regard à la fois lucide et sévère sur l'histoire de l'influence communiste dans la gauche française qu'il livre en s'appuyant sur une somme impressionnante de données et tableaux statistiques.
Son récit commence par un rappel simple : lors de la première Assemblée de la IVe République, Maurice Thorez est candidat à la présidence du Conseil. La tradition veut que pour le choix du chef de l'exécutif, on se tourne vers le parti qui a le plus de voix. "Or, en novembre 1946, le premier parti de France est le PCF", écrit l'historien. 5 488 288 voix (28,6 % des suffrages). L'auteur va nous faire revivre l'ascension impressionnante d'un parti qui sort de la guerre en héros. Sa patiente implantation dans les terres ouvrières et paysannes. La construction d'une culture politique qui, à son apogée, irrigue toute la gauche syndicale, associative, intellectuelle et culturelle. Son ancrage dans la banlieue devenue "rouge", sa capacité à capter le malaise des populations ségréguées et à leur donner une "fierté", l'apogée du communisme municipal... puis le basculement. "L'âge d'or est définitivement clos en 1981", analyse M. Martelli. A ses yeux, ce qui met fin à cette "exceptionnalité française", celle qui fait du PCF l'un des rares partis communistes solidement implantés dans le monde occidental, n'est pas tant le poids de ses liens avec l'Union soviétique et du discrédit qui frappe alors tous ceux qui s'en réclament, que son incapacité à sentir les mutations d'une classe ouvrière au début des années 1970. Car le reflux ouvrier va entraîner la désagrégation de son identité et de sa conscience de groupe. "Les trois dernières décennies ont brisé le lien politique qui reliait, dans les représentations comme dans les urnes, le phénomène communiste et le monde ouvrier", souligne l'auteur. La direction communiste ne le voit pas puis refuse l'évidence. Cet aveuglement va perdre le parti. La démonstration convaincante explique mieux le déclin des scores électoraux que la seule concurrence à gauche. Au contraire, elle l'éclaire. Car le PS, grâce à son unité retrouvée, peut définitivement étouffer son partenaire en l'impliquant dans la gauche gestionnaire. Et l'extrême gauche grignoter ce qui reste de l'influence communiste.
_________________________________________________________
L'ARCHIPEL COMMUNISTE. UNE HISTOIRE ÉLECTORALE DU PCF

de Roger Martelli. Ed. sociales, 272 p., 20 €.

Aparegut a Le Monde, 4 de febrer de 2009

Retalls de diari

2009-02-09T21:47:00.003+01:00

Trobat a Le Monde.

Aquests dies he estat per Milan, i en el viatge, a l’avió em van donar Le Monde. Vaig trobar aquesta vinyeta que denuncia com mentre el sistema se’n va a norris, els responsables segueixen vivint en la opulència...
Senzillament genial.

SÍ A LA VELOCITAT VARIABLE, PER REDUIR ACCIDENTS I CONTAMINACIÓ!!!

2009-01-29T20:46:00.000+01:00

I ja portem 1000 visites!!!

2009-01-29T12:00:00.003+01:00

El Blog ja ha superat les 1000 visites, i jo aquí sense escriure.

Intentaré aquests dies fer les meves aportacions personals sobre diversos temes. Principalment aquells que han afectat darrerament a ICV, sota el punt de mira d'aquells que saben que sense ICV no hi ha tripartit ni Govern d'esquerres, i que estan concentrant totes les seves influències en el mitjans a realitzar un linxament polític. Ja dic, d'entrada, que per part nostra ens ha fet (i ens fa) falta tenir més mala llet, si em permeteu l'expressió. No podem trigar ni un minut a dissipar els dubtes que a la llum pública puguin sorgir sobre els nostres postulats. I tot plegat fa que ens semblem més a una secta que no pas a un partit polític. I això no pot pas ésser. Com ja he dit tornaré més endavant a parlar d'aquest tema i d'altres. Potser avui més tard, potser demà, o potser d'aquí un mes. Però hi tornaré.

Comentari de l'ex Director General de la UNESCO en relació al conseller Saura

2009-01-22T17:32:00.003+01:00

Tinc pendents moltes coses per dir. I no trobo mai el moment d'inspiració necessària per escriure amb consciència. Només vull fer un apunt. En relació a la campanya de acoso y derribo que ICV ha vingut patint els darrers mesos, i accentuada darrerament per la presència del nostre president a la manifestació per la no violència en la resolució de conflictes, haig de dir que acabo de veure per televisió al Sr. Federico Mayor Zaragoza (ex director general de la UNESCO) afirmant rotundament el seu suport la presència del conseller d'Interior. És més, ha qüestionat la no-presència de la resta de líders democràtics en una manifestació per la pau a l'orient pròxim.

Ara no vull entrar en debats varis. Ja tindré temps per això més endavant. Només volia deixar constància de que realment no som uns extraterrestres de color verd, com alguns s'esforcen a presentar-nos.

No és quelcom que m'esperés, ni molt menys que busqués...

2008-12-19T11:54:00.008+01:00

(si feu click a la carta/foto, s'ampliarà)

The Server is too busy…

2008-12-15T09:22:00.003+01:00

Estic d'exàmens. En conseqüència aquest blogg romandrà sense actualització (com ve sent darrerament) fins la setmana pròxima. Disculpeu les molèsties.

60 anys de Drets Humans, encara molt de camí per fer…

2008-12-10T02:16:00.001+01:00

Declaración Universal de los Derechos humanos

El 10 de diciembre de 1948, la Asamblea General de las Naciones Unidas aprobó y proclamó la Declaración Universal de Derechos Humanos, cuyo texto completo figura en las páginas siguientes. Tras este acto histórico, la Asamblea pidió a todos los Países Miembros que publicaran el texto de la Declaración y dispusieran que fuera "distribuido, expuesto, leído y comentado en las escuelas y otros establecimientos de enseñanza, sin distinción fundada en la condición política de los países o de los territorios".

Preámbulo

Considerando que la libertad, la justicia y la paz en el mundo tienen por base el reconocimiento de la dignidad intrínseca y de los derechos iguales e inalienables de todos los miembros de la familia humana;

Considerando que el desconocimiento y el menosprecio de los derechos humanos han originado actos de barbarie ultrajantes para la conciencia de la humanidad, y que se ha proclamado, como la aspiración más elevada del hombre, el advenimiento de un mundo en que los seres humanos, liberados del temor y de la miseria, disfruten de la libertad de palabra y de la libertad de creencias;

Considerando esencial que los derechos humanos sean protegidos por un régimen de Derecho, a fin de que el hombre no se vea compelido al supremo recurso de la rebelión contra la tiranía y la opresión;

Considerando también esencial promover el desarrollo de relaciones amistosas entre las naciones;

Considerando que los pueblos de las Naciones Unidas han reafirmado en la Carta su fe en los derechos fundamentales del hombre, en la dignidad y el valor de la persona humana y en la igualdad de derechos de hombres y mujeres, y se han declarado resueltos a promover el progreso social y a elevar el nivel de vida dentro de un concepto más amplio de la libertad;

Considerando que los Estados Miembros se han comprometido a asegurar, en cooperación con la Organización de las Naciones Unidas, el respeto universal y efectivo a los derechos y libertades fundamentales del hombre, y

Considerando que una concepción común de estos derechos y libertades es de la mayor importancia para el pleno cumplimiento de dicho compromiso;

La Asamblea General

proclama la presente

Declaración Universal de Derechos Humanos como ideal común por el que todos los pueblos y naciones deben esforzarse, a fin de que tanto los individuos como las instituciones, inspirándose constantemente en ella, promuevan, mediante la enseñanza y la educación, el respeto a estos derechos y libertades, y aseguren, por medidas progresivas de carácter nacional e internacional, su reconocimiento y aplicación universales y efectivos, tanto entre los pueblos de los Estados Miembros como entre los de los territorios colocados bajo su jurisdicción.

Artículo 1

Todos los seres humanos nacen libres e iguales en dignidad y derechos y, dotados como están de razón y conciencia, deben comportarse fraternalmente los unos con los otros.

Artículo 2

1. Toda persona tiene todos los derechos y libertades proclamados en esta Declaración, sin distinción alguna de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de cualquier otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición.

2. Además, no se hará distinción alguna fundada en la condición política, jurídica o internacional del país o territorio de cuya jurisdicción dependa una persona, tanto si se trata de un país independiente, como de un territorio bajo administración fiduciaria, no autónomo o sometido a cualquier otra limitación de soberanía.

Artículo 3

Todo individuo tiene derecho a la vida, a la libertad y a la seguridad de su persona.

Artículo 4

Nadie estará sometido a esclavitud ni a servidumbre, la esclavitud y la trata de esclavos están prohibidas en todas sus formas.

Artículo 5

Nadie será sometido a torturas ni a penas o tratos crueles, inhumanos o degradantes.

Artículo 6

Todo ser humano tiene derecho, en todas partes, al reconocimiento de su personalidad jurídica.

Artículo 7

Todos son iguales ante la ley y tienen, sin distinción, derecho a igual protección de la ley. Todos tienen derecho a igual protección contra toda discriminación que infrinja esta Declaración y contra toda provocación a tal discriminación.

Artículo 8

Toda persona tiene derecho a un recurso efectivo ante los tribunales nacionales competentes, que la ampare contra actos que violen sus derechos fundamentales reconocidos por la constitución o por la ley.

Artículo 9

Nadie podrá ser arbitrariamente detenido, preso ni desterrado.

Artículo 10

Toda persona tiene derecho, en condiciones de plena igualdad, a ser oída públicamente y con justicia por un tribunal independiente e imparcial, para la determinación de sus derechos y obligaciones o para el examen de cualquier acusación contra ella en materia penal.

Artículo 11

1. Toda persona acusada de delito tiene derecho a que se presuma su inocencia mientras no se pruebe su culpabilidad, conforme a la ley y en juicio público en el que se le hayan asegurado todas las garantías necesarias para su defensa.

2. Nadie será condenado por actos u omisiones que en el momento de cometerse no fueron delictivos según el Derecho nacional o internacional. Tampoco se impondrá pena más grave que la aplicable en el momento de la comisión del delito.

Artículo 12

Nadie será objeto de injerencias arbitrarias en su vida privada, su familia, su domicilio o su correspondencia, ni de ataques a su honra o a su reputación. Toda persona tiene derecho a la protección de la ley contra tales injerencias o ataques.

Artículo 13

1. Toda persona tiene derecho a circular libremente y a elegir su residencia en el territorio de un Estado.

2. Toda persona tiene derecho a salir de cualquier país, incluso del propio, y a regresar a su país.

Artículo 14

1. En caso de persecución, toda persona tiene derecho a buscar asilo, y a disfrutar de él, en cualquier país.

2. Este derecho no podrá ser invocado contra una acción judicial realmente originada por delitos comunes o por actos opuestos a los propósitos y principios de las Naciones Unidas.

Artículo 15

1. Toda persona tiene derecho a una nacionalidad.

2. A nadie se privará arbitrariamente de su nacionalidad ni del derecho a cambiar de nacionalidad.

Artículo 16

1. Los hombres y las mujeres, a partir de la edad núbil, tienen derecho, sin restricción alguna por motivos de raza, nacionalidad o religión, a casarse y fundar una familia, y disfrutarán de iguales derechos en cuanto al matrimonio, durante el matrimonio y en caso de disolución del matrimonio.

2. Sólo mediante libre y pleno consentimiento de los futuros esposos podrá contraerse el matrimonio.

3. La familia es el elemento natural y fundamental de la sociedad y tiene derecho a la protección de la sociedad y del Estado.

Artículo 17

1. Toda persona tiene derecho a la propiedad, individual y colectivamente.

2. Nadie será privado arbitrariamente de su propiedad.

Artículo 18

Toda persona tiene derecho a la libertad de pensamiento, de conciencia y de religión; este derecho incluye la libertad de cambiar de religión o de creencia, así como la libertad de manifestar su religión o su creencia, individual y colectivamente, tanto en público como en privado, por la enseñanza, la práctica, el culto y la observancia.

Artículo 19

Todo individuo tiene derecho a la libertad de opinión y de expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y recibir informaciones y opiniones, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión.

Artículo 20

1. Toda persona tiene derecho a la libertad de reunión y de asociación pacíficas.

2. Nadie podrá ser obligado a pertenecer a una asociación.

Artículo 21

1. Toda persona tiene derecho a participar en el gobierno de su país, directamente o por medio de representantes libremente escogidos.

2. Toda persona tiene el derecho de accceso, en condiciones de igualdad, a las funciones públicas de su país.

3. La voluntad del pueblo es la base de la autoridad del poder público; esta voluntad se expresará mediante elecciones auténticas que habrán de celebrarse periódicamente, por sufragio universal e igual y por voto secreto u otro procedimiento equivalente que garantice la libertad del voto.

Artículo 22

Toda persona, como miembro de la sociedad, tiene derecho a la seguridad social, y a obtener, mediante el esfuerzo nacional y la cooperación internacional, habida cuenta de la organización y los recursos de cada Estado, la satisfacción de los derechos económicos, sociales y culturales, indispensables a su dignidad y al libre desarrollo de su personalidad.

Artículo 23

1. Toda persona tiene derecho al trabajo, a la libre elección de su trabajo, a condiciones equitativas y satisfactorias de trabajo y a la protección contra el desempleo.

2. Toda persona tiene derecho, sin discriminación alguna, a igual salario por trabajo igual.

3. Toda persona que trabaja tiene derecho a una remuneración equitativa y satisfactoria, que le asegure, así como a su familia, una existencia conforme a la dignidad humana y que será completada, en caso necesario, por cualesquiera otros medios de protección social.

4. Toda persona tiene derecho a fundar sindicatos y a sindicarse para la defensa de sus intereses.

Artículo 24

Toda persona tiene derecho al descanso, al disfrute del tiempo libre, a una limitación razonable de la duración del trabajo y a vacaciones periódicas pagadas.

Artículo 25

1. Toda persona tiene derecho a un nivel de vida adecuado que le asegure, así como a su familia, la salud y el bienestar, y en especial la alimentación, el vestido, la vivienda, la asistencia médica y los servicios sociales necesarios; tiene asimismo derecho a los seguros en caso de desempleo, enfermedad, invalidez, viudez, vejez u otros casos de pérdida de sus medios de subsistencia por circunstancias independientes de su voluntad.

2. La maternidad y la infancia tienen derecho a cuidados y asistencia especiales. Todos los niños, nacidos de matrimonio o fuera de matrimonio, tienen derecho a igual protección social.

Artículo 26

1. Toda persona tiene derecho a la educación. La educación debe ser gratuita, al menos en lo concerniente a la instrucción elemental y fundamental. La instrucción elemental será obligatoria. La instrucción técnica y profesional habrá de ser generalizada; el acceso a los estudios superiores será igual para todos, en función de los méritos respectivos.

2. La educación tendrá por objeto el pleno desarrollo de la personalidad humana y el fortalecimiento del respeto a los derechos humanos y a las libertades fundamentales; favorecerá la comprensión, la tolerancia y la amistad entre todas las naciones y todos los grupos étnicos o religiosos, y promoverá el desarrollo de las actividades de las Naciones Unidas para el mantenimiento de la paz.

3. Los padres tendrán derecho preferente a escoger el tipo de educación que habrá de darse a sus hijos.

Artículo 27

1. Toda persona tiene derecho a tomar parte libremente en la vida cultural de la comunidad, a gozar de las artes y a participar en el progreso científico y en los beneficios que de él resulten.

2. Toda persona tiene derecho a la protección de los intereses morales y materiales que le correspondan por razón de las producciones científicas, literarias o artísticas de que sea autora.

Artículo 28

Toda persona tiene derecho a que se establezca un orden social e internacional en el que los derechos y libertades proclamados en esta Declaración se hagan plenamente efectivos.

Artículo 29

1. Toda persona tiene deberes respecto a la comunidad, puesto que sólo en ella puede desarrollar libre y plenamente su personalidad.

2. En el ejercicio de sus derechos y en el disfrute de sus libertades, toda persona estará solamente sujeta a las limitaciones establecidas por la ley con el único fin de asegurar el reconocimiento y el respeto de los derechos y libertades de los demás, y de satisfacer las justas exigencias de la moral, del orden público y del bienestar general en una sociedad democrática.

3. Estos derechos y libertades no podrán, en ningún caso, ser ejercidos en oposición a los propósitos y principios de las Naciones Unidas.

Artículo 30

Nada en esta Declaración podrá interpretarse en el sentido de que confiere derecho alguno al Estado, a un grupo o a una persona, para emprender y desarrollar actividades o realizar actos tendientes a la supresión de cualquiera de los derechos y libertades proclamados en esta Declaración.

El meu primer congrés....

2008-11-25T22:53:00.004+01:00

He estat uns dies absent del blog, i avui faig un post una mica eixut només perquè no volia deixar passar un dia més sense escriure aquí.
Aquest cap de setmana ha estat bastant intens. He sobreviscut al meu primer congrés del Partit i estic aquí per explicar-ho. No vull fer una gran anàlisi del que s'ha dit i fet, però sí remarcar-ne alguns punts que crec interessants/curiosos/emotius/etc.
Especialment emotius per a mi dos moments. En el seu ordre d'aparició, primer la sentida ovació de suport als treballadors de la NISSAN a l'inici de l'intervenció del seu representant sindical. ICV no pot ni ha d'apartar-se mai del costat dels treballadors. La classe obrera existeix, per molt que alguns creguin que només existeix el sector serveis.
En segon lloc el record de Miguel Núñez també em va arrencar alguna llàgrima. Crec que no vaig ser l'únic, però, a qui se li humitejaren els ulls.
També parlar de la magnífica intervenció de la delegació de Girona i en especial del seu portaveu, Joan Oloriz. Excel·lent orador i amb el cap clar. Valuós capital per al Partit.
Destacar també el clima viscut. El Partit en surt enfortit. Unit. En aquests moments no sóc capaç de nombrar un altre partit nacional amb una unitat tant sòlida com la nostra, i això crec ha de ser motiu d'orgull. La capacitat de discutir sobre nosaltres mateixos i no dedicar un congrés a parlar dels "altres" més enllà d'alguna referència inevitable és mostra de que realment tenim un projecte propi i no necessitem parlar malament de ningú per defensar els nostres postulats.
En definitiva, un partit madur, amb capacitat d'autocrítica, un projecte consensuat i obert a debatre temes tant espinosos com la sobirania, la OTAN (gràcies, Eduard, per no deixar-me sol a la votació) o la legalització de les drogues, però alhora sense perdre de vista temes tant cabdals com l'educació, la sanitat, la seguretat, el transport públic, les infraestructures, l'economia, l'habitatge i el medi-ambient.

Una vegada més, però, el millor de tot han sigut els companys i les companyes, tant vells com nous coneguts. A tots vosaltres, tant si viviu, conviviu, treballeu o no... GRÀCIES.
En paraules de'n Sergi... ha estat un veritable plaer.

Miguel Núñez

2008-11-12T19:17:00.006+01:00

Acabo de rebre una trucada. Feia dies que l'esperava amb una certa angoixa. El que fóu un dels puntals del PSUC i del PCE acaba de morir fa poca estona. Suposo que demà la premsa n'anirà ben plena. Personalment, guardo un gran respecte envers en Miguel Núñez. L'amistat sincera que l'unia al meu avi fa que el senti com algú molt proper. I ha marxat "con las botas puestas". Lluitant fins al darrer instant.
Et trobarem a faltar.

Afegit:
La família ha habilitat un blog per recullir missatges, acomiadaments, paraules de condol... en definitiva el que cregueu adient. http://miguel-n.blogspot.com/

The Economist: "Spain, The party's over"

2008-11-12T17:51:00.008+01:00

Corren rius de tinta arran del polèmic reportatge de The Economist sobre la situació a Espanya.
El que més polseguera ha aixecat és un article titulat "How much is enough?" i que parla sobre l'Espanya autonòmica. La Consellera Tura ja ha declarat públicament que el text és difamatòri i ha exigit disculpes als editors de The Economist. A través del delegat de la Generalitat a Londres, Xavier Solano, el Govern ha fet arribar una carta a la direcció de The Economist exigint una rectificació.

He fet l'esforç de llegir tot l'article de The Economist per poder opinar. Aquest senyor fa una anàlisi encertada en el seu conjunt. Però comet certs errors que desvirtuen completament els seus postulats. En voler utilitzar paraules en castellà per a semblar un erudit, el que aconsegueix és equivocar-se. Utilitzar el terme de "caciques" per parlar de Pujol, Fraga, Chaves, etc és difamatori.
Dir que només el 50% de la població de Catalunya parla català és fals i tendenciós. El 100% de la població parla castellà. I la gran majoria utilitzem indistintament les dues llengües. Dir que el català és una llengua que només parla el 50% de la població, comporta implícitament la idea que només aquest 50% el coneix i l'utilitza i que ni tan sols coneixen el castellà.
Ja estic cansat dels que diuen que els seus fills no saben castellà perquè només imparteixen dues hores setmanals en aquesta llengua.
Jo he estudiat tota la meva vida en francès, absolutament totes i cadascuna de les assignatures, educació física i dibuix inclòs. Únicament dues hores de castellà, dos de català i dues d'anglès cada setmana. Parlo, llegeixo i escric les quatre llengües sense cap problema ni trauma, conec bé les quatre cultures, amb la seva gramàtica, ortografia i literatura. Avui dia vaig a la universitat i no veig diferències amb els meus companys en aquests aspectes, més enllà de la riquesa cultural de parlar quatre llengües. Si algú està traumatitzat per estudiar en català... que baixi Déu i ho vegi.
Voler parlar de balances fiscals sense parlar de dèficits d'inversions és també tendenciós. Parlar de Sabater i Rosa Díez com la solució als problemes del nostre país és una burrada. Dir que el castellà està perseguit i justificar el "Manifiesto" és d'ignorant.
Només hi ha una cosa amb la que estic absolutament d'acord. Va ser un gran error de la nostra transició el no apostar decididament per un estat federal. Un altre gall cantaria.
Però no ho oblidem, per als anglesos, Espanya és el lloc on anar a entrompar-se, especular amb béns immobles i jubilar-se en una urbanització de la qual no sortiran més que per anar al restaurant o club de moda. Quin respecte es pot esperar d'aquesta gent?
Aquest senyor està escrivint una informació que tergiversa la realitat i que ofereix una visió molt sectària a un públic (el de The Economist) que no té perquè conèixer la nostra realitat i que per tant es formarà una idea tendenciosa i estigmatitzada.
I si alguna cosa de tot això m'emprenya, és el fet de que, una vegada més, periodistes que es diuen seriosos cometin errors garrafals que fomentin les desavinences entre pobles.
Dit això, sóc català i me'n sento. M'agrada que guanyi el Barça i no sóc irreverent, malgrat que no cregui, amb allò que molts altres respecten i adoren. Però em costa entendre que siguem tan provincians, tan de poble com es diu vulgarment, per muntar un "ciri" amb aquests motius. Que no siguem capaços de no emprenyar-nos i respondre en tot cas amb ironia. Amb conya si vols, sense treure la caixa dels trons, totes les ampolletes de les essències... Deixem de ser víctimes, siusplau.

de la Diputació, l'Escola Industrial i l'UPC

2008-11-07T12:49:00.006+01:00

Cara i creu...

Ahir es va celebrar la segona volta de les eleccions a director (i per tant, també del seu equip) de l' Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona (al carrer Urgell)(EUETIB). Un acte completament normal i natural a cualsevol institució universitària de caràcter públic. Totes les Escoles de la UPC funcionen democràticament i escullen els seus òrgans de govern d'entre els seus membres.
Val a dir que la EUETIB no és un centre pròpi de la UPC, sinó que és un centre adscrit. La EUETIB pertany al Consorci de l'Escola Indústrial de Barcelona (CEIB). Si visiteu els links hi podeu trobar més informació. El cas és que gràcies a la Diputació, es va poder finançar i mantenir l'única escola d'enginyeria tècnica industrial de Barcelona. Desde fa una pila d'anys, s'intenta fer que la UPC assumeixi la titularitat de l'Escola. És un procés que avança mica en mica i que algún dia veurà la llum.
Donada la singularitat de la EUETIB, la seva direcció ha estat sempre escollida a dit per part de la Diputació. Ara, més d'una dècada després, s'ha aconseguit convocar unes eleccions a director gràcies al suport i l'esforç del personal, docent o no, de l'escola.
Resulta, però, que aquestes eleccions sembla ser que no són vinculants. La Diputació té l'última paraula. Crec, que la decisió de la Diputació en considerar no vinculants aquestes eleccions és posar pals a les rodes per avançar cap al que crec que hauria de ser el futur de la EUETIB, un centre més de la UPC, amb totes les seves virtuds i defectes. En una societat democràtica com la nostra, és una vergonya que la Diputació vulgui imposar la seva voluntat en una comunitat universitària de la que crec n'hauria de restar al marge tant com en fós possible. Entenc l'interès de la Diputació en conservar la gestió d'uns equipaments i un recinte històric com ho és l'Escola Industrial. Però els temes de la EUETIB, que els deixin, siusplau, a la Universitat.

5 idees contra la Crisi

2008-10-31T10:50:00.003+01:00

Qui deia que no ens pronunciàvem?

Avui estem vivint una crisi estructural del capitalisme, una crisi que té implicacions a nivell social, energètic i alimentari. Des d’ICV presentem cinc idees contra la crisi que han de servir perquè les conseqüències d’aquesta greu situació econòmica no recaiguin sobre els treballadors i les treballadores, sobre els i les més febles:

1.Defensem els drets socials. Necessitem pressupostos socials

Davant la situació de crisi econòmica cal defensar els drets dels treballadors i de les treballadores. La crisi no pot servir d’excusa per retallar les prestacions socials.
No acceptarem que la solució a la crisi sigui menys salaris, menys estabilitat a la feina i abaratir el cost dels acomiadamaments. Alhora, cal impulsar mesures per a la inserció laboral, la formació i la creació de nova ocupació.
Des d’ICV treballarem per aprovar pressupostos socials que permetin fer front a la situació de crisi econòmica i en cap cas acceptarem que es disminueixi la despesa social.

2.Diners no només per els bancs, sinó també per a les persones

Apostem per mesures de sanejament financer i de suport a la liquidesa. Això cal fer-ho a través d’organismes públics que no només garanteixin l’estabilitat del sistema sinó també l’accés al crèdit i la seguretat dels dipòsits dels ciutadans i de les ciutadanes. En tot cas, els ajuts no poden anar a fons perdut i en bona part s’haurien de fer com a préstec o com a participació en el capital dels bancs.
Alhora denunciem l’actitud del Govern central que, davant la necessitat de més despesa social, ha mirat primer cap a una altra banda, per després dotar de recursos les entitats financeres. Així han aprovat mesures per valor de 50.000 milions d’euros destinats als bancs i només 1.200 milions d’euros per a la llei de Dependència.

3. Davant la crisi energètica, modernització ecològica.

Un del orígens de la crisi és ambiental i té a veure amb la dependència del petroli. Per tant, la superació de la crisi no es pot fer en contra del medi ambient. Avui necessitem un green new deal (un nou acord social i ecològic) a nivell global que lluiti contra el canvi climàtic i aposti per l’energia renovable, pel transport sostenible i per la sobirania alimentària.
A l’Estat espanyol cal un canvi de model productiu, deixant enrere una economia basada en l’especulació immobiliària i el turisme, apostant per augmentar la productivitat, obrir el teixit industrial a l’exterior i millorar les infraestructures de transport públic (trens, metro, autobusos, accés als polígons).

4. No als acomiadaments massius i indiscriminats

Reclamem una actitud de fermesa del Govern de l’Estat i del Govern de la Generalitat davant els expedients de regulació d’ocupació. Les administracions no han d’acceptar aquells acomiadaments que les empreses multinacionals plantegin de manera injustificada per reduir la plantilla, especialment en empreses altament competitives, tant a nivell productiu com de qualitat, i amb importants índexs de beneficis.
Els expedient de regulació d’ocupació no poden ser un xec en blanc per a les empreses i han d’anar acompanyats d’un pla social i d’un pla industrial.

5. Controlar l’economia i el mercat

L’actual crisi econòmica i l’esclat de la bombolla financera han fet evident el fracàs de la globalització neoliberal, que prioritza els interessos econòmics per davant dels interessos de la gent i que nega la intervenció dels poders públics, fins que les situacions de crisi mostren que el mercat és incapaç de resoldre les contradiccions que genera.
Reclamem una refundació de les institucions internacionals que han actuat com a agents dels capitalisme a nivell internacional. Així, cal refundar institucions com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç que han estat responsables de la implementació de polítiques de reducció de la despesa pública, privatitzacions, reducció dels impostos i liberalització dels moviments de capital en molts països del nord i especialment del sud.
Apostem per la implementació d’un impost internacional sobre les transaccions de divises. Aquests impost de control dels capitals financers es coneix amb el nom de la Taxa Tobin.
Finalment a nivell europeu, defensem el canvi dels Estatuts del Banc Central Europeu per tal que no tingui com a objectiu únic l’estabilitat dels preus sinó també la creació d’ocupació.

Del Compromís i les Brigades Internacionals

2008-10-26T18:11:00.004+01:00

Aquests dies han vingut a Barcelona, un any més, alguns dels pocs membres de les Brigades Internacionals que resten amb vida. Envers aquestes persones no puc expressar rès més que agraïment i admiració.
En els seus darrers anys, el meu avi es va dedicar, entre altres coses, a escriure tot un reguitzell de cartes adreçades a mi, i que un bon dia, anys després de la seva mort, la meva tieta em va confiar. Aproximadament unes 90 cartes. I una d'elles m'ha quedat especialment gravada (no la única, però). En ella em parlaba del Compromís i dels "Internacionals".
I una mica en homenatge a tots els Brigadistes, no puc evitar transcriure aquella carta...

Marc,

La paraula "compromís" és molt poc apreciada avui dia. No sé si quan siguis gran algú la "descobrirà" i es tornarà a posar de moda. Esperem-ho.

Esperem-ho perquè significa molt. Comprometre's amb una causa justa és quelcom que fa canviar la vida. No poques vegades te la complica...però omple.

Jo no podria explicar-te quan va néixer el meu compromís. El teu besavi ja ho estava, de compromès -i el meu germà gran també. Quan es van sublevar els militars jo tenia 11 anys i molta ràbia per no tenir-ne més i poder anar al front. Recordo moltes coses d'aquells anys... però una sobretot m'ha quedat gravada: el comiat dels "Internacionals". Eren, en la seva gran majoria, homes compromesos de debò.

Aquell dia em vaig jurar ésser com ells. No ho he aconseguit del tot, segur, però ho he intentat amb dignitat. I així penso morir-me.

Quan sentis parlar amb menyspreu del compromís polític, pensa que es tracta d'ignorància o egoisme.

No es tracta de jutjar "el grau" de compromís. No cal ser sectari amb això. Però desitjo que tu no visquis al marge del compromís. Et sentiràs millor.

9a Assemblea Nacional d'IC-V, o el futur de les esquerres al nostre país

2008-10-15T23:01:00.004+02:00

S'acosta la 9a Assemblea del Partit. Fa mesos que se'n parla i si bé la vèiem venir de lluny, ara ja la podem olorar. Surten manifests, es convoquen plenaris, s'escullen delegats (per cert, tindré l'honor de ser-ne un) i es genera tot un reguitzell d’expectatives, si més no, importants per a mantenir/recuperar l'il·lusió dels militants. Tota la maquinària del Partit es posa a funcionar per a un esdeveniment important; el màxim òrgan del Partit, amb competència exclusiva en l'aprovació dels Principis, del programa i del Consell Nacional, es reuneix per 9a vegada d'ençà l'existència d'Iniciativa per Catalunya.

Com bé ho comenta en Pere Nieto al seu blog, els mitjans de comunicació ho estan pintant tot com una mera fiscalització de la feina feta per l'actual direcció del Partit i relleu generacional de càrrecs. Aquests no han pescat de què va la pel·lícula.

Aquesta Assemblea ha de definir clarament la línia d'acció del Partit. I quan dic això, no vull dir que hem de decidir quina és la nostra ideologia. Ja sabem quina és. No hi ha política sense una base ideològica que li doni el seu contingut. Està clar. Però l'ideologisme (que no l’ ideologia) és un gran enemic de la política. Des de fa una pila d'anys, el gran repte d'un partit com el nostre és harmonitzar els objectius ideals que ens proposem amb les possibilitats que la realitat objectiva ens ofereix. Desprendre de la nostra política la seva dosis de carga transformadora, fins i tot utòpica, fóra un error que ens faria confusos, però no saber oferir respostes als problemes concrets d'avui ens allunyaria de unes masses que encara no han fet seus els nostres postulats. I un Partit allunyat de les masses és una secta, no un Partit polític. No podem, per tant, deixar-nos endur per l'ideologisme, per molt gratificant que pugui arribar a ser a nivell personal.
Darrerament ha aparegut un manifest que podem batejar com el manifest de la controvèrsia, tot i que formalment porta el nom de Manifest de Maig. El manifest en sí, crec que és bo, perquè posa sobre la taula, de forma respectuosa i conciliadora, molts temes a millorar. Per dir-ho d'alguna forma, en aquesta Assemblea hem de acordar els mecanismes que ens permetin harmonitzar els objectius ideals amb les possibilitats reals. Darrerament no ho hem fet malament del tot, però alguns errors principalment en les formes ens han portat a un cert desencís per part dels electors (i alguns militants més concretament). Debatre aquests temes a l'Assemblea ens permetrà netejar (espero) la premsa de mentides i distorsions sobre la nostra lluita i la nostra gent. Amb tot plegat, però, hem de romandre units. Aquí i ara l'essencial és aïllar els fenòmens sectaris, combatre el dogmatisme paralitzant, salvar al Partit de demà. Els laments, com els de IU avui testimonial, no serviran per a res després.
Si reinventem en excés el Partit, si retrocedim a uns anys enrere, el sectarisme paralitzaria el Partit deixant via lliure a la dreta que s'està estenent arreu d'Europa.
No es tracta d'exigir actituds acrítiques. Ni de que rodin caps. Es tracta de saber de on venim i a on volem anar. I si ho sabem, no cedirem a la temptació sectària.
Qui en plena feina fraccional va demanant el cap de'n Saura (i de mitja direcció) no mereix tenir audiència en el nostre Partit. Altre cosa és que vulguem fer un altre Partit, que ja no seria el meu.
Per això vull agrair (encara que no em pertoqui a mi fer-ho) el to constructiu dels manifests que he llegit i que s'han fet en motiu de l'Assemblea.

Existeix la corrent que diu que ens confonem massa sovint amb els socialistes, que en som una marca blanca i que ens hem de diferenciar per recuperar el nostre espai. Jo el que veig és que tot d'una estem aconseguint mica en mica convèncer de les nostres idees a bona part del entramat socialista. Que potser no és bo dur a terme les nostres polítiques? Nogensmenys, i com ja he dit moltes vegades, els socialistes estan acostumats a fer i desfer sense preguntar massa res a ningú. Són més i ho fan valer. Però amb tot ens necessiten per fer la majoria. La realitat és que som predestinats a treballar junts, socialistes i comunistes. En una relació dialèctica sovint difícil i contradictòria, punyent, però a treballar junts. I com que ells son més, succeeix que dels èxits del nostre enteniment (Govern d'Entesa inclòs) se'n atribueixen la maternitat no poques vegades. I nosaltres, calçasses, no en sabem reivindicar la paternitat amb prou empenta.

La crisi de la sequera, la MAT, IV Cinturó, Túnel d'Horta, l'actual crisi econòmica i altres han constituït i constitueixen un brou de cultiu per no poques demagògies més o menys conscients. Molts companys honestos però mal informats, creuen que el Partit (i la seva direcció) té la culpa de gairebé tot per manca de -permeteu-me l'expressió- fermesa revolucionària, per no convocar prou manifestacions, etc...

Crec que per tot plegat, val la pena seure, reflexionar i debatre àmpliament de on venim i on volem anar, sense oblidar on som. No podem deixar fraccionar el partit. No podem deixar que les esquerres quedin relegades de la capacitat de decisió i es converteixin en mer espectador polític, amb veu però sense vot.

En la situació de crisi en que ens trobem, no podem deixar que la dreta decideixi per nosaltres. Per una vegada, tenim la oportunitat d'arraconar un sistema capitalista sense escrúpols que ell sol s'ha ferit de mort. Si ara ens fraccionem, difícilment ens recuperarem. Ara tenim la oportunitat de fer, com deia Lula da Silva el dilluns, que l'economia de finances estigui al servei de l'economia productiva. I que aquesta última estigui al servei de les persones i no tan sols de uns pocs. El que no podem fer és quedar-nos de braços creuats i deixar que la dreta practiqui una mena de socialisme per a rics que no aportarà solucions, sinó que sembla més bé aquella dita de "pan para hoy y hambre para mañana". Ara és l'hora de la política, ara és l'hora de les esquerres. No es tracta de construir paradisos, que no existeixen ni existiran mai, sinó de fer més justa i lliure la vida dels homes i dones del món.

Ara és hora de agafar el timó ben fort i no perdre el rumb. Tinc l'esperança d'arribar a bon port.

Mica en mica, s'omple la pica...

2008-07-28T21:09:00.000+02:00

Tot i que escriure és una activitat que reconec m'omple, sóc plenament conscient de que abans d'escriure penso molt si el que escric val la pena ésser llegit, o no.
Tot sovint escric a mà planes i més planes que al final potser acabo estripant, amagant en el fons d'algun calaix, o bé ordenant en una carpeta on més o menys intento guardar allò que escric i crec que val la pena guardar, si més no per allò de llegir-ho al cap d'un temps o d'uns anys i és aleshores quan un percep la seva maduració progressiva com a persona.
Això és el que escric a mà, per a la meva reflexió personal i que per tant no té gaire a veure amb un blog. Abans de publicar quelcom en aquest humil blog que un bon dia vaig decidir començar (quasi com a acte de guerra ideològica contra una sèrie de persones que ara no vénen al cas), rumio llarga estona si val la pena parlar, si tinc realment quelcom a dir o per al contrari m'estaria millor ben callat. Sovint no penso el que dic, però sempre penso el que escric. És per això que no publico tant regularment com ho fa l'amic Pere, que sempre té coses a dir i normalment solen ser molt assenyades. En Pere és una d'aquelles persones que els agrada reflexionar, retirar-se uns metres per tenir millor perspectiva i deixar de banda prejudicis per intentar comprendre les coses. Persones com ell son les que fan que no perdi les ganes de treballar per la comunitat. Gràcies per animar-me a implicar-me. Encara que potser algú ho dubti, haig de dir que no ha sigut l'Elsa qui m'ha fet anar per el camí de voler implicar-me en el Partit. I sí, dic el Partit, amb P majúscula. Dec ser l'únic jove que parla del Partit, però que haig de fer, si la meva família sempre ha viscut al voltant del P. Bé, com deia, no ha sigut l'Elsa qui m'ha fet prendre certs rumbs. Han sigut persones com en Pere, l'Eduard o un vell professor meu d'Histoire (sóc un afrancesat, què hi farem) que en pau descansi, els que per A o per B m'han fet fer coses com ara afiliar-me a ICV.

Com podeu percebre, començo a reflexionar i una idea em porta a una altre i així successivament. La única solució és tallar-ho en sec. Ho intentaré.

Així doncs, el que volia dir en aquest post va a ser que si fins ara he escrit bastant puntualment, principalment degut a que les meves obligacions diverses m'han limitat molt la reflexió en àmbits no laborals, a partir del setembre, em plantejo un nou repte. Vull deixar la feina.
M'ha costat moltíssim arribar a aquest punt. és quelcom que potser molta gent pensarà que ho tenia que haver fet abans. El ben cert és que crec que el moment és ARA. Ni abans, ni després.
Fer-ho abans hauria sigut abandonar sense saber de què sóc capaç i sense saber què vull fer en la meva vida. Fer-ho després implicaria deixar de banda uns estudis que em són essencials per poder desenvolupar la meva activitat, vull considerar, professional. Així doncs m'agafo un any i mig per dedicar-me a estudiar i pràcticament acabar uns estudis i tenir una titulació d'enginyer. És la llicència que em manca per poder treballar amb total plenitud en allò que sé fer bé i que ara he pogut demostrar-me a mi mateix i al meu entorn que estic preparat per a ésser un bon professional. Crec que si cada dia m'arriben diverses proposicions de feina de diferents llocs, que si gent de reconeguda trajectòria em considera en certa forma una autoritat en el que faig, aleshores és que dec tenir com a mínim el potencial necessari per treballar.
Per a mi treballar és un compromís no tan sols amb mi mateix, sinó amb la societat. Crec que amb la meva feina contribueixo al desenvolupament del món en què vivim i que això ha d'aportar riquesa en totes les seves vessants. I no em cansaré de treballar per que aquesta riquesa es reparteixi justament entre els meus conciutadans.
Així doncs, si sóc capaç de separar-me d'una feina que tant m'ha omplert (i fet patir, tot s'ha de dir) i tant m'ha ensenyat, al setembre començaré una nova etapa en la que espero, per el fet de disposar una miqueta més d'estona, poder participar un pèl més activament en l'activitat del Partit, en fer que els nostres ideals siguin compresos i compartits per la societat, en que puguem seguir mantenint-nos en el poder, i no només per el fet d'exercir-lo, sinó per tenir la capacitat de fer canviar les coses, de treballar per aquella utopia que no atansarem mai, però que ens farà avançar en la bona direcció per un món més just, més solidari, més humà. Un món lluny de la incapacitat individual i col·lectiva a la que malauradament ens estem acostumant.

Espero, en resum, que les meves reflexions ajudin, encara que només sigui a una sola persona ja haurà valgut la pena, a veure el món sota un altre prisma, a analitzar, a percebre que no tot és blanc o negre, que en aquesta vida preciosa al cap i a la fí val la pena lluitar per allò en que creiem, i que és la força de tots plegats el que ens permet avançar.

I ara em pregunto, val la pena que algú llegeixi això? Ho haig de publicar o no? Avui no sé la resposta.

Després de meditar-ho

2008-04-21T22:18:00.000+02:00

L'altre dia em vaig desfogar i vaig escampar als 4 vents la meva sincera opinió. Tot i que segueixo pensant el que deia, hi ha quelcom que he reconsiderat.
Potser és perquè un té un sentit de la responsabilitat que tot sovint causa més d'un mal de cap, però el cas es que tot pensant-hi bé, em retracto del que vaig dir sobre marxar del Govern.

La solució que es durà a terme ens ha sigut imposada, sí. Però no és menys cert que la única garantía de que l'impacte d'aquesta actuació es minimitzi és que IC-V segueixi al front del Departament de Medi Ambient i al Govern de la Generalitat.

Nogensmenys, no podem deixar que ens trepitgin d'aquesta forma, i crec sincerament que hauríem de picar algunes crestes de forma que com a mínim no ens prenguin per una ONG. Amb tots els meus respectes cap a la majoria d'aquestes organitzacions, nosaltres no som cap ONG sinó un partit polític amb una llarga història i que, tant per els que ho vulguin reconeixer com per els que no, sempre ha deixat una forta petjada allà per on ha passat.

Sóc conscient de que s'han comès alguns errors. Però jo també he tingut que fer front a situacions on es tenien que prendre decisions, i entenc que no és fàcil. I molt menys quedar bé amb tothom.
Haig de dir que el Conseller Baltasar (Cesc pels amics) segueix tenint el meu suport i la meva confiança, així com espero també la tingui d'altres companys i companyes.

Entenc el descontentament de la gent que està revoltada, fins i tot el comparteixo en part. Però també entenc que la situació és extrema i que s'han d'adoptar posicions que ens incomòden, però que són forçoses i necessàries. El riu i el delta sempre tindran el nostre suport, això que no ho dubtin mai.

En sec

2008-04-16T21:20:00.000+02:00

Fa dies que vaig seguint l'actualitat sobre la sequera de ben aprop. Imagino que més o menys igual que tothom.

La veritat és que estic molt emprenyat. Resulta que IC-V ha estat mentint per fer "un favor" al PSOE i no fer descarrilar la campanya de les generals. Això ho puc arribar a assumir. És cert que a través de la Conselleria de Medi Ambient, IC-V ha estat edificant una nova cultura de l'aigua amb uns resultats força bons. Molt possiblement, gràcies a això, no es preveu un estat d'emergència fins a la tardor. Ara bé, el Departament de Medi Ambient i l'ACA han estat treballant per trobar solucions temporals reals i que al mateix temps evitéssin al màxim una "guerra de l'aigua" tal i com s'ha vingut dient. El trasvassament reversible del Segre té un termini d'execució dins dels marges que ens permeten fer-lo funcionar a temps per evitar restriccions massives. De cop i volta, arriben els socialistes. Els socialistes estan acostumats a fer i desfer sense preguntar massa res a ningú. Són més i ho fan valer (però amb tot ens necessiten per fer la majoria; és doncs, obligació nostre fer-nos sentir de debò).

De cop i volta diuen desde Madrid que no ens autoritzen a tirar endavant amb el Segre. Haviem oblidat aquella força suprema que està per damunt de tots i que aliens a les nostres vides prenen decisions per recordar-nos que encara hi són. Ens diuen desde el Ministerio que "en España no se hacen trasvases, y tocar agua del Segre es robar agua del Ebro dado que es afluente suyo". Molt bé! Proposin doncs vostès una solució! "¡Vamos a tomar directamente el agua del Ebro! ¡qué idea más buena! ¡cómo no la tuvimos antes!". Què s'ha de fer per portar l'aigua a Barcelona? una infraestructura de més de 60 km de llarg. Molt bé, però necessitem que estigui tot enllestit abans de l'octubre... Es comença a preguntar a empreses que puguin fer l'obra. La resposta generalitzada és que es necessiten uns 20 -22 mesos. Ui! no! massa temps! ... seguim preguntant fins que algú ens diu allò que volem sentir: en 4 mesos estarà tot fet!

A sobre, resulta que ho hem de pagar treient els calers de la disposició addicional tercera de l'Estatut. I per si fóra poc, l'evaluació d'impacte ambiental ni tansols es té en compte, quan l'alternativa del Segre era desmuntable i ara farem una obra faraònica que no sabem el disbarat que pot acabar sent.

No sé vosaltres però això és, com a mínim, suspitós. Per ser sincers, sé com funcionen aquestes empreses constructores, i no em crec que la connexió estigui feta en 4 mesos. Ja em veig el Sr. Víctor Morlán vivint en una autocaravana a la AP-7 supervisant que les obres marxin a "bon ritme"...

Sovint s’han de prendre decisions i triar una opció entre dues o més alternatives. No sempre és clara la millor. I és quan crec que s’imposa la coherència. Per més que ho intento, no trobo la coherència en el PSOE amb tot el que fà. Vull no dubtar de la seva bona fè, però el cas es que l'estan ben pifiant, per no dir cagant.

No volien començar la famosa "guerra de l'aigua", i ara tenim als Valencians, Murcians i Aragonesos en peu de guerra i no els hi falta raó. Amb tot, CiU està dale que dale amb el Roine dels pebrots com si ara fós el moment de parlar del sexe dels àngels. Els companys de les agrupacions de les Terres de l'Ebre amenaçen amb estripar els carnets. Al Parlament, l'oposició intenta reprovar al Conseller Baltasar. Avui llegeixo que Jordi Guillot anuncia que si l'endemà de passada l'emergència es segueix bombejant aigua, IC-V marxa del Govern. Això últim m'ha recordat allò de saber nadar i guardar la roba.

La veritat es que n'estic ben tip. Per responsabilitat política, entenc que IC-V no vulgui abandonar el vaixell a la deriva. Però per altra banda, quin collons (perdó per l'expressió) de responsabilitat tenim quan a l'hora de ratificar una decisió vé algú de fora i ho desfà tot?

Si en aquest Govern la nostra responsabilitat es limita a pintar de verd les polítiques de l'Entesa, "apaga y vámonos".

Fins ara he cregut que teniem el deure de seguir al Govern, malgrat discrepàncies i divergències. Creia que desde el Govern podriem dur a terme una part important de les nostres polítiques i que això era bo per el projecte de futur que crec tenim els homes i les dones d'IC-V. Ara, i ho dic de tot cor, opino que se'n foten de nosaltres. Se'ns pixen a sobre i ens diuen que plou (collons, si plogués ja firmaba). Primer mentim per ells, el Conseller Baltasar destrossa la seva credibilitat pública. Fins l'últim moment hem intentat defensar la nostra posició, però això ja és insostenible. Les paraules del Conseller Saura els hi sonen a rabietes d'un nen al que no se li ha de fer cas. Ens donen per la pala i segueixen fent el que volen. Es fa quelcom malament al Govern: la culpa d'IC-V. Que IC-V fa avançar temes bons per al país, que fa coses ben fetes, etc...: Ho ha fet el Govern del Montilla i ZP.

Alguns sectors d'IC-V no volen trencar el Govern per la por de que això dóni el poder a CiU. Jo aquesta por també la tinc. Però la situació ja no aguanta més. No és qüestió de marcar perfil. És qüestió del que deia abans. De ser coherents. Tallar en sec.

Em rebenta...

2008-03-13T20:06:00.000+01:00

Avui, una altre vegada, m'he fet un fart de llegir bajanades als comentaris electrònics dels diaris.
Em rebenta les calumnies de la gent contra ICV, tot plegat gent que no fa rès més que projectar la seva frustració personal a la vida i la seva incapacitat de treballar per millorar la seva situació, no fan més que descarregar la seva impotència contra aquells que si que s'han organitzat i dins d'un marc de convivència treballen cada dia per fer que el món sigui una mica millor pels homes i les dones que hi viuen.
Sempre el mateix discurs, i sempre em subleva. No ho puc soportar. Tansols una vegada he escrit una carta al diari, i me la van publicar, és més, em van escriure desde el La Vanguardia que la trovaben tant interessant i que la volien publicar, però que sisplau la resumís. Doncs bé, aquella carta era per fets semblants als que ara m'ocupen, gent, amb un grau de desconeixement molt alt, despotricant de companys d'IC-V.
Aleshores, vaig escriure la carta que a continuació copio de forma exacta a la que es va acabar publicant. Aquella vegada, les acusacions eren contra el company Miquel Nuñez.

VERITABLES COMUNISTES (aquest títol el va posar LA VANGUARDIA, jo ho vaig titular Mans Tacades de Sang)
* En referència a la carta Comunistas y nazis (28/XII/2004), respecto l'opinió del seu autor i fins a un cert punt la comparteixo. Tot i així, no n'estic del tot d'acord. El meu avi m'escrivia fa un temps: “Els comunistes tenim les mans tacades de sang. Sobretot els que ho vam ser dels 30 als 50 del segle XX. (...) Van ser uns anys terribles. El feixisme a Itàlia i el nazisme a Alemanya. Però també a Hongria, Romania, Bulgària, Polònia, etcètera. Mein Kamf no deixava gaires esperances a la pau. Paral·lelament, a la Unió Soviètica, Stalin imposà el seu poder personal al partit i al govern. Afusellà la majoria dels dirigents bolxevics i, recolzant-se en els èxits innegables que s'anaven assolint a la URSS, s'erigí en l'oracle del comunisme.
Els qui patien el nazi-feixisme veien en la URSS l'esperança de la justícia i la llibertat i no creien el que s'explicava sobre l'estalinisme (...) Malgrat tot, la revolució soviètica no fou Stalin, com Napoleó no fou la Francesa”. No es pot ficar tothom dins del mateix sac. El comunisme a Espanya no fou el mateix que el de la URSS. Per culpa de l'estalinisme, el fals marxisme-leninisme, en nom del qual s'han fet tantes bestieses, l'esquerra té dificultats per tenir credibilitat massiva. Els condecorats amb la Creu de Sant Jordi que cita Ramon B. Quatrecases a la seva carta són i han sigut lluitadors que han dedicat tota la seva vida a treballar plegats per transformar la societat a partir dels valors de la justícia social, la solidaritat, les llibertats i la pau. Els temps han canviat perquè les persones que ens precedien en la lluita per un món millor els han fet canviar.
MARC BLASCO GIRÓ

Intolerable

2007-09-30T22:25:00.000+02:00

Acabo de llegir a la web de La Vanguardia que han desactivat una bomba colocada davant la seu d'IC-V al districte de Sant Andreu. Desde aquí la meva condemna més ferma a aquest acte i el meu recolzament a tots els companys i companyes de Barcelona, especialment als de Sant Andreu.
No es pot confondre la llibertat d'expressió amb el terrorisme. Absolutament inacceptable.
I vull dir i que se'm senti ben clar, que tant comdemno els fets d'avui, com qualsevol altre acte vandàlic comès tant contra IC-V com tot altre partit polític. Amb això faig referència, per exemple, a les amenaces rebudes per l'Alberto Fernandez durant la ofrena floral a Rafael de Casanovas la pasada Diada.
Molta gent necessita encara aprendre què vol dir viure i conviure en societat.

Un nou pas...

2007-09-30T17:40:00.000+02:00

Fa temps que no escric.
Darrerament he volgut fer diversos posts nous, però al darrer instant he optat per no publicar ja que parlaba molt i no deia rès.
Bé, crec que mica en mica han anat succeïnt noves coses que mereixen un petit resum i valoració per part meva.
La veritat és que m'he passat l'estiu treballant de valent en la meva empresa. Bé, la empresa no és meva, de fet, desde fà poques setmanes pertany a un gran grup multinacional amb base al EEUU. Per als que no em coneixen, i tal i com dirien els americans, "just to introduce my self", sóc responsable per a Espanya i Portugal de la distribució de tecnologies de separació opto-electrònica d'una altra empresa líder mundial. Les aplicacions primàries són en el món de l'indústria minera, i ara tot just estic dedicat en cos i ànima a la seva difusió en el món del reciclatje.
Perquè dic això? doncs bé, perquè em complau moltíssim poder dir obertament que perfí s'està extenen la consciencia medi ambiental arreu. Ser ecologista ja no és exclusiu de les esquerres, sinó que tots els sectors s'hi estàn sumant i això és quelcom de molt bò.
El constant augment del preu de les matèries primes porta l'indústria a reaprofitar i valoritzar al màxim tot el possible. El concepte d'abocador està despareixent del panorama actual i els esforços per reciclar són cada dia més grans. Tinc la convicció de que ens els propers dos anys viurem una etapa de canvi vertiginosa en el que fà la defensa del nostre medi i la seva protecció.

Per això, i per reafirmar-me en el meu compromís personal amb el món que ens envolta i amb la societat, he près la decisió de entrar a formar part de forma oficial de la gran família "eco-socialista", i desde aquest mes de Setembre estic afiliat a IC-V.
Espero, en aquesta nova etapa, poder aportar elements com la meva experiència, opinió i fins i tot les meves mans (recordo un antic lema de campanya del PSUC que em posa la pell de gallina cada vegada que el llegeixo: "MIS MANOS, MI CAPITAL") a aquest projecte en el que fins ara s'han implicat tants homes i dones, i espero segueixin implicant-s'hi en el futur. No es tracta de construir paradisos, que no existeixen ni existiran mai, sinó de fer més justa i lliure la vida del homes i dones del món.
Entre altres motius, és precisament perquè golbalment crec en el Porgrama d'IC-V, i perquè no puc acceptar el fet de tenir opinió política i restar-ne al marge, que he près la decisió de participar en el projecte polític d'IC-V i fer-me una mica meves les següents consideracions. Aspirem a aconseguir una societat basada en la democràcia de persones lliures i autònomes en una terra habitable. Cal aportar els paradigmes, els models necessaris per generar noves respostes i nous projectes en un món que canvia molt ràpidament i que requereix propostes realistes i innovadores. Hem de treballar plegats per transformar la societat a partir dels valors de la justícia social, la solidaritat, la igualtat d’oportunitats, les llibertats i la Pau.
Vetllar per una societat on predominin els valors associats al desenvolupament humà, on l’economia estigui al servei de les persones i la política asseguri la igualtat d’oportunitats i de garanties socials. Una societat oberta a la innovació, a la cultura, als drets d’expressió, a l’activitat creadora i la capacitat crítica.
I ara, mans a la feina.

Buidant el pap...

2007-07-17T21:24:00.000+02:00

Ara feia temps que no escribia... El fet és que un té moltes obligacions que no pot desatendre i no acababa mai de trobar el temps de fer un nou post.

Aquest post és més aviat per recordar que encara sóc aquí i que de tant en tant dóno un cop d'ull a la blogosfera. La veritat és que no tinc massa rès a dir. Podria fer un post, o fins i tot desenes, de petites mesquineses que em trobo dia a dia i que em treuen de pollaguera. Però mica en mica estic aprenent a considerar-ho com fets aïllats tot i que al mateix temps propis d'una societat plural en tots els aspectes. Com vaig sentir dir a un policia no fa massa, "en aquesta ciutat tothom viu de puta-mare, amb mi o sense mi". I en el fons és ben cert. Tot i que no feia al·lusió a Barcelona, és totalment exportable (o importable, segons es miri). Si un s'hi para a pensar, tinc la sensació de que tansols aquells "anarcofatxes", dels que parla en Pere Nieto de tant en tant en el seu blog, no són capaços d'apreciar les llibertats i el benestar del que gaudim avui en dia. Que necessita la gent per ser feliç? Són moltes les frustracions a superar per poder assolir un determinat grau de felicitat que ens encoratgi a viure. Una vegada vaig sentir a una persona per la ràdio dir que el dret a la felicitat, com a tal, com a dret, no ha d'existir; de fet, no existeix. Així dit sona com una bèstiesa però si t'hi pares una mica, potser no ho és tant. Un Dret, comporta una Obligació per part d'algú altre. Jo tinc dret a la Sanitat, perquè l'Estat del Benestar té l'obligació de proporcionar-me-la. Tinc dret a l'Educació per el mateix motiu, i així tants altres drets.

Ara bé, algú té l'obligació de proporcionar Felicitat? Això és absurd. Per tant, la felicitat com a tal no és cap Dret, sinó quelcom que hem d'obtenir per nosaltres mateixos.

No podia evitar fer-ne un post...

2007-06-14T15:32:00.000+02:00

Ara fà 4 anys, tots ens vem sorprendre amb uns resultats electorals que no ens esperàvem (una mica com ara que també ens hem sorprès, però no ben bé igual).

Aquesta fotografia és la nit electoral de fa 4 anys al carrer Ciutat...

Tot plegat és per recordar com passa el temps i com les coses van canviant. I és que aquest post no és per ningú més que per l'Elsa, la nostra Elsa, la de sempre, la de tota la vida, la que em cantava l'Internacional quan jò encara era al bressol, la que ara encara em fa humitejar els ulls quan en algún petit discurs em fa l'ullet amb alguna petita referència als vells temps o fins i tot als que corren ara... Aquella nit encara no sabia que seria la nova Regidora d'Horta-Guinardó. Però tots, a banda de l'emoció i el pet que portàvem a sobre, sabíem en algun raconet de nosaltres, que fós quin fós el seu paper dins del govern municipal, l'Elsa marcaria un nou tarannà en la forma de fer política en aquesta ciutat. Desde d'aquella nit, hi han hagut molts canvis, han passat moltes coses, coses bones i coses dolentes... Però aquell petit sentiment s'ha confirmat. L'Elsa és especial, en la seva forma de fer les coses, apropant-se a la gent, amb humiltat i molta humanitat; s'ha de dir ben clar que l'Elsa ha fet una magnífica feina al capdavant d'aquest districte.

Ara, aquell sentiment em torna a dir que l'Elsa tornarà a generar un canvi, ja no a Horta-Guinardó, on aquest canvi ja fa 4 anys que dura -i en durarà 4 més-, sino que ara també en les responsabilitats de Dona i Joventut, on de ben segur sabrà involucrar activament a la Dona i als Joves en el dia a dia de la nostra gran ciutat. Així doncs, espero que d'aquí 4 anys tinguem una Barcelona ja no més sostenible i més humana (que també), però una Barcelona més jove i femenina. I com que no sé si donar-te les gràces o felicitar-te, faig les dues coses. GRÀCIES I MOLTES FELICITATS!

Crec que ha quedat demostrat...

2007-06-13T10:30:00.000+02:00

Aquest matí he llegit al diari la detenció d'un perillós atracador que els Mossos feia temps que buscaven.
Aquesta noticia m'ha fet recordar l'episodi que hem viscut aquestes darreres setmanes, de linxament mediàtic contra ICV, utilitzant com a arma el tema dels Mossos.

Ja no se'n parla més. Què passa? que potser per aquells per qui ho fèiem tant malament, ara ho fem bé de cop? o es que aquells que deien que els hi importaba tant el prestigi dels Mossos d'Esquadra (que segons ells nosaltres estem destruint), ara els hi ha deixat de importar?

No, senzillament les eleccions ja han passat i la majoria de pactes de govern municipals ja estan tancats. M'aventuro a dir fins i tot que les eleccions sindicals dels Mossos ja han passat també (tot i que no ho sé del tot cert, però diria que si no han passat, són imminents).

Els atacs van començar un parell de setmanes abans de les eleccions i han acabat una setmana i mitja després. Dins del conjunt generat per aquest lapse de temps hi han hagut màxims i mínims relatius successivament, però el màxim absolut de l'escarnissament mediàtic va ser el mateix dia de les eleccions, recordo el diari El País amb una editorial i dos planes sencères dedicades al tema (casualitat?).

De fet, i desgraciadament, els que han volgut desgastar electoralment a ICV, ho han aconseguit.
Si ara ja no se'n parla no és perquè el tema no sigui important, ja que és un tema important se'n parli o no. Però la forma en què se'n parlava, no era altre que amb la intenció de evitar un creixement electoral d'ICV, fins i tot de desgastar de forma fulminant les cares visibles del Partit. Queda demostrat doncs que hem sigut víctimes d'un linxament polític, fruit de la incapacitat d'alguns a fer política pròpia, que busquen guanyar protagonisme a costa dels altres i no pas del seu propi programa, si és que en tenen un.

Ara no em posaré a defensar el Departament d'Interior, perquè no és la finalitat d'aquest post, i entre altres coses es faria massa llarg. De totes formes, si heu visitat altres blogs hi haureu vist segurament comentaris meus fent aquesta defensa. La meva opinió en aquest aspecte no ha canviat gens ni mica, per tant si voleu saber què en penso de com s'estàn fent les coses a Interior, us animo a buscar aquests comentaris.

Un cop passat el tràngul, crec que hem de ser capaços de donar la volta a la truita i fer molta pedagogia, aprendre dels errors comesos (que també n'hem fet) i enfocar unes eleccions generals que ja s'acosten i per les que hem de treballar amb força. No ens pot passar com ha passat a França, no ho podem permetre. I la feina, benvolguts lectors, comença a les agrupacions, als ajuntaments, en el primer front, en el dia a dia i contacte amb la gent. Fent bé les coses i animan a la ciutadania a participar de la societat. Fent veure com son les coses, amb les seves parts bones i dolentes, però amb humilitat i sense oblidar l'entusiasme propi d'aquell que treballa per fer canviar el món.

Reflexions curtes a tenir en compte per les "generals"...

2007-06-12T17:02:00.000+02:00

Ahir vaig tancar el meu post amb una mica de sarcasme sobre la possibilitat de que guanyés el PP a la Moncloa... Bé, sarcasme si... però tampoc massa allunyat de la realitat.

He estat donant voltes sobre els canvis dràstics que poden succeïr.

En primer lloc, que ens quedem amb un Estatut pitjor que quan no en teníem.

El trasvassament de l'Ebre és una altre de les coses que segur que voldràn recuperar.

És tot un segit de mesures que intentaré anar nombrant...
El tema dels matrimonis homosexuals, ens els anul·laran tots com quan a la República amb els matrimonis civils?

L'assignatura d'educació cívica... ens la canviarán per la de Religió Catòlica (rès a veure amb Religions, que per cert es podria incloure dins de l'educació cívica, que jo complementaria amb altres coses i quedaria un nom semblant a alguna cosa com "Educació Cívica, Jurídica i Social")?

Obligarán a la Generalitat a la tercera hora de castellà a les escoles? potser una cuarta? o fins i tot deixar-ho en dos hores opcionals de català a fer en cap de setmana?

El tema d'ETA, seguirant anant de màrtirs per seguir treient rèdit electoral?

Acabarem de regalar les poques empreses estatals que queden? (no sé, se m'acudeix vendre Correus a Seur, o regalar Renfe a Acciona, per posar uns exemples)

Un decret ministerial retornarà els papers de la República a Salamanca?

Tornarem a enviar soldats a l'Iraq? España irá bien? Lliberitzaran el sòl deixant via lliure a la construcció salvatge i sense control? Treuràn la llicència a Cuatro seguint amb el boicot a Prisa? Treuràn els repetidors de TV3 a Catalunya també? El Madrid guanyarà la Lliga i la Champions?

Aquest matí a la tertúlia de Catalunya Ràdio en el programa de'n Bassas, han estat parlant de "la gavina"...

Ho feien innocentment, parlant de l'ocell en sí... "Diu que fa tant bonic, amb aquella elegància en el vol... però ja vénen de perdissaires, són carronyers, es barallen i es maten entre elles i fan uns crits horribles... (...) finalment s'ha sabut que les gavines éren uns personatges menyspreables que no s'entén com s'havien glorificat... (...) Jo vaig salvar una gavina que es va mullar les plomes i la vaig pescar amb un salabret i li vaig fer una carícia perquè com estava mullada no podia volar i la vaig deixar allà perquè s'anés assecant... i la malparida em va mossegar el dit i una mica més i me'l trenca..."

No he pogut evitar fer l'analogia, i per fí he entès perquè el PP utilitza aquest animal com a emblema.

L'UMP dominera le PS dans une Assemblée devenue bipartite...

2007-06-11T23:32:00.000+02:00

Vivim a Europa i per tant res del que passi de l'altre banda dels Pirineus ens pot ésser aliè.
Aquells que em coneixen ja saben que per un seguit de circumstàncies em sento força lligat als nostres veïns francesos.

Aquest cap de setmana a França han votat la primera volta de les eleccions al parlament.
El resum dels resultats serà aquest: "L'UMP dominarà el PS en un Parlament esdevingut bipartit".

Amb un 40% d'abstencionisme després del rècord de participació de les presidencials... sembla ser que votar massa sovint desanima al personal.
No sé gaire com analitzar aquesta situació, la realitat és que el discurs de Sarkozy sembla haver convençut a la gran majoria de l'electorat francès. La realitat però és que la situació crítica que es viu a les banlieu ve avivada per actuacions del propi Sarkozy com a ministre de l'interior. L'eliminació de la policia de proximitat i pràcticament substitució per antidisturbis no ha fet més que agreujar la situació en uns moments on la segregació de classes és cada cop més abismal al país veí. Malauradament, el discurs de mà dura que ens presenta Sarkozy no té pinta de ser la solució, sinó un problema més; òbviament tot sota el meu modest punt de vista.

De moment, la "onada blava" (així ho han batejat) ha arrasat a França, i té majoria absoluta al Parlament. Tot i que falta la segona volta, tot indica que les esquerres han sigut les grans perdedores. Els companys del PCF estan a punt de perdre el seu grup parlamentari i tot apunta que serà difícil arribar a 20 diputats després de la segona volta.

Cal esperar però què passarà aquest diumenge amb la segona volta. Si la victòria del partit de Sarkozy és clara, l'amplitud exacta d'aquesta "onada blava" resta incògnita fins diumenge. Què passarà amb aquest 40% d'abstencionistes?
Està en les seves mans. Segons els sondejos, UMP pot tenir de 383 a 470 escons (del total de 577), mentre que el nombre totals d'escons d'esquerres oscil·la entre 60 i 185.

L' incògnita és molt gran. En el que per mi seria el pitjor dels casos (60 escons d'esquerres contra més de 500 de dretes), m'aterra pensar el desgast que això pot causar en un PCF o PS cada vegada més febles, i on alguns dels seus membres acaben de ministres de Sarkozy en una maniobra que desconcerta a molta gent, al menys a mi.

No sé com acabarà tot plegat. Però espero que ens serveixi com avís per a les properes eleccions a casa nostra. Sinó, ja podem començar a fer plantes desaladores per tot el nostre litoral. L'aigua de l'Ebre se'n va a Marina d'Or i Polaris World.
Ségolène i Zapatero l'han pifiat bastant, però segueixo pensant que són el mal menor.

He decidit estrenar un blog...

2007-06-11T14:02:00.000+02:00

Darrerament he vist que les meves opinions no deixen indiferència...
En conseqüencia he decidit crear aquest blog i anar buidant el pap de tant en tant.
No sé si seré polèmic, ni tant sols si algú em llegirà, però crec que val la pena fer l'intent...

Començaré parlant del que entre altres coses m'ha impulsat a fer això, i es tracta del compromís.

La paraula “compromís” és molt poc apreciada avui dia. No sé si algun dia es tornarà a posar de moda. Esperem que sí.

Esperem-ho perquè significa molt. Comprometre’s amb una causa justa és quelcom que fa canviar la vida. No poques vegades te la complica... però omple.

Hem de demostrar que som capaços de treballar conjuntament per un món més sostenible i solidari. Europa és la seva gent, el conjunt de tots nosaltres, independentment del nostre origen geogràfic, cultural i ideològic. La nostra societat l’han fet milions de persones, nascudes aquí o lluny d’aquí, cadascú amb la seva idiosincràsia d’origen. Recordem que no es pot ser home, o dona, amb majúscules, sense ser solidari del demés homes i dones. I la solidaritat, senyores i senyors, es demostra exercint-la.
No es tracta de construir paradisos, que no existeixen ni existiran mai, sinó de fer més justa i lliure la vida del homes i dones del món. Tot allò que ens ajudi a treballar junts és bo pels homes i dones d’aquest planeta.

Per acabar, una petita referència a Horta-Guinardó. Val a dir que en aquests darrers temps, en aquest districte, i en extensió allà on hem pogut, hem fet canviar coses. Encara en falten moltes per canviar, però hem començat amb bon peu. Per descomptat que sempre estarem exposats al error, però sempre ens equivocarem més, i més greument, si actuem d’esquenes al futur.

Seguiré més endavant perquè ara mateix tinc certes coses urgents a fer i no puc invertir més temps aquí. Però prometo que tornaré ben aviat.