dimarts, 17 de juliol de 2007

Buidant el pap...

Ara feia temps que no escribia... El fet és que un té moltes obligacions que no pot desatendre i no acababa mai de trobar el temps de fer un nou post.

Aquest post és més aviat per recordar que encara sóc aquí i que de tant en tant dóno un cop d'ull a la blogosfera. La veritat és que no tinc massa rès a dir. Podria fer un post, o fins i tot desenes, de petites mesquineses que em trobo dia a dia i que em treuen de pollaguera. Però mica en mica estic aprenent a considerar-ho com fets aïllats tot i que al mateix temps propis d'una societat plural en tots els aspectes. Com vaig sentir dir a un policia no fa massa, "en aquesta ciutat tothom viu de puta-mare, amb mi o sense mi". I en el fons és ben cert. Tot i que no feia al·lusió a Barcelona, és totalment exportable (o importable, segons es miri). Si un s'hi para a pensar, tinc la sensació de que tansols aquells "anarcofatxes", dels que parla en Pere Nieto de tant en tant en el seu blog, no són capaços d'apreciar les llibertats i el benestar del que gaudim avui en dia. Que necessita la gent per ser feliç? Són moltes les frustracions a superar per poder assolir un determinat grau de felicitat que ens encoratgi a viure. Una vegada vaig sentir a una persona per la ràdio dir que el dret a la felicitat, com a tal, com a dret, no ha d'existir; de fet, no existeix. Així dit sona com una bèstiesa però si t'hi pares una mica, potser no ho és tant. Un Dret, comporta una Obligació per part d'algú altre. Jo tinc dret a la Sanitat, perquè l'Estat del Benestar té l'obligació de proporcionar-me-la. Tinc dret a l'Educació per el mateix motiu, i així tants altres drets.

Ara bé, algú té l'obligació de proporcionar Felicitat? Això és absurd. Per tant, la felicitat com a tal no és cap Dret, sinó quelcom que hem d'obtenir per nosaltres mateixos.